Los trovadors moderns/A Tarragona

A TARRAGONA.

Poesía dedicada "Al Cantor del Francolí

(D. Francisco Morera.)

Salut, noble Tarragona,
vuy ma catalana lira
ab dolsos cantars resona,
vuy ta hermosura pregona
vuy ton nom es qui l' inspira.

No te olvidaré ni un jorn
pus tú guardas la memoria
de mos bells somnis de gloria,
y de mi está escrita entorn
la teva daurada historia.

Jo vull cantarte; jo vull
com á ignorat trovador
consagrarte cants d' amor,
pus d' amor inflamat bull
per tú lo meu tendre cor.

Mès si mos cantars no sòn
dignes de ton nom brillant,

perdona atreviment tant
pus lo meu desitj se fon
per tributarte algun cant.

Jo t' ador' com un fill á llur mareta:
jo t'estim' com l' aucell ama sòn niu,
com los sons del llaüt lo pobre poeta,
com las floretas de sa riva l' riu.

Plaume en mas horas de mortal tristesa
recordar los plahers que ab tú he gosat,
plaume també la bella gentilesa
de tas ninetas de amorós sguart.

Jo de tú ausent, mon esperit se gira
y vola a tú impregnat de tos recorts;
jo de tú ausent, per tú mon cor suspira
per tú mon cor esta sedent d' amors.

Jo amo tas torres com lo mon de vellas,
estimo ta grandiosa Catedral
de rica arquitectura ab llurs capellas,
que en Catalunya no coneix rival.

De ton cel me enamora la blavura;
de sos milions de estrellas lo brillar;
de las flors dels teus camps la galanura
y las brisas quet besan respirar.

Me agrada contemplar en nit molt fosca
las onas caprichosas del teu mar

llansanse per tas platjas, llur veu tosca
ab ignorat murmuri rebramar.

Hermòs es lo teu port ahont se mira
per mil vaixells lo teu cristall ratllat
ab sa farola que sas llums cuant gira
reflectan en lo mar llur clarelat.

Cuantas vegadas ¡ay! cuantas vegadas
á la voreta de ton riu vinguí,
per sentir en sas bellas enramadas
la lira del Cantor del Francolí.

Jo recordo l' pasetj de Santa Clara
hont tas ninetas seductoras mir,
y es hermòs contemplar ta lluna clara
aquells contorns de plata revestir.

Y per cert que l' poeta que en tals horas
en vetllada de estiu va alli a passar,
sa lira d' or ab dolsas veus sonoras
mil objectes tindrá pera cantar.

Mes ¡ay! ¿perqué com trista viuda ploras
y ab negre mantó tapas lo teu front?
¡ay! ¿no recordas la grandesa? ¿ignoras
lo valor que en la historia té ton nom?

Mare d' Emperadors, ¿ploras tal volta
los dolorosos tránsers que has tingut?

¿de ta romana gloria la llum morta?
¿de ta diadema d' or lo brill perdut?

¿Ploras tal volta las cruels escenas
que assombro en próxim temps foren del mòn
cuant de Fransa al furor, ab sanch tas venas
enrogireu lo mar que tens entorn?

Si tas feridas ploras, Tarragona,
lamentat, que es de vida aqueix dolor:
l' historia ab sos llorers te galardona
y del combat, ferida, fuig la mort.

No morirás, ciutat la mes gloriosa,
pus encar que ton nom jau en olvit,
lo vel quet tapa descorrent airosa
de balas pots mostrar cubert ton pit.

No, no mor may un poble á qui alimentan
de sas proesas gloriosos fals,
no, no mor may un poble a qui sustentant
los recorts del que foren llurs passats.

Tú serás per los sigles respectada;
alsa orgullosa ton arrugat front,
y mostra ta diadema engalanada
de mil victorias ab los tendres llors.

Adéu, bella Tarragona,
si en mon deliri ardorós

ton nom ma lira pregona,
acull llur cant amoròs
y sa osadia perdona.

Jo de eix mòn desprecio 'ls llors
vana pompa transitòria,
jo miro de lluny la gloria:
si pera mi naixan flors
serán de xipré cuant moria.

Cuan vinguia la postrer hora
de ma agonia mortal,
preparam lloch funeral
y llueixia ma última aurora
en ton seno maternal.

Estanislau Clariana y Fonts

Barcelona, Setembre 1859.