Poesíes de María Josefa Massanès/Estisores y didal

ESTISORES Y DIDAL


— Pena extranya dins mon cor
sento, ma bona mareta,
al recort d'una nineta
blanca y rossa com un or;
es d'elegancia la flor
y en la dansa no té igual;
¡ay! mare, si no us sab mal,
voldría ferla ma esposa.
— Abans míra si l'hermosa
té estisores y didal.

— Donchs, serà ma esposa amada
la que, de modestia exemple,
se'n va de bon matí al temple
y'n surt cap a la vesprada,
y, a la virtut consagrada,
dedica totes les hores
a obres merexedores
de la monacal clausura…
— ¿Exa santa criatura
gasta didal y estisores?

— Crech qu'una dòna opulenta
ha posat sos ulls en mí;
té de dot un Potosí
y es de magnats descendenta,
y diu que brindarme intenta
ab sa blana mà y caudal.
— Fill meu, no'n fassas cabal;
eix amor prudent recúsa,
puix la dòna axís poch usa
estisores y didal.

— Ara sí que sens recel
puch amar: ¡dòna completa!
Escriu com un gran poeta
y pinta com Rafael;
sa veu es d'àngel del cel;

es més sabia qu'un lletrat.
Mare, vull ma voluntat
rendirli. — Nó, fill: ¿ignoras
qu'ha perdut les estisores
y té'l didal rovellat?

— Temps hà qu'a missa primera
hi observo una donzella,
molt més modesta que bella,
que prega ab fè verdadera;
després, la mir falaguera
prop sa mare a totes hores,
y en les mans encisadores
de la placentera nina
veig lluhir, com plata fina,
sempre didal y estisores.

¿Puch, donchs, ara, mare mía,
donar a tal nina'l cor?
— Fill meu, es aquest tresor
l'esposa que Deu t'envía; .
si es, com dius, modesta y pía
y es tant son amor filial,
porta riquíssim caudal
en sa ànima dolsa y pura,
y faràn vostra ventura
estisores y didal.

1868.