Los trovadors moderns/Ausias March
(Poesia premiada ab la englantina d' or en los jochs florals de Valencia.)
Als nobles senyors mantenidors
dels jochs florals de Valencia en lo any de 1859.
Cansons de amor murmuraran mos llavis
si'm donau lloch dels jochs en lo festí.
La llengua de mos avis
jo sols conech; só un bardo llemosí.
Los jochs florals són fills de la Provensa,
y pus la porta obriu als jochs florals,
seria fer á lo passat ofensa
lo desdenyar las arpas provensals.
Jo bè sé que la llengua de Castella
es dolsa á fé com del Himet la mel;
la escolta 'l cor perque la reb la orella
com un cant armoniós baixat del cel:
Mès ma llengua es la llengua en que algun dia
compongueren llurs llais los trovadors,
y 'l món trobaba dolsa l' armonía
de llurs descorts y llurs cansons d' amors.
Poétas que del Turia en la ribera
obriu gloriós camí a la juventut
á sos ulls arvolant noble bandera,
salut!...Poétas coronats, salut!
Als qui, guardant dels avis la memoria,
honran sa llengua, que es tresor natal,
pus són llurs dignes nets. Dèu los dó gloria!
Jo 'ls envio un saludo fraternal!
Cansons de amor murmurarán mos llavis
si'm donau lloch dels jochs en lo festí,
mès, cantaré en la llengua de mos avis,
que altra no sab lo bardo llemosí.
HOMENATJE Y TRIBUT.
Jo 't conech, Ausias March, pus de ta gloria
plena ne va la patria llemosina [1] ;
per tu guarda una página la historia
y un altar per ton nom guarda mon cor.
Petrarca llemosi, ¿cóm no estimarte
cuant tant has estimat?... ¿Qué fou ta vida,
entre dolors y penas englutida,
sino un llarch dia de passió y de amor?
Si 'l lloch sabés de ta ignorada tomba,
jo hi aniria en romeria santa;
de ta fossa los ecos ab sa planta
despertar gosaría 'l peregrí,
y sentiria á pler gronxarse l' ánima,
y, ans la tomba, romándrer satisfeta,
que jo 't conech, poéta:
encara nin, los versos aprengui.
Aprengui que ta gloria era la gloria
de tota una nació, ton nom sa fama:
llegint tos versos, que lo amor inflama,
aprengui ta memoria á venerar,
que palpitar sentia en cada sparsa
ton greu amor per la que fou t' aymía,
y en cada vers sentía
ton cor, ton noble cor lagremejar.
Déixam' ¡ay! respirar de tas sparsas
lo dòls perfum de amor. Ma fantasia
sobre d' ellas volteja cada dia
com una mariposa sobre flors.
Llegint tos versos, llemosí Petrarca,
lo incens respiro de cent flors hermosas...
Tas trovas amorosas
¡qué dolsas són, ó rey dels trovadors!
Ja may ningú sabrá pintar com pintas
la passió del amor y sòn martiri:
tos versos són la febre del deliri
y són tos cants lo análisis del cor.
¡Qué bè parlan tos cants, richs en imatges,
al ánima que bat de amor inquieta!
Ton llibre, dòls poeta,
es per cert lo breviari del amor.
Un jorn de estiu en que lo Sol vestia
ab sa daurada llum camps y verdura,
d'e uns sálzers abrigat per la espessura
á mon plaher jo estaba fantasiant,
y lo vent escoltava entre 'l brancatge,
y escoltava los coros armoniosos
dels aucellets graciosos,
de branca en branca lleugerets saltant.
De prompte, un cant, hermós com llum del alba,
y dols com del Olimpo l'ambrosía,
féu sentir entre tots sa melodia:
era lo tendre cant del rossinyol.
Los aucellets, retuts per la hermosura
de aquell cant armoniós , de acort callaren,
y atents tots escoltaren
dels llochs ombrils á lo cantor tot sol.
Aixis cuant cantas tu, tots los poetas
t' escoltan, encorvats sobre llurs liras,
que a tots ab tos cantars atraus y admiras,
pus els lo rossinyol dels trovadors.
Seductors són tos cants de amor y gloria,
hermosas són tas puras melodías...
Ton llibre de poesías
es un hàrem de pensaments de amor.
Poeta, jo 't conech. En nits d' insomni
t' he vist y t' he sentit. Mòltas vegadas
m' aparegui, del vent en las ratxadas,
sentir ton cant, mes fort que 'l uraca.
Jo, fantasiant, t' he vist en nit obscura,
y ta veu, com de un arpa la armonía,
ab dolsa melodia
aixis á mos oidos ressoná:
«Jo só!.. Feríu !... ¿Per cuant, tempestats feras,
guardau los llams? ¿Qué més voleu?...¡Feríu!
Jo 'us sentiré gronxarme falagueras
si en la nit de la tomba m' adormiu.
Després de mi, solcar vull las esferas
banyantme en tempestats. Mas vestiduras
seran nuvols flotants , los llams mas galas...
A córrer las alturas,
portáume, vents, del uracá en las alas!
«Párat' y escoltam, tempestat! Las penas
mon cor han traspassat ab sòn fibló.
Los dias són per mí duras cadenas...
Llibre vull ser: la vida es ma presó,
¡Un llam envíam, tempestat, y festa
será en mon cor! Lo viurer m' es amarch.
