Poesies catalanes (Monserdà)/Quinze anys

QUINZE ANYS


PREMIADA AB LO LLAHUT DE PLATA Y OR EN LO CERTAMEN
DE VALLS EN 1883


Goig.

Polida nina gentil y hermosa,
d' ullets d' estrella, de llavi roig,
á sa mareta, qué l' ou confosa,
així li parla, vessant de goig :

— Eixint de missa ¡ay! quin pler mare!
Com foll, al véurem, vingué 'n Janet.
¡No us cal renyarme, ni crida 'l pare!
¡Deixéu que acabi d' esplicá 'l fet!

¡M'ha dit vindrian per demanarme!...
Mes, ja comenso pe'l capdevall
¡com no 'l voliau! ¡Prou va costarme
de serli esquerpa diumenge al ball!

Feya una cara que dava pena.
¡Quíns ulls mes fondos! Que flach y groch!
¡Ves qui al mirarlo d' aquella mena
no 'l planyería, 'sent al meu lloch!

M' ha dit ¡Ingrata! que 's moriría,
si aixó durava ni un sol jorn més.
Y jo al saberne sa melangía
li he dit pressosa que ¡no ho fassés!

Que jo 'l volía, que jo l' aymava,
qu' érau vosaltres, que ab fer rigor,
perqué 'l seu pare no 'm demanava,
privat m' haviau del seu amor.

Ell al sentirho ¡Quina alegría!
Y es que sa mare (que no es com vos)
al esmentarse del que patía
li ha dit. — ¡Alégrat, que 't vull sortós!

Si á tú t' agrada, y ella t' estima...
perfí 'l teu pare consentirá.—
¡Ay! mare meva! ¡Quin pler m' anima!
Es cosa feta: demá vindrá.

Vindrá á portarme, per ser sa nora,
de pedres fines preuhat anell;
diu, qu' es dels núvis l' aymant penyora:
¡cóm no ha de pláurem, venintme d' ell!

Per maridarme, puig soch pubilla,
boniques robes m' hauréu de fer...
mangots de seda, rica faldilla,
gipó ab sivella, boça y clauher.

De menta y rosa sento la flayra,
y es la ventura que m' ix del pit.
¡Qué clá' 'l sol brilla! ¡qué dolç es l' ayre!
M' apar la vida verger florit!

Mareta méva, contéuho al pare,
que jo dos ciris vaig á comprar;
puig que la Verge ma sort ampara
vull que li cremin en son altar!...—

Y, com l' aucella, que fuig poruga,
la nina escapa folla d' amor:
entant la mare, girantse, aixuga
la torba vista que omplena 'l plor.


Abril de 1882.