Poesies catalanes (Monserdà)/A les belles arts

A LES BELLES ARTS


PREMIADA AB ACCÉSSIT EN LA SOCIETAT DE BELLES ARTS
DE LLEYDA EN 1880


¡Salut aygles ardides que ab portentoses ales
á les regions mes altes lo vol hi remonteu,
sobre lo mon vessantne á cada alateig vostre
preuhades maravelles, com encisant trofeu!

¡Salut, preclars ingénis qu' en gegantesques lluytes
lo foch de vostres vides á l' art heu consagrat;
rompent de la materia les denigrants cadenes
obert habéu á l' home l' hermosa idealitat!

¿Qué fora sens vosaltres l' areny nu de la terra?
¡Benhaja 'l flam que impulsa vostre constant anhel!
¡Benhaja Deu que al darnos per cástich eix desterro,
cinch astres va deixarnos per entreveure 'l cel!

D' entre ells ets ma estimada, galana Poesía,
tal volta 'l que il·luminas ab foch mes creador,
ton trono no s' aixeca dins de la freda pensa,
ton trono sols arrela junt al escalf del cor.

Desde éll móus y subjugas á tes germanes belles,
que viuhen y s' enlayran baix ton poder ardent,
que á ta influencia esclatan y formes revesteixen,
y son de nostre vida l' encant més esplendent.

No ets sols l' encisadora, brillant y clara estrella,
que ab la secreta forsa d' irresistible encís,
inspiras al gran Dante, ses inmortals estrofes
y lliure li franquejas lo pás del Paradís;

Jo 't veig, oh casta deesa, regir desde ton trono
les dolces armoníes, qu' en misteriós acort,
nostres sentits encisan y per flayrosa via
á uns altres mons transportan nostre esperit absort.

Jo 't veig potent regina, dictar les vibrants notes,
que dolces com la ditxa ó greus com lo penar,
commouhen y arrebatan en les sublimes obres
que brotan de Beehtoven, de Weber y Mozart.

Jo 't miro ardent centella, encendrer de l' artista,
la pensa creadora, quan en la fosca nit,

enamorat somnia, de reys, héroes y gestes,
ab son pinsell deixarne qualque passatje escrit.

Jo ton perfum respiro, sobre eixes brillants teles,
del cor, accent qu' encisa, dels ulls puríssim cel,
que per eterna gloria de l' art y la bellesa,
pintaren Ticiano, Velázquez y Rafel

Jo 't veig immensa pira, esténdret en la Grécia,
y á ton calor de vida los márbres animar
y en lo compost informe de tosca pedra dura,
baix lo cisell de Fidías lo sentiment brotar.

Jo veig com tes guspires inflaman á la Italia
y son sagell de gloria Chiberti hi deixa imprés,
y empunya Miquel Angel de l' art lo ceptre insigne
y crea á ton imperi son immortal Moisés...

Y tú, oh Arquitectura, gentil ramell que uneixes
de totes les arts belles les més galanes flors,
que 't dona la Poesia la inspiradora essencia,
Pintura y Escultura, sos magistrals primors,

camp fertil ets de glória qu' esclata maravelles,
á la influencia grata de ton preuhat conréu:
divines son les roses que per la terra escampas,
per xó ets tu la escullida per fer temples á Deu.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

¡Plers del esprit! ventada serena y delitosa
que 'ns portas falaguera vers un oreig sagrat
¡benhajan tes besades! que un hálit son tal volta,
del resplandor puríssim que llensa l' Increat!

Juny de 1880.