Los trovadors moderns/Recompensa

Sou a «Recompensa»
Los trovadors moderns
Víctor Balaguer i Cirera
(1859)
RECOMPENSA


De bon matí cuant sas fullas
pintades de mil colors
desplegan las flors hermosas
allá en lo vall deliciós;
una noya de blaus ulls
y per cabells filets d' or,
tota blanca vestideta,
ab cinta vermella al còs,
vá recorrent la planura

cullint matisadas flors
y teixint bella corona
ab molta manya y primor.
— Dígasme, hermosa donzella,
nineta dels cabells d' or,
¿per qui es aqueixa corona,
eixa corona de flors? —
— A ma mare molt amada
a la mare del meu cor,
la prometí ans de morir
engalanar tots los jorns
la llosa que la cubreix
ab una toya de flors.
Y cada dia al vall baixo
cuant comensa á sortí 'l sol,
y al fossá vaitj cada dia
á portarli l' meu recort. —
— Benhajan, nineta hermosa,
benhajan tos tendres jorns
y l' desitj que t' alimenta
y ton filial amor. —
—Ma mare ¡pobre mareta!
cuant ella habitava l' mon
cada dia ab nova toya
y ab lo cor cubert de dol
sen 'anaba al cementiri
fen ressonar ab sos plors,
la tomba ahont de mon avia
descansa lo gelat còs.
Y axis com ella cumplia
ab sa mare ab tan amor,

també com á bona filla
sa exemple vull seguir jo
y tal volta cuant sia morta
hi aura algun ser bondadós
que al fossá vinguia algun dia
á oferirme hermosas flors.

¿Perqué tocan las campanas
ab veu tan trista y pausada?
¿perqué la gent apinyada
entrar á la iglesia vòl ?
¿Qué significa aquell túmul
que negre s' alsa al mitj de ella?
¡ay! ha mort una donzella
y la vila vesteix dol.

Ab professo hermosas noyas,
son còs al fossá acompanyan
y ab tristas llagrimas banyan
la pedra ab que la han tapat.
Las ninas se despedeixan
repetinli: «En pau reposa,»
y gravada en blanca llosa
eixa inscripció li han posat:

« Tots los jorns cuant jo vivia
al cementiri baixaba
y á ma mare li portaba
una corona de flors.
Caminant, oidos dona
á una nina que 't suplica;
portam també una corona,
dedicam amants recorts.»

¡Ay! ha mort, ha mort la nina
la nina dels cabells d' or
y sens dupte que en lo cel
d' angelet ocupa l' lloch.
¡Pobre nina! l' vall l' anyora
y llurs flors mústigas son
desde que la nina falta
la que 'ls hi daba patons.
¡Ay! inútilment l' espero
y en vá volant passan jorns,
de cada dia mes grans
creix lo meu greu desconsol.
¡Ay! que la nina es ben morta
y es molt ingrata la mort
puig lo que una volta roba
ja may mes no té retorn.
¡Pobre nina ! qui anirá
á portarli rams de flors,
que eran son goig y alegria
y formaban sa ilusió?

¡Ay nina, la nina hermosa,
cuant prest la tua missió
fou terminada! ¡ay! jo 't juro
consagrarte 'ls meus amors,
y venir al cementiri
á dedicarte 'ls meus plors
oferinte, en recompensa
de ton filial amor,
las flors garridas que brotian
dels arrels de lo meu cor.
Y tal volta cuant jo moria
hi aurá algun ser bondadós,
que al fossá vinguia algun dia
a oferirme hermosas flors.

Estanislau Clariana.