Los trovadors moderns/Salm de amor

Sou a «Salm de amor»
Los trovadors moderns
Víctor Balaguer i Cirera
(1859)
SALM DE AMOR.



 Avuy tot es amor. La volta platejada
se banya en llum de sol. La brisa enjogassada
amorosos gemechs murmura per l' herbeta,
estenen los jardins de flors sos richs serralls,
lo amor canta en lo cor de ma gentil nineta
y canta 'l rossinyol en las ombrívols valls.
 També era tota amor, ó vida de ma vida,
la hermosa dolsa nit, nit de perfums vestida,
en que de goig embriach, ab l' ánima abrasada,
palpilant á tos peus me arrossegá lo amor,
y, mas mans en tas mans, buscaba ta mirada,
y, mos ulls en tos ulls, buscaba lo tèu cor.
 Paraulas me vàs dir que l' ánima inflamaban,
paraulas que com mel tos llabis destil·laban.
Ma vida hauria dat — ¡y á son recort me inflamo! —
per poder recullir fins lo aire que al passar
en sos plechs s' emportá ton deliciós Jo t' amo
que aná, perfum de amor, la brisa á embalsamar.



 Ja may ab més pura flama,
que la fé del cor proclama,
á la més garrida dama
ha estimat un paladí,

com jo estimo de las bellas
á la que reina es èntre ellas
com regna entre las estrellas
lo blanch estel del matí.
 De son front, la neu més pura
pot envejar la blancura,
en sos ulls plens de dulsura
pot enmirallarse 'l cel.
De sos sguarts las centellas
fan enfosquir las estrellas,
en sos llabis las abellas
poden recullir la mel.
 Las rosas de més valía
de Alep y de Alexandría
no valen la gallardía
de la flor del mèu amor.
Com busca un racó, soleta,
per fer son niu la oreneta ,
lo amor dòls de ma nineta
ha fet sòn niu en mon cor.
 Lo amor es foch de la vida
qu' espurneja en la ferida
del ánima adolorida,
lo amor ho es tot en lo mòn.
Del espay la galanura,
del cel brillant la hermosura
y del dia la llum pura,
amor tenen, amor són.
 Tots los sers que 'l mòn habitan
febrils per lo amor se agitan
y á los raigs ardents se irritan

de aquest immens lluminar.
Los aucells de amor se inflaman
y de amor las feras braman,
los monstruos marítims aman
en las entranyas del mar.
 Los aucellets que voltejan,
los insectes que rodejan
á las flors que 's balancejan
per lo espay entre raigs d' or,
en la brisa que suspira
com só perdut de una lira,
diuhen a tothom que 'ls mira:
«Fills de amor, vivim de amor.»
 Flors y plantas aromosas,
rius blaus y selvas frondosas
llansan queixas amorosas,
y saben com l' home amar
eixas poblacions enteras
de insectes, monstruos y feras
que viuhen en las esferas,
en la terra ó en la mar.
 Los aucells lleugers que passan
juntan son bèch y se abrassan,
las serps mateixas se enllassan
en son frenesí amorós.
Fins la pantera, ferida
per lo amor que li don' vida,
de sa espantosa querida
reclama un bès voluptuós.
 ¿Quí al véurerla llum, lo dia,
de terra y cel la armonía,

ple de amor no se extasía,
pus tot per amar se fèu?
Font de mel y de dulsura,
tota amor es la natura...
¿Lo mòn mateix, per ventura,
no es fill del amor de Dèu?



 Tot es amor. Lo mòn sa eternitat proclama
com de Vesta en lo altar eterna era la flama.
No sols lo cor humá lo foch sagrat conserva:
los sers inanimats tenen un cor amant,
pus suspira lo amor fins en lo bri de l' herba
que estreméixer fa 'l vènt cuant passa gemegant.
 Tot essencia es lo amor. Emanació divina,
per lo mòn sos perfums, bell arbre, dissemina.
Cuant un ánima al cel arriba ja, portada
pels ángels del Senyor, que l' han pogut salvar,
Dèu li pregunta sols al peu de sa morada:
— «Bona ánima, en lo mòn has sabut sempre amar?
 Amémnos donchs y amem! Las brisas perfumadas
s' emportan en sos plechs las veus enamoradas.
En misteriosos cants, desconeguts idiomas,
lo mòn cada matí alsa hinmes al amor.
Lo amor es lo vas pur de essencias y de aroraas
ahont las donas van á derramar lo cor.
 Amémnos donchs y amem! La volta platejada
se banya en llum de sol. La brisa enjogassada
cants y suspirs tans sols entre las flors favela,
estenen los jardins de flors sos richs serralls...
Oh! vina, vina ab mí, ma dolsa damisela,
a recórrer ensemps las selvas y las valls.

 Al estar en los camps, la brisa planyidera
vandrá á balandrejar ta negra cabellera,
y ab sa petita veu, veu plena de armonía,
tas orellas rasant, murmurá: —«Cor d' or,
«jo, indiferent á tot, sola las flors dormia
«cuant allí me ha vingut á despertar lo amor.»
 Las flors, que sènt del camp graciosas amoretas,
se diu que ánimas sòn de mortas donzelletas,
á sa volta 't dirán ab veu que s' evapora,
en lo aire sucudint sos cálzers perfumats:
— «La brisa es lo suspir del ánima que plora,
lo amor es lo perfum dels cors enamorats.»
 Y lo sol ab sos raigs umplinte de llum pura,
en sas onadas d' or banyant ta vestidura,
te dirá: — «Jo que ab foch cuant se presenta arraso,
«jo 'm sento devorar per amorós ardor,
«y cada dia al mòn en mon amor abraso,
«que ma llengua es lo foch y lo foch es lo amor.»
 Amém, ja que ama tot, nineta deliciosa,
amém, buscant dels camps la ubaga misteriosa,
y allí respirarém,— ¡atmósfera divina! —
sentats sota un dosser de murtra y gessamí,
lo incens dels taronjers, l'olor de la englantina,
mesclats ab los perfums de rosa y romaní.
 Y, mas mans en las mans, respirarém ditxosos,
y, mos ulls en tos ulls, sentirém, carinyosos,
que ab sa veu de perfums la flor diu á la brisa,
que ab sa veu de suspirs la brisa diu al sol,
y que ab sa veu de foch lo sol que volcanisa
se diuhen: «Amem tots! lo amor es lo consol.»
 Oh! vina, vina ab mí, la flor de las hermosas!

Nadant entre perfums, y sobre un llit de rosas,
paraulas murmurant de goig y de ventura,
del crepúscul la llum esperarém llavors,
que á cubrirnos vindrá ab sa rica vestidura,
abrassannos ensemps en un dols bès de amors:
 Y com qu' es hora suau que á la dulsura 's presta,
y es hora per lo cor de emanaciòns y festa,
sentirém palpitar la terra entre armonías,
veurem languir de amor los astres en lo cel,
y s' umplirá lo espay de dolsas melodías
rodant entre torrents de perfumada mel.
 Y flors, árbres, perfums, y boscos, rius, cascadas,
faran sentir á un temps sas veus enamoradas
que es hora dolsa al cor, y ab son secret llenguatje
sos himnes alsaran, de amor emanacions,
en voluptuós concert, com cotidiá homenatge
dels sers y dels no sers, dels homes y dels móns.
 1 mars de 1859.