Los trovadors moderns/Lo primer disgust
En l' aurora de la vida
sonrosada y plena d'or
en que l's can tars de una mare
cubreixen los ulls de son,
y ab ternura nos adormen
abrigats en lo bressol;
cuant sols sa veu amorosa
fá ressoná l' nostre cor,
no coneixent altra vida
que sòn pit y sos patons;
llágrimas los ulls derraman,
mès són tan dolsos los plors
com la llet ab que l's acalla
aquella quens posá l' mon:
són llágrimas que destil-lan
dels ulls, pero nó del cor;
y com venim á la vida
per sufrir fins á la mort,
á apéndrer de plorar luego
nos ensenya lo Senyor.
A aqueixa edat venturosa
en que vivim com las flors,
y es igual á sa puresa
nostra innocencia y candor;
la infancia sonriu alegre
com á sa surtida l' Sol:
mès com á voltas un núvol
sól tapar sòn rostro hermós,
axí los infantils dias
tenen també sos dolors;
mès són las llágrimas nostras
com las gotas que en la flor
derrama ab sa má l' aurora
per sa salut y consol.
Dels tendres ulls són las perlas
que regalam ab amor
á qui no veu la innocencia
dels nostres infantils jochs;
tan puras, tan cristallinas,
que són aigua, mès nó plors.
Venint los anys de la vida
que en lo pit sentim lo cor,
y á la mirada acompanyan
novas, gratas sensacions;
cuant, acabada l' infancia,
la juventut pren sòn vol,
y cels estrellats contempla
y terras plenas de flors;
y l' rosat y blau celeste
sòn tan sols los sèus colors;
cuant de la vida los somnis
comensan ab dòls transport,
y en un bressol de esmeralda
nos gronxan las il-lusions....
Llavors las penas comensan,
las llágrimas y trastorns.
Comensant lo cor á víurer,
comensa á viure l' dolor,
y al despertar de aquells somnis
tots brodats de plata y or,
la llum del dia nos falta,
y l' nostre cel torna fosch.
Llavors en lo pit penetra
ab sas espinas lo amor,
amor pur que sols se posa
hont véu puresa y candor.
Tè dels aucells l' alegría
y de las flors tè l' olor,
de la lluna la tristesa,
y l' armonía del bosch:
fill del cel y de la terra,
tè martiris y consols,
y es una mescla agradable
de alegría y compassió.
Axí dos bellas germanas
que dels ángels també n' són
en la innocencia y puresa
de sòn angelical cor,
cenyint dels anys de la vida
la corona de verdor
que juventut las regala
per adorno de sòn front,
sentiren sense parlarse
los nous encants é il-lusions
dels dias en que comensa
la nova vida del cor.
Derramant la simpatía
la ternura y compassió
que en ellas creixen hermosas
com en jardinet las flors,
y sentint per lo que veuhen
las més puras sensacions,
volgué la sort desditxada
que objecte de sòn amor
fos un cabrit de pochs dias,
blanch com la neu, fi y hermós.
Separat de la cabreta
que li doná l' llum del jorn,
al pobret la llet li falta,
y plora sense consol.
Lo acarician las germanas,
y en sas faldas lo calor
de sa mare li supleixen;
li donan pa, mès non' vol,
que l' cabridet no menjaba,
ni coneixia lo bosch.
Li donan llet escalfada,
lo abrassan, li fan patons,
y al ser de nit li preparan
un llit de llana ben tou,
lo anyorament de sa mare
mitigant ab sòn amor.
Axí passá l's primers dias
de aquella separació
lo cabridet, que era enveja
de la neu en la blancor,
y coneixent que l' estiman
las germanas de bon cor,
olvidant al fi á sa mare
prengué per mare á las dos.
Nen li diuhen, y seguintlas,
al cridarlo, á tots los llochs,
á sas caricias contesta
arrimánsel's carinyós.
