Los trovadors moderns/Lo Duch y la Villana
I.
No molt lluny d' una montanya
alfombrada de mil flors,
ni ha un castell y una arboleda
morada d' un duc famós,
d' un duc que sols lo rodeja
la edat de las il·lusions,
un duc jove dels més nobles
de los més braus y més forts,
que cuant está en la batalla
es lo primer infantó
que polsa 'l arpa ab dolsura
com lo més ardit cantor.
Alli en mitj de la arboleda
hont may hi penetra 'l sol,
y ahont las brancas s' espessan
carregadas de mil flors,
alfombrat de verda molsa
hi ha un desconegut lloc.
Una font alli sas aiguas
ensenya y murmura amor;
y alli cants dolsos entona
l' aucell qu' es rey dels cantors;
tot alli al amor convida
l' aigua, 'l bosc, lo rossinyol;
n' es aquell lloc de ventura,
n' es aquell lloc d' il·lusions.
Lo duc alli ditxa hi troba
en brasos de sòn amor,
y una nina á sas paraulas
ab frenesí li respond,
qu' encara qu' ella es villana
y que 'n es filla del bosc,
estima ab carinyo sant.
pus abriga un noble cor.
Avuy llagrimas s' escapan
dels ulls del duc, jove hermós;
la nina no pot plorar,
mès es tanta sa aflicció
que sos ulls axuts estan
de massa plorar sòn cor.
«Adeu, Margarida, adeu,
adeu que 'm crida l' honor!»
— Y podrá mes ell, digau
que ma pura y fiel passió?
¿Val mes l' honor com dieu
vos lo noble, brau y fort,
que 'l amor que jo 'us professo
que mas llagrimas y plors?
«Adeu, Margarida, adeu,
no m' ferescas mon trist cor.
Adeu, adeu, Margarida,
molt prest sí, tornaré jo.»
Y la nina un bes li dona,
y 'l jove un abrás d' amor
y una rica creu que porta
penjada sempre del coll.
«Adeu, Margarida, adeu,
adeu, que 'm crida l' honor!»
Una iglesia está adornada,
també está adornat l' altar,
y las naus se van omplint
de nobles y convidats.
Tot n' es alli en aquell dia
festeixs, ditxas y cantars,
que 's casa lo noble duc
del' mateix castell feudal
ahont la ditxa aquell dia
se déu per sempre albergar.
Ja en l' altar espera als nuvis,
los espera allí 'l prelat.
Tots alli esperan ab ansia
véurer lo felis instant
en que en brassos del amor
posi Dèu als dos amants.
Ja l' orga sas melodias
pel temple deixa escampar
y 'ls perfums l' ánima embargan
sas il·lusions despertant.
Per fi la gent se remou
y recula, y obra pas,
y apareix la comitiva
y 's dirigeix al altar;
la nina n' es molt hermosa,
lo duc es molt arrogant,
la nina n' es una filla
d' un noble molt principal,
n' es nina de moltas prendas
de molts titols respectats;
també lo duc tè blassons,
son pare 'ls hi va donar,
conquistats en las batallas
ab s' espasa á preu de sanc.
La nina n' es molt hermosa,
lo duc es molt arrogant...
¡Que Dèu felissos los fasse
que 'ls fasse sens fi gosar!
En un racó de l' iglesia
detrás d' un negre pilar,
una dona ab manto negre
porta 'l rostro molt tapat.
Ningú d' ella se n' adona
ningú d' ella ne fa cas
qu' es aquell dia de goix,
dia sols per disfrutar.
De genolls los dos senyors
als peus estan del prelat,
y ja 'l si de los seus llabis
está 'l duc prompte á donar,
cuant estremeix tot lo temple,
sortinne de tots costats,
un gran crit inesplicable
d' asombro, de por, de espant.
Lo duc cau sense sentits
en las gradas del altar
que alli, y entre mitj dels dos,
una veu ha ressonat.
— «Infiel, tu robas la calma
de la qu' está al teu devant
donantli 'l si que no póts
no póts donarli ja may,
pus ans á mi me 'l donares,
á mi me 'l donares ans.»
Lo pare de la donzella
que s' debia anomenar
esposa del duc, ab rabia
sos cabells se va arrancant,
y emportansen a sa filla,
jura venjarse en lo cap
del infiel, que la vergonya
sobre sa filla ha portat.
IV.
LAS DOS MONJAS.
— Jermana, confia en Dèu
que may t' abandonará.»
Aixis diu á una altre monja
que está morint per instans,
una esposa del Senyor
ab la fé del just, del sant.
— Ay! jermana cuan de bé
vostras paraulas me fan.
A vos, á vos tot ho dech
ma calma y tranquilitat.»
— Calláu jermana, calláu.»
— Oh may ho podré olvidar,
ara ja 'm sento morir,
y sols puc atestiguar
lo molt que per vos jo sento
entregantvos de ma má
un record, que si be pobre
per compensar vostre afany,
molt ric ne será per vos
per l' instant en que se fá.
Teniu jermana eixa creu
un home me la va dar,
jo l' estimaba ab lo amor
més pur, més fidel , més sant....
Ara ja es mort..., sols demano
que vingueu á visitar
la fossa meva , cuant morta
á Dèu l' esprit haji dat.»
— Jermana, no diheu això,
eix instant no es arribat.»
— Ja arriba , ja 'l cor me manca
y 'l respir ja 'm va faltant:
sols ara us demano jo
que me volgau perdonar...»
—De qué?»
—Jo só la villana
que vostra vida ha amargat,
só la que un dia vinguí
y á las gradas del altar
vaitj... »
—Oh! Deu!
—Me perdonáu?
—Jermana, ja está olvidat
lo mal qu' un dia me féreu,
que cuant aqui vaitj entrar.
los recorts del mont mol lluny
mon cor afligit llansá.»
— M' perdonau?»
— Vos perdono
Dèu fasse al cel altre tant.»
— Ara ja moro tranquila
Dèu meu teniume pietat
que si vaitj faltar un dia,
mon cor repentit n' está
perdó... jermana jo'm moro
adéu... adéu... ay!... pietat!»
Una tomba molt luxosa
s' eleva al peu d' un castany
y á sos peus una creueta,
forjada de troncs de faitj.
Tots los jorns alli una monja
plora llágrimas de sanch...
Sota la creu, jau la monja,
dins la tomba son amant.