Los trovadors moderns/A la inauguració del Ferro-carril de Barcelona á Saragossa

A LA INAUGURACIO DEL FERRO-CARRIL

de Barcelona á Saragossa , en la secció de la
vila de Tarrasa á la molt noble y molt

lleal ciutat de Manresa.

¿Ahont sou turons que al zenit tocabau
y orgullosos fa poch de tanta forsa,
en lo bronze fiats de vostra escorsa,
a la terra y al cel desafiabau?

Montanyas del entorn quel' sol tapabau,
y de la má de Deu
los trons y llams preniau,
que com grapats de neu
als barranchs del abisme rebatiau,
¿queus heu fet? ¿Ahont sou,
que llansant vostre jou,
la punta de un picot vos tira al ayre,
y una roda 'us trepitja per desayre?
Cuand del primé 'Enginyer l' eyna divina
lo sòcol portentós del mon sentaba,
¿quius habia de dir que un fum criaba,
que seria despues vostra ruina?
Al xiribech en va, de la barrina
entre gemechs cruixiu;
en va gegantas bombas
dels pedrers despediu,
que ab lo sotrach descóbren novas tombas;
lo mont y lo barranch
se aplanan com un fanch,
y las rocas prenent per dèbils cdnyas,
travèssan los combois per sas entranyas.
Atlants membruts, que la celeste volta
sosteniu ja cansats sobre la espatlla,
rendiuse al catalá, que ab una ratlla
la forsa colossal deixa resolta.
Lo Monserrat altiu pasmát escolta
lo cop de son parpal,
que no dorm ni' sossega:
rezelós de algun mal,
que li fugia de prop humil li prega,

perque desde 'l terrat,
ja veu mitx esglayat,
que si Hércules del mar estreny la fossa,
Puigdollers sel' ne porta á Saragossa.
Lo nivell á la ma, y al front la gloria
los bronzejats rocams torna flecsibles,
y fuigen del seu ull los impossibles
que tossuts li disputan la victoria
escrita ja en lo llibre de la historia:
Y los rius aturdits
cuand á la Bauma miran
dels seus ponts atrevits
en son jas de cristall l' orgull admiran.
Al aygua y foch no tem,
traballa á vela y rem,
y á la veu de Arimòn y de Giròna
fica á Manresa dintre Barcelona.
Y lo poble aturdit cuand sent la nova
encara pertinás no la vol creurer,
es precis que ab sos ulls la corre a veurer,
y cuand mes grand la veu, mes duptes troba
y mes queda pasmat, y mes se emboba
cuant á forsa de malls
veu quels monts s' arrabassan,
y que sense caballs
fins los pobles enters brunzents traspassan:
persó de bona fé
confessa de plé plé
que tot bo pot del home 'l gran ingeni
cuand Deu lo beneheix, y'l porta l' geni.
Verge de Monserrat, vehina meva,

que des del bressolet jo ja t' guaytaba,
y la mare, fet gran, me encomanaba
quet' pregás per la sort de aquesta gleba;
ja que la ma de Deu es tota teva,
extenla sóbrels trens
que ab gelosa porfía
en ponts y terraplens
per Reyna te saludan de la via.
Guarda, Mare, sa clau
ja que du á ton palau,
en brassos de una nova maravella,
los tributs de Aragó y de Castella.

Lluís G. de Pons y de Fuster.