Poesies catalanes (Monserdà)/La creació de les flors

LA CREACIÓ DE LES FLORS A la memoria de ma inoblidable amiga y venerada mestra, la il·lustre poetisa catalana Na Maria Josepha Massanés.

PREMIADA AB LA PALMA D' OR EN LO CERTAMEN DE BANYULS-SUR-MER (FRANÇA) EN 1887

Era del món en la gentil aubada.
Al bes de Deu brollavan esplendents
los clars estels, la lluna platejada
lo sol, los monts, los mars, rius y torrents;

Que al contemplarse ab maravelles tantes
un dolç himne de goig feyan sentir:
tan sols la terra, papallons y plantes
unian á son pler fondo suspir.

—¡Sospirs! digué 'l Senyor, quan la bellesa
la força y l' esplendor escampo arreu!

¡sospirs en la encisera jovenesa!
¡Quan tot somriu! digueume ¿qué voleu?


— Senyor, acotantse
humil y confosa,
ab veu vergonyosa,
la terra va dir;
jo be 'us agraheixo,
los bens que sustento,
los dons que en mi sento,
crearse y fluir;

Jo sé que ma sava,
es sava de vida,
d' hont trauhen eixida
ignotes llevors;
jo sé qu' hermosejan
l' espay mes montanyes,
que dins mes entranyes,
hi nian tresors.

Jo se que tinch boscos
d' espléndit follatje,
hont tenen hostatje
palmeres y abets;
jo se que recorran

tot dantme besades,
corrents platejades
mos fértils esplets.

Jo sé que m' adornan
mil formes hermoses...
mes, son poch vistoses
mes gales majors;
per ço ab greu recança,
quan tan fosca 'm miro,
¡suspiro, y suspiro,
per tindre colors!


Aixís la Terra al Senyor contá conmosa,
Lo del novell de son primer pesar,
quan les plantes movent sa fulla ayrosa
aixís varen parlar:


— Molt, Senyor, nos encisa
nostre fullatje,
tant retallat y tendre,
y ab gracia tanta,
que bé 's creuria,
que 'l tallaren dels ángels
les mans polides.

Nos plauhen nostres branques,
que balancejan,
y al trobar ses germanes,
dolces se besan:
y quan s' inclinan
¡qué de coses y coses,
contan y diuhen!

Nos plau, quan entre boyres
despunta l' auba,
banyarnos ab les perles
de la rosada:
y oir follies,
que al passar mormolejan
aures divines.

Nos plau, en la fonteta
que mansa corra,
mirarhi nostres fulles
hores y hores:
y ab s' aygua clara,
donar als brots que neixen
frescor y sava.

Mes ¡ay! fera tristesa
nostre cor mina:
¡voldriam mes hermoses
les nostres filles!

que aymants y folles,
ambicionem per elles
mes brillants joyes. —


Aixís les plantes al Scnyor contaren,
la tendre aspiració de son pesar,
al punt que 'ls papallons s' adelantaren,
y aixís varen parlar:


Estém joyosos de nostres gales,
que 'ls prats enjoyan per son primor,
per res dariam les nostres ales,
incrustadetes de safí y or.

Tan diminutes, que vola ab elles
nostre cos feble, sens cap recel,
desde les planes ombrils y belles,
fins á les boyres del mateix cel.

Nos plau, quan l' auba lo mon clareja,
enlayre empendrer lo vol ardit,
y en mitj la branca que 's balanceja,
trobarhi hostatje quan ve la nit.

Nos plau quan crema l' ardent mitjdia
de nostres ales lo polsim d' or.

en la fonteta de prada ombría,
gosar los besos de sa frescor.

Mes nostra pensa, d' il·lusions plena,
d' altres belleses lo goig pressent;
tant xich, com feble granet d' arena ^
nostre cor tendre, batega y sent.

Y quan joyosos, ficsém la vista
mirant la terra, desde l' espay,
nos apar fosca, nos apar trista,
é hi cerquem gales, que no hem vist may.

Nos hi plauría veurer en ella,
les estrelletes que hi ha en lo cel,
hont s' hi tanquessin, per maravella,
petitets cálzers rublerts de mel.

¡Qué bella fora la nostra vida!
vola entorn d' elles ¡qué dolç y grat!
la ditxa nostre será ñnida,
sens les belleses qu' hem somniat! —


Tals desitgs, ab lo pler que ouhen los ávis
les paraules del nét, qu' es son encís,
sentí 'l Senyor, y en sos divináls llavis
s' hi dibuixá un somrís.

Y de la terra, al punt mateix, brotaren,
com prodigi esplendent, millers de flors,
que del espay les aures embaumaren
ab may sentits olors.

Mes al véurer de Deu, la fáç hermosa,
al sentir sa grandesa y magestat,
torná d' encés color la fresca Rosa,
lo Pensament, morat.

Groga, la xica flor de l' Englantina,
la envellutada Fúcsia, bláu safí,
lo Clavell, roig, la Dália, carmesina,
y blanch lo Gesamí.

Y d' una á una, al punt, les flors novelles,
prengueren del color, los tons suaus,
y tingué 'l camp Ridoltes y Roselles,
Ginestes y Capblaus.

Y amant digué 'l Senyor: — Potent ja brilla
la nova creació que 'm demanéu;
del mon l' encant será, puix que n' es fílla
d' un grat somrís de Deu.

Gentils les flors, embellirán á l' hora
los camps, palaus, cabanyes y fossars,
y embaumará sa flayre encisadora
les grades dels altars.

De la nina serán gala preuhada;
ornament delicat del llaç d' amor;
y 'l trofeu mes volgut, la joya aymada
del pobre trovador!

Maig del 1884.