Los trovadors moderns/Lo Vot cumplert

Sou a «Lo Vot cumplert»
Los trovadors moderns
Víctor Balaguer i Cirera
(1859)
LO VOT CUMPLERT.


Era de nit, prop la una,
y com un globo de foch
se aixecaba poch á poch
del fondo del mar la lluna;
Desde l' Occident al Nort
negres núvols se extenian
y per l' aire se espargian
com los cabells de la mort.
Bufaba furiós lo vent
de cuant en cuant revenint,
y las canyas sacudint
aparexia un torrent;
Bramaba 'l mar brumerós
contra la platja llansat,
y al silenci y soledat
daba un aspecte horrorós.
Ajudat de aquesta nit,
de certa ciutat venia,
y al Camp Sant se dirigia
de negre un bulto vestit.
Com la sombra de un finat
camina pausat y mut,
té cosas de un atahut
per los vents movilisat:
De cuant en cuant se deté,
se gira……, escolta……, 's resol……,

pensaria cualsevol
que alguna maldat vá á fe'!
Lo relotje de la Seu
al través de tan brugit
marca la una,…… y del pit
llansa 'l bulto un ¡ay Dèu meu!
De repent se veu brillá'
lo flam allá lluny de un ciri!
Ha surtit del cementiri!
Se belluga,…… ¿Qué será?
Del ciri la trista llum,
mitg apagada pel vent,
veure' unas faccions consent
blavi-negras com lo fum.
Lo bulto desconegut
se para sobresaltat,
presurós lo cor li bat,
son coratge está abatut:
Mes prompte, tornant en sí,
sacut la por que l' humilla,
dos pistolas amartilla
y prossegueix son camí.
De vent una rebufada
mes embravada que may,
la llum apaga, y un ay!
se sent de veu desmayada;
Dels nuvols detras del cel
la flama s' es ocultat,
y estremada fosquedat
confont terra, mar y cel.
A passos lentos avansa

lo bulto cap al Camp Sant;
tan sols li falta un instant
per realisar sa esperansa;
Tot favoreix los seus fins,
palpa la porta, escorcolla,
ja en lo pany la clau sorolla,
empeny, ajusta, ja es dins.



II.


Y apenas unidas las malvas trapitja
que brotan á espensas del cos sepultat,
lo cor se li para, la sanch se li gela,
li regan los membres suor de finat.
Ni vèu de las tombas los trists epitafis,
ni humils de las fossas divisa las creus,
y 'l ruido que escolta de 'l herba moguda
dels morts que se axecan li sembla las veus:
Mes sent revenirse, y lo poch que li resta
de antigua bravura per cert que li val,
destapa una ampolla que porta á proposit
y duas glopadas se'n bèu de cordial;
Y torna á son centro, la vida li torna
li tornan las forsas que anaban fugint,
cundeix per sas venas un foch que l' exalta
y avansa, los ninxos á tientas seguint.
Mes ay! que la fosca las llosas oculta
que mudas revelan los noms dels difunts,
y en va 's desespera buscant la que tapa
la hermosa ab qui un dia ploraban tots junts.

III.


¿Ahont ets, infelis criatura,
suspirat aliment del meu cor;
ahontes la preciós sepultura
que t' doná inexorable la mort?
Ay! ahont?.. que 'ls meus ulls se complásquian
lo epitafi callat recorrent!
Que 'ls meus ulls agotats no s' apaguian
sens cumplir mon sagrat jurament!
Aqui 'm tens, sol vivent tal vegada
entre 'ls molts que la mort ha vensut,
mes ma vida com ells apagada
sols demana ja á Dèu lo atahut.
Res me arredra; aquest siti, aquesta hora
ja horrorosos no son pera mi,
y 'l meu cor que pateix y que plora
solament palpitar podrá aquí.
Horrorosa es la fosca importuna
que no 'm deixa mas ansias calmar,
no 'm tapeu la claror de la lluna
núvols cruels, ¡ay! deixèula brillar.
Y si acás la borrasca empenyada
Dèu en trons descargá son furor,
que llampéguia, y la llum assofrada
dels llampechs donia etern resplandor.
Surti al menos fosfórica flama
dels cadavers que ha 'l temps consumit,
y 'l viu foch que los aires inflama
doni treguas al foch de mon pit.

