Poesíes de María Josefa Massanès/Grats recorts
GRATS RECORTS
Riu que devallas
tot dolsament
formantne xifres
d'or y d'argent,
y si t'esmaltan
los raigs brillants
del sol, t'enjoyas
de fins diamants;
de dalt les serres
dels Pirineus
vens cobrant paries
dels gels y neus,
y t'aygua pura
en abundó'
per tot escampa
rica sahó.
Per'xò, riu Segre,
fas ton camí
sempre en mitx d'ample
florit jardí.
D'exes flors una
voldría ser
per que mon càlzer,
com encenser,
aromés pròdich
de nit y jorn
les encontrades
del teu entorn.
Ay! jo voldria
ser cotoliu
pera en tos marges
ferhi mon niu,
ò convertirme
en rossinyol
pera seguirte
a petit vol
d'arbres en arbres
sense parar
fins hont ab l'Ebre
caus dins del mar.
Y seguinte cantaría,
tot fent via
y rodolant pels brancalls,
les glories d'exa Regina
qui, vehina,
s'emmiralla en tos cristalls,
d'Ilerda, de l'amassona
que l'ascona
serva oculta ab intenció
d'esgrimirla si algun día
pretenía
rendirla extranya nació.
Ay! molt, Sícoria, sospiras
quan oviras
son famós poder finit
y que'ls qui la maltractaren
no dexaren
tros sencer de son vestit;
puix, de sa pompa envejada
despullada,
rès a ta Ilerda ha quedat
sinó'ls recorts de constancia
qu'ab Numancia
tan sols tenen paritat.
Per'xò, riu, ab mut llenguatge
son coratge
tal volta cantas plorós;
mes, ¿quína sabiduría
compondría
ton murmuri remorós?
Quan, contemplava ab fixesa
ta bellesa,
vegí disputarse'l pas
a tes dargues platejades
disgregades
com illots flotants de glas;
quan, lluhint en l'ona brava,
brillejava
l'astre argentat de les nits,
geroglífichs misteriosos,
lluminosos,
veure creya en ella escrits;
y detenint la mirada
extasiada
demunt ta crespa corrent,
pensí qu'ab xifres extranyes
mil hassanyes
remembravas a la gent.
Y igual que la vista encanta
la brillanta
òptica fascinació
dels panoràmichs paysatges
ab imatges
de sorprenenta ilusió;
axís, forman tes onades,
esmaltades
pels raigs solars esplendents,
passatgeres escriptures
com figures
de llurs quadros disolvents.
Mes, ¿quí de ta superficie
la ficticia
escriptura entendre creu,
si exes xifres may compreses
son impreses
per tan sols llegiries Deu?
Y, no obstant, m'apar qu'en elles
maravelles
contas del poble ilerdà,
y qu'en sos anals de gloria
fas l'historia
de tot lo gènero humà.
¡Sempre lluytes, sempre guerres
que les terres
cobriren ab vels de sanch;
sempre l'ambició que puja
per, com pluja,
caure disolta entre'l fanch!
Axò, Segre, en ta ona clara,
cosa rara,
llegirhi, folla, he cregut,
cercant mos ulls afanyosos
los sumptuosos
restos d'eix poder retut.
Temples grechs y romans foros,
los dels moros
banys, mesquites, richs harems...
devall senzilles morades
oblidades
restan les pedres ensemps.
La forsa del temps, oculta
catapulta
qu'enderroca sens remor,
colga, oh riu, baix tes rovines
les ruines
d'oprimits y d'opressors.
Foren per sempre borrades
les petjades
d'aquelles generacions,
mentres que tu encara explicas
y publicas
llurs immortals tradicions.
Be fas; tan grans fets detàlla,
però càlla
tristos anals depressius
de quan nissaga extrangera
logrà, artera,
fer als ilerdans catius.
Y si per narrar t'afanyas,
ab extranyes
indescriptibles visions,
les falsetats malfactores
d'invasores
cartagineses llegions,
diguin també tes onades,
quan inflades
donan llurs rugits esglay,
qu'a Lleyda negra falsía
pogué un día
oprimir, mes domptar may.
