Los trovadors moderns/Mon pare y Catalunya
I.
Lo vuit d' agost de 1838 en Vilafranca
Se toca á somatent: sonan timbals.
De «A las armas!... ¡Traició!...» séntense 'ls crits;
y se amagan, tancantse los portals,
donas, petits y vells, esporoguits.
Carregan los soldats los seus fusells;
y se ocupan los puestos militars;
y corran cap al camp cridant — A ells!..
los miquelets, moderns almogavars.
Comensan lo combat al primer toch
las tropas valerosas de Isabel,
y ab glopadas de fum, de ferro, y foch,
contesta lo canó á qui diu — Cuartel!..
Y se estellan las armas tot ferint,
que 's baten pit á pit, de sech á sech:
y las balas á mils passan brunzint;
y se sent de las bombas l' espetech.
No tremóla ningú que tots son forts,
pus tenen lo combat ja per costum;
y la terra 's cubreix prompte de morts,
y lo cel se cubreix prompte de fum.
Al devant dels soldats corre adalat,
com un lleó seguit dels seus cadells,
un adalit, cridant entusiasmat,
¡Per Patria y Llibertat!.. A ells!... A ells!...
No tem la mort: en mitj del dur combat
com bala disparada aixi embesteix:
de cop se trova de enemichs voltat;
lo volen fer rendir, mes no 's rendeix.
La espasa li demanan per venssut;
— teníula! diu, y de ella se 'n despren
antes fentne dos trossos resolut,
que los llanssa á la cara de qui 'l pren.
Los contraris de rabia tremolant
apúntanli llavors los seus fusells,
li disparan... y cau; y singlotant
murmura — Llibertat!... A ells!... A ells!...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ja la nit ha vingut ab sas llumetas
com un mantell trapat contra claror;
ja no sona '1 timbal ni las cornetas,
ni se sent de las armas lo remor.
Tan sols dels llops la famulench manada
romp lo silenci ab los udols aguts;
y allá en mitj d' un xopoll de sanch glassada
venssuts y vencedors jahuen venssuts.
Tota vestida de dol,
com la nit cuan fa mal temps,
se estaba una trista viuda
sentada prop d' un noyet.
Pobre! feya una corona
de olivera y de llorer
mentres que los ulls li anaban
vessant de llágrimas plens.
Y tranquilament dormia
al seu costat son fillet;
ella ploraba... ell somiaba
tal volta cosas del cel.
Los plors de la trista viuda
despertaren al xiquet
qu' esbarat corre als seus brassos
cridant: — Mareta, qué tens?...
¿Quí te ha fet mal que aixis ploras?
digas, que li pegaré
ab aquell sabre que 'l pare
me comprá... ¿No sabs?... — Pobret!
Ton pare, ton pare dius,
ay fill, que no 'l veurem mes!...
— ¿Perqué no anem á buscarlo?...
— Es molt lluny! — ¿Ahont es?..— Al cel!..
Y las llágrimas li anaban
com dos rajolins corrent,
y com la mare ploraba,
ploraba 'l petit també.
¿Era estrany que plorés la pobre mare?...
¿Era estrany que 'l dolor fòs tan agut?...
Li faltaba lo espós, al fill son pare,
en un pais per ells desconegut.
— No plores fill de ma vida,
resem per ell, sí, resém:
deya la trista, aixugantse
los ulls, de plorar vermells.
Vina, fémli una corona
per sa tomba... Y lo pobret
anaba dant á sa mare
las branquetas de llorer.
Y ara, Catalunya hospitalaria,
ara 't saluda ab agrahiment mon cor,
pus de l' orfe y la viuda la pregaria
prompte escoltares aixugant son plor.
Cuant ploraba llavors ma trista mare,
era estrany que l' dolur fos tan agut?
Li faltabalo espós, á mi mon pare,
en un país dels dos desconegut.
Tú, Catalunya, generosa y noble
me donares la ma com á ton fill;
vint anys desprès he vist que era un gran poble
lo poble que 'm salvara del perill.
Vint anys desprès, llegint de sas proesas
la extensa historia, he vist que 'ls catalans
se han fet grands en tot lloch , pus sas grandesas
han respectat també los mes tirans.
He vist que cuant la general ruina
volgué la Fransa sense més ni més,
tú tan sols ab ta roja barretina,
prompte esquivares l' aligot francés.
Y obligantlo á amagar las sevas garras .
y abatintne l' orgull dels imperials,
he vist també que son las tevas Barras
de nostre Espanya los mes forts puntals.
¿Qui donchs no enveja tas brillants jornadas?...
¿qui no enveja, mirantne tants llorers,
lo ser fill de la patria dels Moncadas,
dels Jofres, Berenguers y Fivallers?...
Jo, Catalunya, sí, jo 't vull per mare:
jo só ton fill; de cor só catalá,
pus ab la sanch preciosa de mon pare
la teva terra inoculada está.
Ab ella se han regat de la planura
dels boscos y turons las verges flors.
Me ho recordan cuant miro sa hermosura
y altre volta las rego ab los meus plors.
Ma trista mare m' ho contaba un dia
al peu de un arbre coronat d' aucells:
— Allá sortí ton pare... Allí 's batía...
Aquí morí matant cridant «A ells!...»
Y al contarme la mare aqueixa historia,
mos ulls ploráren, s' entristí mon cor;
¿Mes quín tumbul, digui, hi ha á sa memoria?
mes quín llum se li crema á tal tresor?...
— «De sa tomba la llantia may se allunya,
que 'n es de Llibertat lo hermós estel,
y son rich panteon, de Catalunya
son las montanyas y lo blau del cel.»
Oh! si, lo lloch funerari
que tens, pare, es dels millors,
gegantesch y hermos sagrari,
essent perfumat sudari
dels camps las silvestres flors.
Dorm tranquil, pare estimat,
dorm, que si estant en perill
la patria vol un soldat,
ton puesto en lo fort combat
ja lo ocupará ton fill.
Y vosaltres que jo ador'
com al Martir de la Creu,
montanyas de etern verdor,
vosaltres, que me guardeu
lo tros mes grand del meu cor:
Vostre salvatje bellesa
veneració me infundeix,
y lo prech que 'l llabi resa,
plé de amor, plé de tendresa,
mon ánima os dirigeix.
Boscos, camps, turons, rieras,
que me donáreu consol
en mas tendras primaveras,
jo vull que las llums darreras
vegeu de mon ultim sol.
Pus si 'ls jonchs que m' han bressat,
ab corrent hermosa y pura
Darro y Genil han regat,
las flors de ma sepultura
regará lo Llobregat.
Sí; mon cor ab son sentir
ja de aquí may mes se allunya,
y cuan arribe á morir,
per mon pare y Catalunya
será mon ultim suspir.