Poesies catalanes (Monserdà)/Lo vint y quatre de Maig

LO VINT Y QUATRE DE MAIG (INVASIÓ FRANCESA. — SITI DE GIRONA. ANY 1684)

PREMIADA AB LO GERRO DE BRONZE EN L' ASSOCIACIÓ LITERARIA DE GIRONA EN 1883

¡Sant Narcís Deu vos ho pách.

I

¡Qué bella que n' es la pátria
que 'l bon Deu nos ha donat!
Rius de corrents platejades,
vinya, bosch y fruyterars,
poblets, com ramells de lliris,
ciutats, com perles capdals,
valls, com un somni de fades,
serres, com lo Montserrat,
y un poble com no n' hi há un altre
de més honrat, ni més brau.

Si nostra terra es hermosa
quan l' ivern ab crua faus,
arrenca les verdes fulles
dels árbres mes enlayrats,
y mata les flors gemades
ab ses espumes de glás,
y tréu la pobre oraneta
de son niu arrecerat:
¿qué será quan l' afalaga
l' embaumat alé de Maig?
La terra, veçant de vida,
tapiça de flors los prats;
los árbres veçant de vida
omplen de fruyt son brancám;
les aus d' alegría folles
no paran son dólç cantar;
tot amor y goig respira;
sols lo monstre de cent caps
la ¡Guerra! l' açot dels pobles,
que 'ls Pirinéus ha passat,
aixeca en la nostra terra
son destructor estandart.
Ja han entrat per la Junquera,
ja han paçat per l' Ampurdá,
ja les cristallines aygues
del gran Ter han traveçat,
ja ressona en ses orelles
l' aspre crit dels campanars;

ja son als murs de Girona...
¡Ay, malhaurada ciutat!
Bellafonds, es un valent...
llurs soldats astuts y braus...
¡Sant Narcís, vulla ajudarte,
que la feyna bé s' ho val!

Les nits ¡qué 'n son de boniques
quan s' arriba al mes de Maíg!
Les brises apar que portan
les flayres dels lliris blanchs,
les essencies de les roses,
de ridoltes y caps blaus;
lo firmament s' engalana
ab son mantell mes preuhat,
mes ¡ay! al cel les estrelles
brilleja que brillarás,
y en la terra la metralla
enrunant sens may parar.
Les muralles son prou fortes;
mes les armes ¡son com cal!
ja una pedra n' es cayguda,
ja les altres van rodant;
¡ja la bretxa n' es oberta!
lo francés ja açalta 'l pas:
¡ay, desditxada Gerona!
¡ay, pobrets dels sitiats!
¡Ja com riu que 's surt de mare

han entrat per la ciutat;
ja han paçat carrers y places...
¡L' infern los vol ajudar!
han assaltat Santa Clara...
¡ay, dels valents capitans!
rés los val sa gran destresa
ni son valor esforçát,
que ¿quí á la fletxa detura
quan ja n' es fora del arch?
Sant Narcís ¡quí ho pensaría
que així 'ns haguessiu deixat!

II

Com en les nits de tempesta
al espay traveça 'l llamp,
la nova de sa desditxa
s' ha espargit per la ciutat:
los ulls flamejan de rabia,
los cors bategan irats,
les mans empunyan les armes
y tots cridan «¡A lluytar!»
Les dones un prech mormolan,
los nins fugen de son bras:
y 'ls homs, com aplech de feres
corren al lloch del combat.
Fins al bell mitj de la plaça

ha entrat l' ardit mariscal;
fins al bell mitj de la plaça
los gironins han anat.
Ells no 'n saben d' arts de guerra;
no n' han aprés de matar,
mes son lleons que defençan
lo tros de terra hont son nats;
y 'ls acers á l' embestida
se 'ls oscan guspirejant;
topan les llances y espases,
cáuhen homes y cavalls,
y les bales van y venen
y relluhen los punyals,
y ardent fumeja la terra
regada per dolls de sanch!
Tant forta ha estat l' estomesa
que 'l francés vá reculant;
ja n' es fora de la plaça,
ja los ulls fícsa en la camp;
ja perseguit vá tornántsen
pe 'l camí que ha fet avans;
ja en los cims de ses trinxeres
onejan los quatre pals;
y ja l' aliga vençuda
com vol d' aucells esbarats
s' axapluga en la montanya
deixant lliure la ciutat.
Brillant ha estat la jornada;
Sant Narcís ¡Deu vos ho pach!

¡Qué bella que n' es la terra
que 'l bon Deu nos ha donat!
Rius de corrents platejades
vinya, bosch y fruyterars,
poblets, com ramells de lliris,
ciutats, com perles capdals.
valls, com un somni de fades,
serres, com lo Montserrat
y un poble que té en sa historia
un Vint y quatre de Maig!

Setembre de 1883.