Los trovadors moderns/Al castell de Mur

A L' CASTELL DE MUR.

¡Mut monument de las edats passadas
que en desert cau te aixecas com colós

del sigle que t' formá anyorant la falta,
á ta vista se exalta
mon númen y t' saluda respectuós!

¿Ahónt buscaré lo dia en que t' fundaren
si en lo caos del temps perdut está?
¿cóm podrá desxifrar la tua historia,
si sa antiga memoria,
á las tenebras del olvit passá?

¿Tal volta ni ho dirán las atalayas
com tu presents en los turons, comfins
que á la conca de Tremp forman rodona,
florons de una corona
ahont fochs y estels relluen per rubins?

¿M'ho dirás tú, Noguera Pallaresa,
testimoni vivent del vell Pallás;
ó tú, Mon-sech, partit en dos montanyas,
per dar per tas entranyas,
al caduch riu un estretíssim pas?...

Fastos dels Tarradets: de aquell castell,
que l' historia m' diguereu, jo vos conjur.
— ¡La historia del castell!... Contan rondallas
que després de grans batallas
als del Temple l' doná l' senyor de Mur.

Aixó l' avi m' contá. Res més puch dirvos. —
y en va ja més preguntas jo li fiu.
— Res més puch dirvos. — Sempre m' responia,

y prosseguint sa via,
gelat me vá deixar, com freda neu.

Y en va al Mont-sech, al riu y als atalayas,
en va pregunto ab llastimós accent,
y en va ma exclamació hasta l' cel aixeco,
que agonisant mon eco,
se pert en lo infinit espay del vent.

Tot plora en lo contorn: ton trist aspecte,
castell, de tas desgracias es lo dol,
y al caminant afadigat asombra
si acaá para en ta sombra
negra fantasma que dibuixa l' Sol.

La furia tu has sofert de durs oratges,
y has vist passá ab los temps, generacions;
las mudansas del cel y de la terra,
y tanta y tanta guerra,
tantas y tantas de marcials legions.

¡Quí sab!... tal volta la irrupció dels godos
de ton recinto vá espulsá als romans;
y si l' moro t' plantá la Mitja Lluna,
la mudable fortuna
te vá entregar als escuadrons cristians.

Y en feudal fortalesa transformada,
del nou senyor vas ostentar lo escut,
y escoltares cantar en nit callada,
sentimental balada,

del trovador, al so de un dòls llaut.

Després, pot ser que entre l' rumor de las armas
sentires juntament cántichs sagrats:
al templari entonar sas salmodías,
pot ser las darrerías,
vas presenciar de aquells frares-soldats.

— Més ¡ay! ta antiga benandansa y gloria
com sombras devant tu, Mur, han passat,
y solitari, aixís com vuida tomba,
mon cántich trist retomba
errátich en ton ambit encantat.

No busqueu, no busqueu més que misteris
y trists recorts en est feréstech lloch;
allí, tétrich mussol sòn cant recita,
més adellá una hermita,
fantastas sombras y algun fatuo foch.

Un pedregal ja sols serás ben prompte,
res quedará de ton tresor passat,
y al véurer ton trist fi y gloria perduda
de ma terra abatuda,
serás espill á llur posteritat.

A Dèu, castell de Mur: guarda ma lira
en la branca penjada de un xipré,
com tu vol dol la catalana llengua,
que de ma patria ab mengua,
sas galas vá perdent, com tu també.

Més no tot se perdrá... puig sa memoria
viurá fins la darrer generació.
Musas consolarán la decadencia
y ab dolsa gaya-ciencia,
no faltarà en honrarla l' trovadó.

Jo tas cruels cuitas com á mias ploro,
sempre en mitj de ruinas gemegant.
¿Sabeu perquè?... Perque de sas ruinas
las glorias llemosinas,
espero que algun temps renaixerán.
Maig de 1859.

Antoni Mir.