Poesíes de María Josefa Massanès/La flor del cel
LA FLOR DEL CEL
Als meus estimats fillets adoptius
Jo, infants meus, com vosaltres,
en ma trista orfandat,
trobí un'altra mareta
com en mi haveu trobat.
Mes ella era una santa
tota amor y virtut,
jo… so poch, y axò encara
sols a ella es degut.
Ella, mentres cremavan
los buscalls dins lo foch
y la neu tapissava
los carrers floch a floch,
sobre l'ascó asseguda
de la fumosa llar
y en sos genolls mirantme
ab amorós esguart,
en llibres grochs de fòra
y morenos de dins,
estampes me mostrava
de sants y paladins,
narrantme fets pasmosos
de gents de gran valor
qu'ignots mons conquistaren
en honra del Senyor;
ò casos admirables
de donzelles y infants,
a qui Deu donà forsa
per derrocar gegants.
També la trista historia
del Redemptor diví
y llur misericordia
y caritat sens fi.
Y mentres d'aqueix modo
m'encisava, fillets,
escalfant carinyosa
ab ses mans mos ditets,
y mon front ab sos llavis,
y mon pit contra'l seu,
lo modo m'ensenyava
de benehir a Deu.
¡Oh vespres d'ignocencia!
¿còm tan prest heu fugit?
Vostra memoria encara
omple de goig mon pit!
¡Avia meva estimada!
¡Mon conort, mon estel,
premi trobi en la gloria
lo vostre amorós zel!
En una d'exes vetlles
qu'ab afany previsor
de ses pures doctrines
me donà lo tresor,
d'una flor misteriosa
tals coses referí,
que vull, fills, repetirvos;
escoltèu; digué axí:
— Detrás d'aqueix espay blau
qu'anomenam firmament,
ahont té l'Omnipotent
lo seu lluminós palau,
campeja una rara flor
olorosa, tendra y pura,
de virginal hermosura,
d'indefinible color,
may la mustiga l'oratge
ni lo sol que la ilumina;
gotes de gracia divina
refrescan son vert fullatge.
Los àngels tenen per gales
adornarse ab ses poncelles,
y ab la pura essencia d'elles
perfumar ses blanques ales.
A voltes, riques llevors,
per los sants esprits mogudes,
devallan del cel caygudes
sobre'l món, vall de dolors.
Mes tocan en pedregal,
ò en corrompuda fanguera,
ò en terra que degenera
llur origen celestial.
Si per cas ne grilla alguna
dins fresca ubaga florida
y allí la saba de vida
brota al raig d'amiga lluna,
troba com vehins fatals
les rasposes cabelleres
dels ars, de les romagueres,
y feridors penicals,
que, apenes del vent les ones
los brots de la planta gronxan,
ab ses espines ja tronxan
les poncelletes rodones.
Y una tras l'altra, al embat
de les punxades danyines,
cauen les fulles divines
de llur tronch mitx destrossat.
Sola y sens forsa l'arrel
dintre la terra's podreix;
la planta… la flor pereix…
mes l'essencia torna al cel.
Si lo nom no has conegut
de flor que tant enamora,
sàpigaho, filia, en bonhonra:
exa flor es… la Virtut.
Y llur grana celestial
si arrela en ànima pura,
dona en brot de més frescura
lo fruyt del amor filial…
Quan en la terra un fill bo
als pares humil serveix,
en la planta del cel creix
un nou y esplendent botó.
Mes si algun, com monstre ingrat,
no aten al qui dèu la vida,
la flor queda esmortuhida
com herba seca del prat.
Quan al bon fill adormeix
lo postrer repòs dels sants,
grupo d'esperits brillants
del empiri descendeix,
y volant per son entorn
ab rams de la flor sagrada,
pujan al cel coronada
l'ànima que surt del món.
¡Neteta meva amorosa!
Tu tens, filla, un pare amat;
guànya de la eternitat
exa corona preciosa.
Per que diu lo manament
de la eterna omnipotencia:
As que t'han dat l'existencia
honrarás perennement. —
Axis, fills, les doctrines
de l'anciana ascoltí.
Oeu sab ab quín respecte
y fervor les creguí!
Deu sab los sacrificis
qu'al paternal voler
fiu ab cega ternura
complint lo meu deber.
Mes, noys meus, jo no penso
que fiu cosa de més;
¡ay de mi! per un pare,
tot es poch, molt es rès!
Fèu lo mateix vosaltres,
orfanets estimats;
puix tant vos idolatro,
fills, no'm sigau ingrats!
Jo, desde que nasquereu,
vos don saba y consell,
jo us abrigo ab mes ales
com als seus fills l'aucell;
jo ab maternal ternura
en vostres ulls me mir,
jo rich si vos veig riure,
jo, quan planyiu, sospir.
Jo, en cambi, no us demano
sinó un poquet d'amor
y l'amable respecte
tribut d'un noble cor.
Amàume, donchs, amàume
sense interès mesquí,
ab tota la puresa
del precepte diví.
Amàume com deuríau
del mateix modo amar
als qui, al darvos la vida,
ab dol vos van dexar.
Y puix com ells vos dono
vida, ternura y pau,
fills del meu cor, amàume,
y a Deu per ells pregàu.
Axís de la fortuna
tingau tots los favors,
axís la gloria humana
vos rendexi sos llors;
axís la virtut sacra
vos cobrexi ab son vel,
y ab la flor misteriosa
vos premie un jorn lo Cel.