Los trovadors moderns/Cadenas d'or
(Traducció de D. Antony de Trueba.)
A la guerra va 'l bon compte,
á la guerra de Granada ,
montat en sòn potro blanc
y armat ab totas sas armas.
Plorantne quedan sos patges,
plorantne la castellana
que s' va casar ab lo compte
no fa encara set senmanas.
Més lo bon compte camina
cap hont l' honor lo demana,
que orgullosa en la frontera
la infiel mitja lluna s' alsa,
y si cristians valerosos,
posant en Dèu sa esperansa,
la mitja lluna no abaten,
¡ay de la ensenya cristiana!
¡ay del Lleó y de Castella!
¡ay de Aragó y de Navarra!
Ja s' acosta á la frontera
y s' prepara á la batalla,
ja embesteix al moro, al crit
de San Jaume !viva Espanya!
Valerós se bat lo compte,
valerosa sa mesnada,
com Pelayo en Covadonga,
com D. Alfons en las Navas.
Més com ell cent llansas tè ,
y 'l moro més de mil llansas ,
la mitja lluna triumfant
ay! per sobre la creu s'alsa.
Cautiu s' emportan al compte,
se l' emportan á Granada,
y com en molt ells lo tenen,
al rey moro lo regalan.
De'l compte se ha enamorat
l' hermosa princesa Zaida,
y al rey sòn pare li diu,
bé sentireu com li parla:
— Pare, si sóu lo meu pare,
me habeu de fer una gracia
posant al compte cadenas
llèugeras, mes no pesantas:
Posáuli cadenas d' or,
posáuli grillons de plata
que' ls que són bons en sa terra
també ho són en terra estranya.»
Ja li posan al bon compte
lo que la princesa mana,
una cadena d' or fi,
lleugera, mès no pesada;
mès al só de sa cadena
lo trist cautiu sempre canta:
De que serveix al cautiu
tindrer los grillons de plata
y la cadeneta d' or
si la llibertat li falta!
Lo bon compte castellá
cadeneta d' or arrastra
en los jardins del rey moro,
del rey moro de Granada,
y mirant cap á Castella ,
Castella sa dolsa patria,
d' aqueix modo va queixanse
de la fortuna contraria:
— Fortuna, ¿perquè m' donares
riquesas en abundancia
perque 'm donares esposa
hermosa y enamorada,
si luego m' apartas d' ellas
y no me deixas gosarlas ?
¡Malhajas fortuna impia!
fortuna impia malhajas!
¿que fará ma noble esposa
sense lo espos que li falta,
entre mitj dels ombrils murs
de mon castell ¡ay! tancada?
¿Que farán mos damicels
sens' sòn senyor que en las armas
més que senyor, com á pare
de bon grat los adiestraba?
Y que farán mos vasalls
sens' tenir qui pose á ralla
á los comptes mos vehins
que á robar mas terras passan?
¡malhajas! fortuna impia!
¡fortuna impia malhajas !
Aucells que pasáu volant
cap a ma Castella amada,
¡qui poguès ser com vosaltres
qui tinguès las vostras alas!
que si bé es blau y seré
lo cel aquest de Granada,
lo cel ay! de ma Castella
es lo que á mi me fa falta,
que no hi ha cel tan hermòs
com l' hermòs cel de la patria!
Cuant arribeu á Castella
parauvos, batent las alas,
en la gótica finestra
de la solitaria cambra
hont plora sense consol
la mia comptesa amada,
y divertiu sos pesars
ab vostras llenguas arpadas.
¡Aucellels, bells aucellets
qui tinguès las vostras alas!
Es ma cadena d' or fi
y mos grillons son de plata....
be 'n hajas doncella mora
que mon cautiveri ablanas!
Mès que li importa al cautiu
tindrer los grillons de plata y
y la cadeneta d' or
si la llibertat li falta !
¿Perqué ploras, perqué ploras
nazareno de ma ánima,
jo vaitj cadena lleugera
donarte en lloc de pesada,
y fins eixa te trauré
si es que 't cansi lo arrastrarla.
Mès per Alá, nazareno,
no has de tornar a ta patria
perque me moro si hi tornas
perque si hi tornas me matas!
Zegries y Abencerratges
jugan sortixas y canyas
totas las tardes devall
la finestra de ma cambra
per pendrer la voluntat,
la voluntat de ta esclava,
mès la prenguères tu sol,
nazareno de ma anima,
lo de la cadena d' or,
lo de los grillons de plata!»
Aixis la hermosa princesa
amor al compte demana
ab llágrimas en sos ulls
que son estrellas del alba,
y li respon lo cautiu
agenollantse á sas plantas:
— Perdó la hermosa doncella,
mès en Castella m' aguarda
una dona desvalida
y hermosa y enamorada
que lo tendre nom d' espos
dona al amant que li falta.
— Ab tu jo aniré a Castella
si no te plau ja Granada,
y alli també 'l mateix nom
te dará amorosa Zaida.
— Sols ne tenen los barons
una muller en ma patria;
a una dama solsament
sa vida y son cor consagran.
— Sant Ala! ¡perque en Castella
no fou gronxada ma hamaca!
Torna, nazareno, ahont
ta nazarena t' aguarda,
que més vull morir d' amor ,
que del teu á ella privarla,
que t' ha posat en mas mans
mon pare 'l rey de Granada.»
Aixis parla la princesa
y al compte desembarassa
de sa cadeneta d' or
y de sos grillons de plata.
Lo compte torna á Castella
y al despedirse de Zaida:
— Donzella que mas cadenas
has trencat, li diu, be 'n hajas!
¡qué poc serveix al cautiu
tindrer los grillons de plata
y la cadeneta d' or
si la llibertat li falta!