Si á passeig van, se l' emportan,
y l's diverteix ab sos jochs:
ja un bell collaret li brodan,
y ab éll adornan sòn coll;
ja una corona de fullas
li posan entre l's banyots.
Dels ceps y acassias frondosas
li donan tendres rebrots,
y ab l' aigua fresca l' regalan
de las cristallinas fonts.
Lo cabridet no trepitja
de la montanya l's escolls,
que són sas potetas tendras,
y l'atraparía l' llop.
Si acás plou, ó bè borrasca
anuncian de lluny los trons,
las germanetas lo cridan,
y éll corrent va al sèu aprop,
y ab caricias repetidas,
retirats en un racó,
deixan passar la tormenta,
sens cuidado ni temor;
y al daurar altra vegada
los camps ab sos raigs lo Sol,
y cuant lo blau cel esmalta
lo arch-Iris ab sos colors,
alegres de casa surten,
y del prat en la verdor
pastura l' cabrit, y l' miran
las germanetas ab goig.
¡Cuant prest lo temps axí passa
entre dolsas il-lusions!
Las germanetas pensaban
que eterns serian los jorns
en que disfrutar podrian
del cabridet ab los jochs.
No sabian que vá sempre
lo gust unit al dolor,
y de un disgust ignoraban
las espinas y amargor.
Un dia que sol brincaba
lo cabridet, sense por
salta sobre la barana
de un safareig de allí prop:
y en éll bebent tal vegada
ó mirant sòn rostro hermós,
hi cau lo pobre, y las ansias
coneix ben prest de la mort.
Ab las potetas remaba,
peró sempre anaba a fons:
ja trau lo cap, ja s' enfonsa...
en va agota tot esfors
per acabar de surtirne
es débil, pobre, y no pot;
y vehent la llum del dia
y del fondo la foscor,
l' aigua acaba per tragarlo,
y en ella troba la mort.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Surt després á flor de l' aigua,
mès ¡ah ! l' cabridet no s' mou:
cuant un mosso que repara
sobre l' aigua tal blancor,
per oca lo pren de prompte,
se acosta, y vent ab trascor
al cabridet sense vida,
lo trau, y lo amaga ab por.
Las germanas que desitjan
del cabrit los senzills jochs,
li cridan Nen, Nen, alegres,
mès lo pobret no respon.
Lo buscan cridantlo sempre
pel' pati, pel' camp, pel' hort:
«¿Hónt es lo cabrit?» preguntan:
«¿hónt es lo Nen ¡ay! ahónt?»
y observant que tots las miran
ab cuidado y ab temor,
«¿Hónt es lo Nen?» repeteixen,
mès ningú contestar vól:
y sens tenir cap resposta,
sense cap explicació,
ab las caras prest coneixen
que l' pobre cabrit es mort.
¡Desgraciadas germanetas!
ferits los sèus tendres cors
sentiren en aquell dia
lo primer disgust de amor,
y en las llágrimas sols troban
á sa pena algun consol.
Llagrimetas ques' renovan
recordant lo que era hermós
l' objecte de sòn carinyo,
lo cabridet carinyós.
Sobre lo vert de esmeralda
dels camps, may mès sa blancor
las semblará una paloma
que esten sas alas al Sol.
May mès, sentadas al ombra
de un roure vert y frondós,
veurán que l' cabrit descansa
ab lo cap en llurs genolls;
y al donarli las herbetas
que creixen al sèu entorn,
ja no veurán com las menja
llepantlas las mans joyós.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Mès no ploreu, nó, germanas,
de la desgracia al recort,
que si ho foreu en la ditxa ,
y ho sòu també en lo dolor,
lo primer disgust prest passa,
perqué es la porta del mòn.
Pensau sempre que en la vida
se nega un gust ab cent plors,
que las llágrimas són mòltas,
y los gustos són mòlt pochs.
Felís aquell que, si plora,
no es pel's vius sinó pel's morts:
felís aquell que en la vida
no l' abrasan las passions,
y que, trobantse en la terra,
sols de ángels sent lo dolor.