Poesíes de María Josefa Massanès/La creu del terme
LA CREU DEL TERME
Al mitx d'un camí apartat
y que's divideix en dos,
sobre un sòcol mal tallat,
jo viu lo símbol sagrat
de nostre dogma gloriós.
Una creu de pedra obscura,
voltada de gradería
y posada a gran altura,
era senyal de ventura
qu'en un dos termes unía.
No era piràmide vana
per honrar als paladins
qu'han delmat la rassa humana,
era de la fè cristiana
padró de recorts divins.
Ab los brassos sempre extesos
y a contraclaror del cel,
deya als pits del odi opresos:
Allí dalt sols son admesos
esperits de cors sens fel.
Y deya en tal lloch posada
sens les pompes mundanals
d'una magestat prestada:
De genolls sobre esta grada
xichs y grans son tots iguals.
Deya al pobre caminant,
fatigat y congoxós:
No llanses ton feig pesant,
descànsa aquí y tíra avant
que t'espera un dols repòs.
Y ab benèfica influencia
parexia dir la creu
a la turbada conciencia:
En và escusas ma presencia,
por tot trobaràs a Deu.
Oh, quànt ab sa llengua muda
exa creu expressà al cor!
Parlà al ànima abatuda
y a l'inteligencia ruda
mots de fè, consol y amor.
¡Quànt y quànt, en passats díes,
son llenguatge benehit
mitigà les penes míes,
y ab cèliques armoníes
delità mon esperit!
Creu del terme, creu preciosa,
ara en và jo't cerch per tot,
com en la nit tempestuosa
lo trist marí ab vista ansiosa
busca lo fanal d'un port.
Puix tan sols runa y malesa
circundan ton pal trencat,
y de ta veu la grandesa
ja no es oida y entesa
y's pert en l'immensitat.
¡Ay del qui en la creu campestre
tan sols una fita veu!
¡Neci qui la flor silvestre,
sols com producte terrestre
mira y trepitja ab menyspreu!
¡Ay del qui al ocàs arriba
de sa vida, y ha olvidat
de la població nadiva
aqueix signe de fè viva
per los seus avis plantat!
Jo penso en la creu amiga,
companyona dels meus jòchs
y alivi de ma fatiga,
ab l'intim amor que lliga
nostre sér als nadius llochs.
Recordo les delicioses
vesprades del mes de maig,
qu'ab altres nines joyoses,
la coronavam de roses
perpetuines y faig.
Recordo la tortoreta
qu'en ses motllures feu niu
sens por de mortal sageta,
com felís l'ànima asceta
confiada en l'Etern viu.
Recordo quan retornavan
de cassar los potentats,
que humilment la saludavan
y silenciosos passavan
descubrint llurs fronts torrats.
Y al pobret que s'hi acullía
y al amor del sol d'hivern
fiat en Deu s'hi adormía,
com l'infant del pit que'l cría
s'adorm al calor matern.
Recordo que, quan furioses
bramavan les tempestats
y ab les ratxes impetuoses
de les aygues borrascoses
solcavan los llamps irats,
devant d'exa creu divina,
lo sacerdot, bon pastor
de la població vehina,
pilot a qui no acoquina
de la tempesta'l furor,
al rumor de la tronada
mesclant son piadós accent,
conjurava la bromada
que de destrucció prenyada
cubría lo firmament.
¡Oh recorts plens de ternura!
ma vida may més tindrà
hores de tanta ventura,
com les qu'en ma infancia pura
prop d'aquexa creu gosà.
Com jo també la voltavan
altres petitets infants,
y ab los grupos que formavan,
àngels puríssims semblavan
guardadors dels vianants.
A les festes hi acudían
los ancians d'exos endrets,
y pacífichs discutían,
y ab rectitut mantenían
de les llurs viles los drets.
Puix de la creu la presencia
fou en exos llochs vehins
lo sant frè de la conciencia,
y apaybagadora influencia
dels vicis y afectes ruhins.
Creu del terme, creu gloriosa
a qui havían respectat
dels sigles l'acció danyosa
y la furia desastrosa
del llamp y la tempestat;
creu del terme, protectora
de dos pobles comarcans,
¿quína furia destructora,
ab rabia desoladora,
posà sobre tu les mans?
¡Ay! molt ton recort m'agrada,
mes la vista m'entristeix
al vèuret tan afrontada;
puix hont ets tu profanada,
felicitat no existeix.
Ja la blanca tortoreta
no fa en tes motllures niu,
ni a ton peu la pastoreta
axama sa remadeta
les matinades d'estiu.
Ja de ton pal no s'adonan
los transeunts, com abans,
y los que igualtat pregonan,
trobantse, ni manco's donan
lo salut com a germans.
Grans y xicbs de tu's desvían,
y en díes d'extrems perills
les dònes qu'a Deu temían
no't pregan, com ans solían,
per llurs marits y llurs filis.
Tampoch la donzella hermosa
t'enrama ab fistons de flors,
ni t'invoca, religiosa,
confidenta misteriosa
de sos virginals amors.
Ni lo rich prop teu s'atura,
ni lo pobre s'hi soleja,
ningú l'huracà hi conjura,
y al teu pal sense figura
escupen l'odi y l'enveja.
Y per fi, ja enderrocada
y mitx cuberta de fanch,
no estàs com ans rodejada
de pacífica maynada,
sinó espurnada de sanch.
Creu, dels pobles protectora,
tórna a difundir de nou
ta influencia salvadora,
pària al qui fidel t'adora,
y al indiferent commòu.
Rès hi fa que sepultada
estigues devall lo vel
d'aquexa runa apilada;
ta veu misteriosa agrada,
vinga de terra ò del cel.
Prou muda has estat tants dies,
prou entregada al olvit,
y prou en tes rodalíes
als qu'ab llas fratern unías
la discordia ha dividit.
Camperols, ¿a la creu santa
per què olvidada dexau?
a la que de ditxa tanta
vos omplí, ¿sobre sa planta
per què novament no alsau?
¿Ahont existeix memoria
de ningun brau campeó
que per la pols y l'escoria
de sa noblesa y sa gloria
arrossegàs lo penó?
La creu, es immortal signe
de gloria y fraternitat;
y qui l'insulta no es digne
de tenir lo nom insigne
de cristià, ni d'home honrat.
Sens la fè que d'ella emana,
tot trist y desunit es,
lo món es llacuna insana
y la societat humana
llot corromput y no més.
En và certs malvats trencaren
eix símbol de pau y amor
que vostres pares honraren,
y hont les mares us donaren
la dolsa sanch del seu cor;
que, de ses pedres sortida
la veu d'ignocencia y pan
qu'als dos pobles dava vida,
encara benigna crida
qu'units a son peu tornau.
Y entre la bardissa seca
permaneix son pal alsat,
com un bras sense munyeca
qu'un mort de la fossa axeca
senyalant l'eternitat.
1860