Si dius que per exes planes
les romanes
àguiles d'immens poder
enfurismades lluytaren
y's jugaren
los destins del món enter,
descríu els cops que, ala estesa,
la feresa
fugint dels ibèrichs darts,
com los aucells de rapinya
ta campinya
abandonaren cobarts.
Cónta també del teu noble
y antich poble
los esforsos gegantins,
de ses grandioses empreses
acomeses
contra goths y sarrahins;
y la serena constancia,
l'arrogancia
ab que llurs braus campeons
los exèrcits destrossaren
y's mofaren
dels Felips y Napoleons.
Cónta qu'a Ilerda ses glories
y victories
costaren tantes dolors,
que'ns dona sa desventura
més tristura
que plaher sos fragants llors;
puix de sanch extranya y propia
tanta copia
a tos purs raudals ba unit,
que's diu si ab ses torrentades
a vegades
desastrós has sobrexit.
Per axò Lleyda ensopida
jau ferida
y entregada a greus recorts,
y son bell front de regina
la polsina
cobreix ja dels pobles morts.
Mes, ella morta? Ab tal pensa
reb ofensa
la que compta aytal passat
y conserva en mitx sa ruina
la genuina
catalana activitat,
y té nines candoroses
més hermoses
que'ls lliris dels seus blasons,
y té braus cors generosos,
animosos
y de nobles condicions;
y, honrà de les arts y ciencies,
té eminencies
de tanta celebritat
com quan la sabiduría
difundía
sa estinta Universitat.
¿Per què, donchs, desconortada
y entregada
a deplorable inacció,
té plegada sa senyera,
qu'abans era
heralt de l'ilustració?
¿Per qué demunt de l'argila
que s'apila
d'exos murs prop lo terrer,
no es sa llotja descolgada
y tornada
sucursal del món a ser?
Y si d'altres gents vinguessin
qu'intentessin
son ocult vigor rendir,
sobte sos fills s'alsarían
y armarían
per defèndrela ò morir.
Perxò en lo puig hont s'assenta
ferma ostenta
sobre enlayrat terraplé
com protecció poderosa
la grandiosa
ciutadella de la Fè.
Exa torre inexpugnable,
admirable
atalaya y grat recort,
es titànich centinetlla
qu'etern vetlla
per sa custodia y confort.
Es far de costa encrespada
qu'apagada
té la llum per furiós vent,
mes que, si a brillar tornava
com brillava,
fora per son salvament.
Y ¡ay si eix rúnich edifici,
sol indici
del ilergeta poder,
per dissort esdevenía
qu'algun día
derruhit vingués a ser!
Ab llurs murs enderrocades,
les morades
del poblat a tomballons
ab horrible cataclisme
fins l'abisme
rodarían del teu fons.
Mes, oh Segre, tal pervindre
no pot tindre
ciutat que l'influx diví
té de l'estrella serena
qu'enllumena
los cims del Gardany vehí…
Y ¡adeu, riu d'Ilerda aymada!
deslliurada
sía de son negre fat,
tost recobre sa grandesa
la princesa
qu'agonitza al teu costat.
May més en sos vels boyrosos
carinyosos
mos tristos ulls detindré,
ni'ls primors de ses gebrades
argentades
may, may més admiraré.
Per que la llum de ma vida
ja esmortida
lluny d'exos llochs tindrà fi;
però en tant que guspiregi,
ton egregi
recort sempre viurà en mi.
Y, d'anyoransa en la pena,
per l'arena
aniré vora la mar,
mirant si en ses ones braves
puch tes blaves
corrents manses ovirar.
Y rès fa que barrejades
tes onades
ab les més pures del món
siguessin: ma fantasía
tost veuría
aquelles que teves son.
Puix, que pera més bellesa,
tens impresa
demunt ton crespat raudal,
l'ignota taquigrafía
ab que escriu l'astre del día
los fets de Lleyda immortal.
1878.