Poesies catalanes (Monserdà)/Lo decret dels Jochs Florals

LO DECRET DELS JOCHS FLORALS

PREMIADA AB LA PRIMERA MENCIÓ HONORÍFICA EN LOS JOCHS FLORALS DE VALENCIA DE 1888

Pera sortir á caçar,
s'alçá 'l rey de matinada:
per veure si apunta 'l sol
vers son finestral s' atança. '
Be n' ha vist d' aubes d' abril,
donoses com belles fades,
brillants, explendents y riques
com orientals emperantes,-
mes cap n' ha vist tan gentil,
com la que sos ulls esguardan.
Apar hermosa il lusió,
per l' artista somniada;
apar deesa naixent
en un bréç de satí grana,
adornat ab cintes d' or

y ramells de flors de plata.
Apar un raudal de llum
desfentse en ones rosades;
brodant lo sáfir del cel
ab aplech de fines randes.
¡Y qué hermosa 's veu la terra
rera la nit despertantse
per rebre entre cants y olors
lo bes misteriós del alba!
Los capolls que 's van obrint
ab perles de la rosada;
les roses que 's balancejan
en les bellugoses branques;
los folls papallons que volan
dessobre camps d' esmeragda;
los dolços perduts remors
de fontetes amagades;
la cantadiça d' aucells
arrecerats entre 'ls arbres;
y l' alosa que á son niu
va á portar lo bri de palla,
y 'ls sospirs del ventitjol,
y del temple la campana,
tot ho sent y ho veu lo rey
com no ho ha vist cap vegada;
y á la llum de la celístia
que 's va desprenent de l' auba,
fins li semblan més esbeltes

les motllures de sa cambra;
mes fortes y més brillants
les ben trempades espases,
que gloriosos van cenyir
los Berenguers y los Jaumes;
y per tan belles visions
s' ardenta pensa excitada,
remembra de llurs passats
les portentoses hassanyes,
remembra de sos amors
les hores de pler ó d' ánsia:
les il·lusions no finides,
les ventures somniades,
lo rull de roços cabells,
la flor en llibres guardada,
y ja de grahó, en grahó,
devalla á la boyra blanca,
que 'l dú de la jovenesa
á los besos de la mare:
y tot rialler, esplendent,
envolt en tintes rosades,
dolç com lo somni d' un nin,
bell com l' encís d' una fada.

Commogut lo rey Joan,
se n' es entrat en la cambra,
la testa demunt lo pit,
la pensa á regions llunyanes. .

La reyna Na Violant
als pochs moments es entrada:
— ¿Qué fasseu lo meu espós
que no haveu sortit á caça?
¿Per qué us veig tan capficat?
¿Qué al rey En Joan li manca?
¿Penseu tal volta senyor,
cridá' 'l país á les armes,
pera anar al Ampurdá,
al fer Armanyach á batre?
¿Penseu enviá 'l socós
que 'l duch de Montblanch demana?
¿Voleu dels vostres passats
cenyir la polenta espasa,
pera paçar á Sicilia
devant de vostres esquadres?
¿Voleu cridar en Cruilles,
en Perellós ó en Moncada? —
— Mal haveu fet Na Violant
de mos somnis despertantme:
no pensava en crues guerres
que los meus pobles devastan,
que mon erari arruinan,
que mos braus soldats me matan:
pensava en raudals de llum,
en boyres de neu y grana,
en capolls á mitj obrir,
en ramells de roses blanques,

en papallons que follejan,
en nius penjats en los árbres,
en jovencels que somnian,
en nines enamorades,
en roços infants que 's besan
en la falda de llurs mares,
en verges y en monastirs,
en artistes y en retaules,
en sospirs y en oracions...
en notes que 'l vent escampa...
No vull cridar a en Cruilles,
ni en Perellós ni en Moneada,
vull á Lluis d' Aversó, (3)
y á Jaume March. La comanda
de fomentar los daré
la noble Ciencia Gaya;
eixa ciencia dolcíssima
com lo bell ressó d' una arpa,
la que 'ns porta l' esperit
á divinals deleytances:
la que embelleix de la vida
les travalloses jornades,
la que los cors asserena,
la que á los homs agermana,
la que á lo gran fa inmortal
Ja que á lo bell rendeix l' ánima.
No vull ohir sons de guerra;
vull inspirades esparces;

vull l' arbre dels Jochs Florals
floreixent en mon reyalme;
vull lluytes de trovadors;
no de sanguinoses armes.

Y en tant que 'l rey lo dccret
en pergamins consignava,
cantavan los rossinyols
mormullejavan les aures
y omplian lo finestral
vols de papallones blanques

1886.