Poesies catalanes (Monserdà)/Del cim al abim

DEL CIM AL ABIM


L' he vista com un ángel
tot devallant del cel,
la cara de blanch lliri,
los ulls de clar estel.

Les trenes flonja seda,
rocetes com or fí;
lo cos, ayrosa palma
que gronxa lo garbí.

L' he vista y sa mirada
demunt meu ha ficsat:
no oblidaré en ma vida
lo salt que 'l cor m' ha dat.

He sentit per mes venes,

á 'l hora foch y néu:
que 'l goig qu' en mi ha fet naixer
li pagui lo bon Deu.

Ella es gentil y rica,
jo un pobre fadrí estern:
no son les assutzenes,
pe'l trist y fret hivern.

Per ella les aubades
exuberants de llum,
les gayes papallones,
l' encisador perfum.

Les tendres refilades
dels aucellets cantors,
de les brillants estrelles,
los raigs centelladors.

Qu' ella es la Primavera
á qui 'l cel ha permés
la terra transformame
al viu foch de son bés:

Y jo l' herma planura,
la negre fosquetat,
la pols que 'l vent escampa,
lo pobre rat-penat.

Mes ¡ay! fins dins l' esquerda
Deu fá brotar la flor,
per çó naix la esperança,
sols tinga un brí de cor.

Llurs somnis ¡qué son dolços!
lo cor s' hi deixa anar,
com van capolls de rosa
per sobre de la mar.

Per l' ayma enamorada,
rublerta d' amarch dol,
élls son, lo qu' en la fosca
la llum d' un raig de sol.

Ella es gentil y rica,
jo un pobre fadrí estern,
mes per quí creu, á voltes
miracles fá l' Etern.

Lo brill de sa mirada
demunt meu al ficsar,
com Llátzer, de la tomba
m' ha fet ressucitar.

Lo trist granet d' arena
llançat per l' ona al plá,
á voltes fins als núbols
lo puja l' huracá.

Jo arribaré fins ella
pujat per mon amor.
¡Beneyta la mirada
que ha despertat mon cor!

II

¡Ay, de mí! enrera queda .
mon poble benvolgut,
los besos de ma mare,
la llar 'hont he nascut:

Allá mos amants somnis,
mon sol y primé amor;
al lluny, al lluny, tot resta:
Deu meu ¡quina foscor!

Del pas que vaig obrintme
la lluyta dona espant:
mes dalt lo cím hi es élla
¡oh cor! ¡avant! ¡avant!

¡Ja 's fonen les tenebres!
¡ja oviro un raig de sol!
Es Deu que á l' au alenta
pera aixecar son vol.

Ja al fí puch oferirli
un nom y un raudal d' or.

¡Qu' hermosa qu' es la vida
quan hi somriu l' amor!

III

L' he vista eixir del temple
del braç de son espós;
he vist la mort ferirme
¡y no ha caygut mon cós!

Ab s' alegria absorta
ni esment de mí n' ha fet:
y he vist mon cel fet runes
¡y al mar he restat dret!

Y ha anat de mí allunyantse,
llançantme en la dissort,
¡sens treurem la sajeta
que va clavarme al cor!


Desembre de 1886.