Y si l' fi 'm consegueix, que m' importa
de ma vida torment sempitern!
Surtia un flam, mes que siguia... no importa!
lo flam negre del horrible infern.
Ay! al menos son ánima pura
me sortís com molts creuhen que surt!
Surtam, hermosa, y guardant la postura
cual dols goig que per mi fou tant curt.
Surtam! sí, que 'ls teus ulls ay me mirian
com mirarme solian sovint,
que 'l aliento 'ls teus llavis aspirian
que 'm gosaba altre temps recullint.
Surt, vestida com sempre jo 't veya
sensilleta, sens pompa ni orgull,
pentinada com sempre jo 't deya,
¿ten recordas, ma verje?... aixi 't vull.
Aixi 't vull, angel meu, y enganyada
la meva ánima veuret creurá
creurá veuret felis tal vegada
y 'l torment del meu cor calmará.



IV.


Oh! sí! ja 't veig, lo moribundo aspecte
que sobre 'l llit sentada
donabas als meus ulls en la vetllada
que te 'm robá la mort, es ay 'l que ara
contemplo conmogut; teva es la cara
de sepulcral grogor que fer me mira;
teu es lo pit que roncament suspira;
teus los cabells que sobre 'l front te queyan

banyats de fret suor,... perdó, estimada!
Del intim del meu cor! perdó, si osada
ton sacrossant repos, la passió mia
profana ha perturbat... ¡Ay, no podía...
Ay no te'n vagias, no!... la veu profunda...
ab que m' parlas sofocada...
Tanca per Dèu la boca
que deixa moribunda
sortir á mots la amarga despedida.
Calla per Dèu! arrancam, ay!.. la vida.
Y no pronuncies mes unas paraulas
que en mos oidos sens callar ressonan
per mon etern torment... No hi veig... me ofego
se me entelan los ulls... no mes... no parlias!
no 'm repeteixias cruel tan tristas cosas;
enfonsam dins de las geladas llosas
que tapan los difunts, y menos feras
serán per mi las tétricas figuras!...
Ahont vas?...qué vols?...que freda estás!..ay! deixa,
deixam anar... ¡no puch!...la forsa 'm falta,
fantasma cruel, deixam está ¡perdonam!...
Me'n tornaré... tanca aquests ulls que 'm gelan
táncals per Jesucrist, que tas miradas
me espantan en estrem... ¡Correu... socorro!



V.


Un terretremol horrorós sofoca
del mortal infelis la trista veu,
oberta está sa convulsiva boca
y un peu lluny apartat del altre peu.

Del cementiri la ajustada porta
bufant ab furia 'l vent ha sacudit,
y retronant la sacudida porta,
los ecos sepulcrals lo han repetit.
Blanch resplandor, subitament, la cara
del bulto ha il·luminat... es un llampech...
llampech ferós que no ha esclatat encara
y ha conmogut lo mon del tró 'l bram sech;
Llavors de un jove, las faccions mudadas
ab la claror del llam han descubert;
fortas passions allá en son front marcadas
son pit á tants tancat es ara obert.
Un negre drap, que li serveix de capa,
de tafetá com un manton tallat,
de sa figura misteriosa tapa
ab descuidada gracia la mitat.
Lo estrépit horrorós del tró y la porta
de son fatal abatiment lo han tret,
li bat lo cor, y son vigor conforta
la impressió forta que 'l soroll ha fet.
Fuig del Camp-Sant precipitat, y apenas
tocan sos peus las pedras del brancal,
óuse un soroll igual al de cadenas,
óuse un soroll a veu de trompa igual:
Surt y lo enlluerna 'l resplandor de un atxa
que á la má porta 'l que era una visió,
cual blavinegra y espantosa fatxa
al mes pintat infundiria pó';
Marxa confusa de rahó y deliri,
que en cassos tals un no fanatich sent,
tant que aquell jove de sas armas tira

á la fantasma derribar creyent :
Y es la mateixa que aquell llum portaba
avans de entrar lo bulto en lo Camp-Sant.
Es la mateixa, la coneix, que acaba
de confirmarli son obscur semblant.
Y en un moment de convulsió espantosa
tira l' galillo, la fantasma cau,
y sos vestits inflama resinosa
la atxa de vent que sobre l' herva jau.
Tot queda mut, la tempestat pasadas
renaix ara ab dolsa claredat.
La porta del Camp-Sant está tancada,
res hi ha que diguia lo que allí ha passat.