Los trovadors moderns/Lo castell del olvit
LO CASTELL DEL OLVIT.[1]
Sobre un' alta montanya,
que ls' peus ne banya
dins l' ona blavisca y pura
del Llobregat;
sobre eixa roca santa
que l' ull encanta,
que l' riu dolsors li murmura
enamorat;
Montanya que véu l' ona
y que corona
de núvols diadema hermosa
cuant fuig lo jorn;
monument ple de glória,
que du la história
de Catalunya animosa
Escrita en torn;
Temple en fi y maravella,
rica ponsella
que entre sas fullas guardada
com vel sagrat,
del cel tè la senyora,
que l' mòn adora,
la Verge que es nomenada
de Montserrat;
Al cim de aquesta roca
que als núvols toca,
de una boira blanquinosa
sempre guarnit,
las áligas cuant giran
tan sols oviran
castell del que una llosa
Tè imprés: Olvit,
Dins ell totas plorosas,
com mariposas
á qui la flama cremara
sas alas d'or,
dos ninetas, mès bellas
que dos estrellas,
rodolaban per sa cara
perlas del cor.
Sobre l' front de una nina
diu, Englantina,
en lo pit de sa germana
Violeta diu.
L' una pensa en murallas
llors y batallas;
l' altra tè l' cor de cristiana,
sols de fe viu.
Robas d'or vesteix l' una,
llorers engruna;
vesteix l' altra or y plata
palmas teixint.
L' una al poeta premiaba
que héroes cantaba,
la torre de olvit ingrata
véula morint.
Violeta es qui suspira,
la fe l' inspira;
á la Englantina consola
en Dèu fiant.
Y axis passan las horas
volant traidoras
L' una s' mor de véures' sola,
l' altra va orant.
sa mortalla la neu ha devallat,
y la cabanya ab tristos ulls la toca,
cual ans no tè sòn trasparent cristall,
ni tè la fulla que al entorn suspira,
servint de march al platejat mirall.
sols tristos sons que van cridant, olvit!!...
Cahent pesants, cual copa de amarguras,
n' ascolta l' eco cruel ab tal dolor,
com sènt la veu enamorada nina
com obelisch, acás del cel pilar;
sens porta ni finestras, que apagadas
ab la quietut dels morts, va rodolant,
com serp voltant sas torres, que rodonas,
flors que de vida sols tenen un jorn;
qui á respirarne sòn perfum arriva,
abandonadas de aqueix mòn ingrat,
recordantlas hi sempre sòn trist fat.
lo impur alé de ingratitut del vent,
y que l' olvit avaro las guardarà,
com queixa altiva de sòn cor amant,
lo bell record de lo que fou un dia,
«en mitg del sol hermós dels trovadors,
«y desde nina, al véurer ma hermosura,
«reyna y senyora de sos jochs florals ;
«joyell etern, tresor de gran altesa,
«dels llorers de mos héroes catalans,
«als trovadors enviantne una alenada,
«no tornarás may mès per mi á lluir!..
La Violeta respon: « prega y espera!..
«tia sacrílega ma de un pare osá,
«la trista vida que en presons corria,
«calenta gotejá per sobre meu,
«y al rodar eixas gotas per la plana,
«y al cop terrible de sòn bras potent,
«á centenars, estesos per las heras,
«los fills, rabiosa vola en busca d' ells,
«sas llibertats veyent que trepitjaren
«los ecos, llibertat! deyan, ó mort!!..
«Per causa noble y santa batallaban....
«no tornarás may mès per mi á lluir!...
La Violeta respon : «prega y espera!...
«Moriren ay! los braus; dintre sa llosa,
«al caurer d' Ausias March lo últim accent,
«caigué nostra corona tant hermosa
«sas sendras escampant rabiós lo vent.
«atréyans' poch á poch á sòn castell,
«Com ab sos ulls, la serp ensisadora,
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
«lo immens gemech al firmament pujar;
«era l' crit del Gegant, que s' encorvaba
«no tornaràs may mès per mi á lluir!!...
La Violeta' respon: «prega y espera!!...
Era l' mes de las flors; sonaba apenas
sa primer campanada en Montserrat,
estrellantse en las rocas, que morenas
al sentirla llurs testas han alsat.
Sacudint sa mortalla al pla l' envian
en mil esquins, fets onas de cristall,
onas que al arrivar al pla, morian
pels prats serpentejantne de la vall.
Y cual si la veu santa, veu sonora,
agués estat del mont despertador,
brotar féune per tot la ma de Flora
ricas ponsellas de esplendent color.
Sobre un caball que al vent robá las alas,
y que l' camí esborraba del castell,
trotaba hermós donzell, cubert de galas,
flotant derrera lo brodat mantell.
Sa airosa destra porta una floreta,
que fá vergonya al mès brillant color,
y de un perfum tant pur, com la nineta
verge encara dels tendres sons de amor.
Al passar las fontetas suspiraban
per la flor y l' donzell enmirallar,
y las ricas ponsellas se badaban,
cual si volguessen totas recordar.
Y l' donzell no corria, que volaba
per arrivar al cim del Montserrat;
y apenas lo castell de Olvit miraba
cuant lo crit aixecá de llibertat!...
Al ascoltarlo, l' riu que l' estrenyia,
com cadena de ferro al pobre esclau,
avergonyit, montanya avall fugia
arrastrant lo castell, que en terra cau.
Llibertat! llibertat! altra vegada
lo hermós donzell cridaba al arrivar;
y llibertat! per tot entusiasmada
ascolta la montanya ressonar.
Y en lloch de la presó, bell jardí queda
ab las germanas llibres en mitg d' ell,
cual si esténdrer volgués de rica seda
á sas plantas, amant, brodat mantell.
«Vostre imperi eternal de nou ja brilla
«al foch ardent del geni catalá...
«só la Flor natural! que s' arrodilla
«y que os proclama avuy per ell ufá.»
«Englantina! Violeta! Barcelona
«vos crida reynas de sos jochs florals!...
«Veniu á fer dels poétas la corona!...
«A pregonar sas trovas immortals.»
Diu lo donzell: y al ascoltarlo ellas,
llágrimas de contentas van plorant,
y pels aires volant com tres centellas,
una pregária á Dèu van murmurant.
Catalunya! oh ma pátria! ta corona
no es avuy la cadena ensangrentada,
es la cinta de joyas espurnada,
que orná lo front altiu de la matrona.
Y si avuy ta bandera, no es per l'ona
plena de orgull cual ans, acariciada,
y si la Europa entera acobardada
ta forsa cual un temps ja no pregona;
En cambi cridarásli valerosa,
«mon geni l' vel espés trenca, que un dia,
«entre torrents de sanch dels meus gloriosa,
«m' embolicá fatal la tiranía.»
«Del combat avuy surto mès hermosa,
«que l' geni es solament la llum que m' guia.
- ↑ Poesía presentada en los jochs florals obtant á la flor natural y de que feu menció en sòn discurs lo Sr. Secretári del consistóri.—Segons ell las formas no corresponian al pensament!......
(Nota del A.)