IDILI


POESÍA LLEGIDA EN LO SALÓ DE CENT AB MOTIU DE LA SOLEMNE SESSIÓ
DE LA CLAUSURA DE LA CAÇA EN 1885


Dels serrats y fondalades
ja s' es fos la blanca neu,
ja no 's veuhen branques mortes,
ni brunzeix gelat lo vent.

Ja en los prats lo sech herbatje
se renova ab brins novells,
ja esclatan de les poncelles
violes y pensaments.

En lo cel d' un blau espléndit,
hi brilleja un sol ardent,
y en lo bosch y torrentades
¡quín remoreix los aucells!

¡Quín refilar més dolcíssim!
¡Quín batre ses ales lleus!
¡Quín llançarne miradetes,
mes dolces que fresca mel!

—Amor meva, á sa companya
diu lo mascle ab tendra veu,
en mon pit á gosar vina,
lo foch d' un amor fidel.

Jo 't faré de fulles tendres
un niu arrasseradet,
tenint per dosser, les blanques
floretes del atmetller.

Jo t' hi donaré en l' aubada
los sons de mos cants primers.
¡Jo t' hi duré les palletes
per covarhi 'ls petitets!—

—¡Oh mon bé! ¡Que dolços vibran
en lo meu cor tos accents!
¡Qué grat gosar en les flames
qu' en nostre pit ha encés Deu!

¡Qué bell en les branques tendres
fabricar nostre niuhet!
¡Qu' hermós sentir baix més ales
lo dolç alé dels fillets!

Mes ¡ay! eix somni de rosa
un espés fum l' ennegreix!
¡Encar' ressona en les serres
de les armes l' espetéch!

Elles deixaren sens vida
la mareta del cor meu.
¡No vull que á mos fills acori
lo roséch d' igual torment!—

—¡Oh, ma gentil estimada!
ovira lo blau del cel:
¡mira com d' ell baixa hermosa
una regina esplendent!

¡Contempla com á sos passos
reb la vida un nou alé!
¡Cóm apar que al atansarse
lo firmament s' aclareix!

¡Cóm per rébrela la terra
va cobrintse ab nou mantell!
¡Cóm fins aymant l' herba s' alça
per rebre son bés ardent!

Es la gentil Primavera
ab son ceptre de joyells.
¡La que porta dins ses flayres
l' alé creador de Deu!

Vina, donchs, gentil esposa,
vina á fer nostre niuhet;
vina á gosar dins l' arbreda
l' amor que 'ns embadaleix;

Qu' enfront d' aqueixa alenada
de vida, amor y plaer,
¡no hi ha cor qu' endolar vulla
les gales del univers!—


Febrer de 1885.