Poesies catalanes (Monserdà)/Les vehines

LES VEHINES


POESIA PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LO CERTAMEN DE LA JOVENTUT
CATÓLICA DE MALLORCA EN 1885


Amorosa.

Molt á la vora de ma caseta,
quan entre boyres despunta 'l sol
y l' au refila sa cançoneta,
lo niu deixantne per pendre 'l vol,

Una donzella, com flor polida
que dolça breça l' oreig d' abril,
per sa finestra d' eures guarnida
treu somrisenta son cap gentil.

Sos ullets gira vers mon estatge,
dantme ab veu dolsa lo bon matí:
més prest s' allunya s' ayrosa imatge,
sense may dirli lo que vull di.

Totes les hores que conta 'l dia,
belles paraules passo aprenent;
de tant pensarles, foll les somnia
dins la nit bruna mon cor ardent.

Mes vé l' aubada, les més boniques
mon cor aplega com granets d' or,
los vidres cruixen baix ses mans xiques,
y ja mut resta mon pobre cor.

Jo prou remembro, d' altres vehines,
qu' en llunyans dies molt hi estimat:
cors generosos, blanques gavines
dins lo cel negre de ma orfandat.

Jo les recordo: les veig encara
voltar preçoses lo pobre llit,
hont plorant jeya ma trista mare
mirant'me sempre, de fit, á fit.

Jo les veig promptes á deseixirse
del treball, qu' era son tresor sol,
per veni' alegres á compartirse
lo feix de penes del nostre dol.

Jo les escolto, quan de ma mare
mon front rebia lo derrer bés,
dirse mirantse ma trista cara:
¿qué havém de ferhi? ¡Será un fill més!

 
¡Ah! quantes voltes son les vehines
font abundosa de caritat,
conhort de penes, guardes divines
qu' en les llars pobres, Deu hi ha posat.
 
¡Be mon cor jove les ha estimades!
Reso per elles avuy que han mort,
més ¡ay! á eixes ¡quantes vegades
mon pit obríals ab dolç conhort!

¡Cóm los parlava m' ayma agrahida!
Com ¡jo 'us estimo! sabia dir.
¡Ay! la veu meva s' es esmortida:
¡Avuy no parlo, sols se sentir!

Avuy ma pensa, tan sois 1' omplena,
d' eixa donzella recort volgut:
no sé si sento plaher ó pena,
tan sols me sembla que are he nascut.
 
M' apar que sento prop meu fluirne
l'oreig puríssim d' un nou encís;
y á totes hores m' apar sentirne
veus y canturies del paradís.

De mon estatge les parets negres,
apar que 'm miran volentme dí
velles y tristes, forem alegres,
¡si la qu' estimes sigués aquí!

Ab ella penso de nit y día,
y si es hermosa, jo no ho sé pas;
ni sols esmenta ma fantasía
si es blanca ó bruna sa jove faç.

Sols se que sento forsa secreta,
que allá hont es ella, constant m' atrau,
se que sent lliure com l' oraneta
qu' en l' espay vola, soch son esclau.

No sé sa cara: mes sé qu' es bona
com de la bresca la dolça mel;
se que á los pobres lo seu pá dona,
se que hont es ella s' hi troba 'l cel;

Se que es modesta; que creu y resa,
se que treballa de dia y nit,
se que ses joyes son sa honradesa;
donchs ¿que mes sebre, si tan m' han dit?

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Si quan despunti demá l' aubada
sapigués dirli tot mon amor!...
Si com poncella que lo sol bada
¡pogués obrirli mon pobre cor!...

 
Mes veuré eixirne sa cara hermosa
y res mos llavis li sabran di'.
¡Ay! si la flama dins mon pit closa,
al sé' aprop d' ella no ho diu per mi!


Juny de 1885.