Poesies catalanes (Monserdà)/Espines

ESPINES

PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LOS JOCHS FLORALS DE BARCELONA EN 1882

Saber que 'l goig acaba,

¡Ni may vingués!

En la vall de la vida — s' hi trob' de tot,
juntet á la ventura— pesars y flors.
Mes si Deu feu espines,— de pich sagnós,
formá per amagarles — roses d' olor.
Viandant si les has vistes, — per ta dissort,
ab flors me les cubreixes— ¡Deu te do goig!
Mes si nues les mostres— ¡Deu t' ho perdó!
Que l' arbre que 's corgela— no treurá flor!
   Les vritats son espines,
   y á mi 'm fan por
   Que m' ha costat saberles
   troços del cor!

Pesars de l' infantesa,— ningú 'n fa esment,
sens pensar qu' herba tendre— també fa arrel.
¡Ay! font de mes alegries!— ¡Ay nit dels Reys!
-quan venturosa 'm feyan— tos goigs plahents!

Mes la vritat feresta — vingué ben prest,
emportansen ab ella— tots mos plahers:
saber que 'l goig acaba— ¡ni may vingués!
mentida que me 'l dáres-¡jo 't benehesch!
   Les vritats son espines,
   y á mi 'm fan por,
   que m' ha costat saberles
   troços del cor!

Pel camí de la vida— árbres s' hi fan;
lo que mes bell s' ovira — es l' amistat.
Devall de sa ombra hermosa— vaig reposar,
los jorns que vaig paçarhi— ¡qué 'm foren grats!
Mes la vritat amarga — també parlá:
— Los verms dins d' eixa soca— van á niar. —
Escorsa que 'ls tapares — ¡Qué Deu t' ho pach!
Que 't dech á tu la ditxa — qué hi vaig gosar!
   Les vritats son espines,
   y á mi 'm fan por,
   que m' ha costat saberles
   troços del cor!

Dels vergers de la vida— cap tan gentil,
com lo que 'l amor cerca— per fer son niu.
En mitj de mil flors belles— hi vegí un llir,
no n'he gosat cap altre — com son encís!
Mes de la vritat crua — digué 'l verí:
— ¡Pels vents de la inconstancia — l'he vist nodrir!—

¡Ni may que tal certesa— n' hagués sentit!
Qu' he aprés desd' aquell dia — lo que es sufrir!
   Les vritats son espines,
   y á mi 'm fan por,
   que m' ha costat saberles,
   troços del cor!

La costa de la vida— vaig pujant prest,
dels llochs que mes m' encisan — fujo ab recel,
tement que algú no 'm mostri— lo que no veig,
ó un nou dolor m' ensenyi — dels que no sé!
Mes lo que ab sanch de l' ánima,— he descubert,
á los qu' enrera pujan— no 'ls en dich re,
que sé los que ab mi ho feren — lo mal qu' han fet
y no vull ser pels altres— butxí de plers!
   Les vritats son espines
   y á mi 'm fan por,
   qué m' ha costat saberles
   troços del cor!

En la vall de la vida — s' hi trob' de tot,
juntet á la ventura — pesars y plors
mes si Deu feu -espines — de pich sagnós,
formá per amagarles— roses d' olor.
Viandant si les has vistes, — per ta dissort,
y ab flors me les cubreixes— ¡Deu te do goig!
Mes si nues les mostres — ¡Deu t' ho perdó!
Que l'arbre que 's corgela— no treurá flor!

Febrer de 1882.