Los trovadors moderns/Al Ter

AL TER.

Riu, que rodantne vas tas claras onas,
esmaltadas de blau ab puntas d' or,
y que de arena al mar un llit lin' dónas
brillant com la senyal del trovador;

Riu, que en ton pit retratas ab dulsura
dels arbres de tas voras la verdor,
y que passant, al véurer sa hermosura,
besantlas vas de amor ple y de dolsor;

Riu, que caihent en espumant cascada
de tas resclosas, vas marchantne suau,
oferint als peixets fresca morada,
per sos fills entre herbeta rich palau;

Riu, que ab cinta de plata la montanya
voltas, que vell corona lo Montgrí,
y que en sa falda ostenta la cabanya
en que la llum primera jo vegí;

La cabanya en que l'arpa puntejaba
cuant anaba per tu, ¡oh mare! plorant,
y en la que en llemosí á Dèu pregaba
per eixa mare, que estimaba tant,

la cabanya en que plena de amargura
lo trovador sa queixa envia al cel,
buscant ¡ay! en sas trovas la dolsura,
que li negara l' mòn, ple tot de fel.

Riu, en fi, que mon cor més que altre estima,
ou al trist que á cantar prop de tu ve;
estenme la catifa de herba prima,
que vas llepant, que enamorat me tè.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Si tan dolsa fos ma veu
com desitja lo mon cor,
si com raja de una deu
l' aigua, aixís lo trovador
pogués dirne lo que sent,
y ab versos prenyats de amor,
portats en alas del vent,
esplicar cuanta dolsor
murmuran tas onas, Ter,

de la patria mia goig;
sentint lo mèu verdader,
tinguerem lo mòn per boig:
que ningú compéndrer pot,
més que l's fills del Ampurdá,
lo que vals, puig ets lo dot
que sas galas brillar fá.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Guant la lluna hermosa y pura
passejantse vá pel' cel,
embolicant sa hermosura
de blanchs núvols ab un vel:

rodejada de estrelletas
que de enveja van plorant,
y que tristas las pobretas
fugen, los espays brodant;

cuant eixa reina s' destria
buscant transparent mirall,
y un raig de la llum envia,
que se atura en ton cristall;

y lliscantne de ell per sobre,
en la riba s' vá á estrellar,
alegrant lo cor del pobre,
que li envia dòls cantar:

digas riu, ¿entre tos arbres,
no vals més que rich palau,
que ab sa plata y or y marbres

ve un jorn en que també cau?

¿No vals més que eixa riquesa
que enlluerna en las ciutats,
escarnintne la pobresa
que mor sota humils taulats?...

¡Oh, sí, riu! ab tas resclosas,
ab tos arbres y verdor,
ab ton llit en que reposas,
espurnat de puntas d'or,

ets del cor rica penyora;
y, al mirarte tan gentil,
lo trovador, riu, t' adora
com l'alarb volgué al Genil.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Plaume sentir la tendra melodía,
que en las nits tan serenas del estiu,
la ninfa que t' habita, amant envia
al rossinyol que dorm dintre sòn niu.

Plaume sentir sa veu tan suau y pura
com de la mar la brisa matinal,
sa veu plena de amor y de dulsura
com es dòls lo carinyo maternal.

Sentir ple l' cor de dol y amarga pena,
sentir l'armónich so de sòn cantar;

unir ma veu al cant de eixa sirena
y las cordas de l' arpa puntejar.

Ferirlas, sí, y en llengua llemosina
dirli cuánt, cuánt me bull lo pensament,
y sempre ab eixa llengua tan divina
mentre ¡oh riu!, tu t' desllisas mansament.

Ou ma veu, y ab mí, Ter, plora
cuant mon cor vulla plorar,
ríu també cuant ma senyora
á sentí m' vinga cantar:

Cantaréli tas resclosas
y tos arbres y verdor,
y l'arena en que reposas
plena de anticuelas d'or,

que ets del cor rica penyora,
y, al mirarte tan gentil,
lo poeta, ¡oh riu! t' adora
com lo alarb volgué al Genil.

A. de Quintana