Poesíes de María Josefa Massanès/Los àngels de la terra

LOS ANGELS DE LA TERRA


Es nostra militant cristiana Esglesia
com robust arbre d'atapida copa:
per cada branca que'l xaloch arrenque
cents de rebrots torna a donar la soca.

Arbre d'amor y caritat divina
del Gòlgota nascut entre les roques,
fecundisat ab llàgrimes dels justos
y ab sanch del Home-Deu ses fulles roges.

Sempre esmaltat ab flors d'olor suavíssim
y de branques voltat sempre frondoses,
a la riquesa igual qu'a la indigencia
a tothom brinda regalada sombra.

Desde'l peu d'exa soca milenaria,
d'estols creuats milicies numeroses
partexen per portar a remots climes
la eterna lley de gracia salvadora.

Mes ¿com aytals creuats per ses empreses
dels arsenals guerrers ni un enginy portan?
¿hont son los marcials fers aparatos
de les funestes armes destructores?

¿Llurs braus poltres hont son? ¿quínes divises
ni ab quíns arreus vistosos ells s'adornan?
¿de quíns instruments bèlichs l'armonía
los guiarà al combat y a la victoria?

Oh, nó, nó; rès d'axò, rès necessita
la host de pau que lley d'amor aporta;
per ben lluytar, la Caritat cristiana,
cap més arma li cal qu'una creu sola.

Y ab exa insignia misteriosa, alcansa
lo pobre cor humà tan rara forsa,
que l'esperit més dols, modest y dèbil
en heroych, en invicte se transforma.

Apartèms! obrím pas! qu'aquí s'atansa
nostra moderna cèlica amassona
que porta escrits en sa rosada cara
valor, abnegació, misericordia.

Voluntari creuat del sant exèrcit
que la ensenya catòlica enarbora,
l'orfe «mare» li diu; l'home, «germana»;
«filla» la Caritat; y Deu, «esposa».

¿A la esposa de Deu, quí no venera?
¿a exa mare dels òrfens, quí no adora?
quí a una germana tan amant no estima?
¿quí d'eix àngel mortal als peus no's postra?

Com poncella gentil que sols esclata,
son càlzer virginal en la nit fosca
per les llàgrimes rebre qu'al trench d'auba
entre los vels nocturns llensa l'aurora;

ella lo càlzer de son cor sols bada
en la fosca dels dòls y les congoxes
per les llàgrimes rebre dels qui penan
de la contraria sòrt entre les ombres.

Seguímla per tot lloch, desde sa patria
a la llunyana y més deserta sona,
entre los gels polars que la aniquilan,
baix del sol tropical que la sofoca.

Si un infortuni sos consols reclama,
ab amorós dalè ansiosa hi vola;
rès la detura si'ls dolors la cridan,
los sols, los gels, la mort sofreix gojosa.

¿Quín desconort hi hà que no mitigue?
¿quín amarch sofriment lo que no endolsa?
¿ab quín contagi de la mort no lluyta
arrancant mils de preses a la tomba?

Es cèlich son accent, y sa mirada
brill de puresa té qu'al vici imposa,
y tal respecte ses virtuts inspiran
qu'àngel la creu l'escèptich y no dòna.

Y es ver àngel de pau en mitx les lluytes
y'ls espetechs de los canons qu'atronan
y entre'ls xiulets de la mortal metralla
que com roent granís prop d'ella tomba…

Oh, immensa abnegació! pietat sens límits,
que de ta lley d'amor, Deu meu, son obra,
puix forsa tal a l'ànima senzilla
la catòlica fè solament dòna.

Y no tan sols entre mortals desastres
exa admirable dòna'ns aconorta;
la qu'en mitx dels combats, ferma y serena,
dels misèrrims ferits la sanch estronca,

mirèula aprés junt al bressol que vetlla
servint de mare als infantons que hi dormen
mentres la fera que'ls donà la vida
en l'orfandat los dexa y la deshonra.

Y entre tant que la Sor los afalaga
y llurs cossos nodreix y llurs cors forma,
de día y nit sens treva los apexa,
sempre amant y soferta y carinyosa,

sempre y per tot arreu d'ells rodejada,
de la ciencia y la fè la llum los mostra,
y tots «mare» li diuen ¡dolsa mare!
qu'en la miseria tais tresors los dona.

Y en mitx de sa evangèlica pobresa
més potent es qu'excelsa Emperadora,
puix son exemple als legislants ensenya
còm los vers vincles fraternals se forman

1879.