Jo som aquell que en lo temps de tempesta
vaig sobre neu, descals, ab nua testa,
jo som aquell que diuhen Ausias March![2]
« Mon cor! mon pobre cor! ¡Bè me 'l desgarras,
sombra inclement de mos perduts amors!
Mon cor víu en las unglas dels dolors,
com lo colom del esparver en garras.
¡Oh! deixáume cantar! Mos cants són plors.
Cuant sent lo rossinyol que li regala
lo greu dolor la fel de sa agonía,
cantars més dolsos als espais envía;
cuant la corda d' un arpa 's romp, exhala
en compte d' un gemech, una armonía.
« Jo só la nau que per la mar portada
va per contraris vents, sens aturall,
y en va busca per tot una ensenada,
y fons may troba en lloch son escandall:
jo só lleuva de neu, desencaixada
pel uracá del cim de un alta serra,
que, baixant ah prestesa que may mimba,
lo abisme busca que li ha obert la terra,
furiosa rodolant de timba en timba.
«Oh greu dolor que tots los dolors passas,
tu de mon cor n' has fet niu de amarguras,
tu que ets al hom com al caball mordassas.[3]
Per mí s' han acabat ja las venturas.
¡Fereix de mort, Dèu mèu, mon pensament![4]
Fugiu, fugiu de mí, mortals criaturas!
Jo no só un home, só un dolor vivent!
«Cervo ferit á qui la set abrusa,
no desitja la font com jo la calma.
De mon dolor mon pensament abusa
y del martiri porta 'l cor la palma.
Senyor Dèu mèu, ab l' ánima transida
jo visch amortallat en mon dolor,
y ¡ay! pèl que tè com jo mortal ferida,
¡cuant trista es la mortalla de la vida!
¡cuánt dolsa la mortalla de la mort!
« Sempre ab mon propi pensament en guerra,
visch de tristesa rodejat y dol: [5]
la vida es per mon cor, pária en la terra,
un dia etern, etern y sensa Sol.
¿Voleu saber qui só?... Canya podrida
nascuda en mitj del llot per desventura,
una espiga dels camps esmortuida.
boya flotant del mar de la amargura....
Jo no tinch fé, ni nort, ni tinch ventura....
Malehit lo jorn quem' fou donada vida! [6]
«Jo só!.. Feríu!.. ¿Per cuant, tempestats feras,
guardau los llams?.. Qué més voleu?.. Feríu!
Jo 'us sentiré gronxarme falagueras
si en la nit de la tomba m' adormiu.
Després de mi, solcar vull las esferas
banyantme en tempestats. Mas vestiduras
seran nuvols flotants, los llams mas galas...
A còrrer las alturas
portáume, vents, del uracá en las alas!»
¡Pobre sublime bardo ! De sas queixas
á torrents ne brotaren armonías,
y més que cants de amor, són sas poesías
la agonía mortal de un noble cor.
En cada sparsa, delirant de febre,
una llágrima sua hi tè incrustada
com gota de rossada
en lo cálzer puríssim de una flor.
¡Portáulo, vents, del uracá en las alas!..
De las brisas en brassos fuig, hermosa,
banyantse en raigs de sol la mariposa,
deixant sa nimfa en un racó de mòn.
Lo poéta fuig també. La mort lo porta
com un vent de tardor porta las fullas,
deixantnos per despullas
sos cants, sas obras, que sa nimfa són.
Portáulo, vents, del uracá en las alas,
pero portáulo á la mansió divina
hont té un palau la terra llemosina
pèls que sa gloria foren y esplendor.
Portáulo allí hont dels reys, héroes y prínceps
tenen las sombras immortal morada,
que plassa reservada
hi allí entre tots pèl mártir del amor.
Es Ausias March! es éll!... sortíulo á rébrer
sabis que al món ab obras assombrareu,
y vosaltres, ó reys, que subjectareu
imperis grans al jou de vostra lley.
Es Ausias March! Es éll! Que li obre via
de eixos morts coronats la turba inquieta....
Majestats del talent, ¡plassa al poeta!
y majestats del trono, ¡plassa al rey!
- ↑ La patria llemosina: totas las provincias, unidas algun dia per un verdader llas federal , que parlavan lo catalá. Avuy mateix, encara que Catalunya , Valencia y Mallorca formen part de la corona de Espanya, y lo Roselló y la Provensa de la corona de Fransa, crech que, literariament parlant, se poden compendrer baix la dominació de patria llemosina: com l' Austria, la Prusia, la Babiera, lo Hannover, etc, forman la patria alemana, y com la Cerdenya, lo Piamont, lo Veneto, la Toscana, los estats del papa, etc., forman la patria italiana.
- ↑ Tres versos de Ausias March en són cant X de Amor
- ↑ Ausias March diu en sòn cant VIII de Amor:
Tu ets dolor que tots los dolors passas!
Tu ets al hom' com al caball mordassas. - ↑ Imitació del vers de Ausias March en sòn cant XXX de Amor:
¡Plagués á Dèu que mon pensar fos mort! - ↑ En son cant XXX de Amor: diu Ausias March:
Malament viu qui te son pensament
per enemich, sentli d' ennuigs report.
- ↑ Vers de Ausias March en lo cant XC de Amor.