Poesíes de María Josefa Massanès/Fullejant
Ningú ab més obligació y ab més dificultats que jo pera encapsalar aquest volum; donchs, si be lo amor y la veneració podrían facilitarme la tasca, la idea de que la veritat puga semblar exagerada pel carinyo, m'obliga a aténdrem a la sequetat del dato y a girar els ulls forsa enrera; ja que, pera presentar a Na Josefa Massanès ab els honors que de dret li corresponen, no son prou les 29 poesíes que tanca aquest llibre. A la eminent escriptora catalana y estimada mestra meva, es precís cercarli la seva classificació literaria entre'l gloriós estol de catalans ilustres que s'anomenaren Balmes, Cortada, Cabanyes, Piferrer, Coll y Vehí, y tants y tants d'altres qu'enaltiren el nom de Catalunya dins de la difícil tasca d'escriure en llengua castellana; y aquesta, la Massanès la manejà castissament en els diferents genres de la lírica espanyola, que la notable poetissa conreuà gloriosament al costat de l'Avellaneda y de la Coronado; y la certesa d'aquesta afirmació la comprobarà qui llegexi tan sols les capdals poesies Ana, madre de Samuel, y ¡Pobres niños expósitos! composició que la Casa de Maternitat de Barcelona, pera la que fou escrita, deuría tenir gravada en lletres d'or en el pòrtich de sa entrada.
Feta aquesta lleugerissima però imprescindible pinzellada retrospectiva, passèm a dir quelcom de les poesíes, ò mellor dit, de la poesía d'aquest llibre. Y la veritat es que jo, ab tota la forsa de la meva voluntat, no'n podré pas fer la feyna que voldría. Enfront d'aqueix aplech de fulls blanchs centrats per una columna de lletres, els meus ulls no hi poden llegir lo qu'expressan.
Al fullejarlo, les meves mans tremolan com si axequessin la tapa d'una urna ahont s'hi guardan les venerables recordanses qu'enclouen una època, una vida, les sagrades y íntimes manifestacions d'un sentiment...
Al obrir el llibre, me sobtan «La creu del terme» y «La verdadera riquesa.» Jo'n voldria anotar la bellesa de les imatges, la placidesa que respiran, l'amor a la humanitat que'n sobressurt de cada un dels seus versos; però, per sobre de ses qualitats, m'imposa'l recort d'esser les primeres poesíes saborejades per mi en llengua catalana, y que vaig llegir, per vèureles firmades ab lo mateix nom que duya estampat aquell Beso maternal que ab tan fonda emoció fruhía en les planes de El libro de las niñas qu'aleshores jo passava al Colegi.
Fullejo... y tot seguit me trobo ab La roja barretina.
No cal esforsarse gayre pera parlar com se mereix d'aquest model de poesía èpica; mes, per dessobre de l'enlayrada brillantesa de sos conceptes y de la valentia de sa dicció, se'm presenta'l foll esclat d'entusiasme patri, que'l retorn dels voluntaris catalans de la guerra de l'Africa encengué en la nostra ciutat.
Y veig a la meva Barcelona vestida de festa, com no la he tornada a veure may més; y contemplo les gentades omplint les Rambles, la Muralla del mar, els sorrals de la Riba… y veig entre'ls grupus, passarse de mà en mà la fulla que du impresa la poesía de Na Josefa Massanàs, que tothom llegeix, que tothom celebra, qu'al vespre's declama en alta veu en les taules dels cafès y als salons del Ateneu, y qu'al endemà reproduhexen ab entusiastes elogis els nostres periòdichs locals…
Endinzo… se m'apareix «Creure es viure». ¡Oh! com m'agradaria dir quelcom d'aquexes hermoses estrofes assadollades de fè cristiana! Però elles me portan a la Sala de Cent de la Casa de la Ciutat: una selecta concurrencia l'omple de gom a gom; la Reyna ja es al trono; els poetes llegexen les seves poesíes…; de sobte ressona un nom fondament estimat; es el de Na Josefa Massanès qu'entremitx d'entusiastes aplausos puja al tablado, del bras de n'Adolf Blanch. Jo no la he vista may, y, un xich miope, m'esforso en và pera veure les faccions de l'admirada poetissa qu'en aquells moments camina iluminada pel sol de la gloria; però ella es dalt del estrado rodejada d'admiradors… jo so a baix… lluny… en un extrem de la sala; mes la meva ànima, el meu cor, està en aquella poesía qu'ella comensa a llegir ab emocionada veu…
Giro fulls, més fulls: y seguexen un bon nombre de poesíes que'm duen la flayre d'una llarga y entranyable amistat; poesíes que moltes d'elles vaig fruhir recolzada dessobre de la seva espatlla ò ran dels seus genolls; sentint l'encís d'aquell dictat senzill, plè d'un ayre bondadosament patriarcal; dins d'una serenor que, sens artificis ni exageracions, creà obres tan genuinament catalanes com «La batuda de les olives», tan educadores com «La lley d'amor», tan sutilment enjogassades com «Castes espines».
D'aquesta delectansa de nobles ensenyanses me'n ve a treure l'hermosa poesía «Allà dalt», sentidíssim crit que la solitut y'ls sofriments de la vida arrancaren a aquella ánima apesarada; y'ls versos
fou un temps qu'ab foll deliri
va mon front de llors cenyir;
sens que ningú se'n esmenti
viure puch ara ò morir,
me fan estremèxer com si sentís sobre'l meu front la calda rohentor d'aquelles llàgrimes…
Avenso... avenso... Ara es «Mon derrer viatge», cristallina dèu de tendres y ingènues intimitats; de fè sens dubtes ni vacilacions, que la ferventa poetissa's complau en refermar en la derrera poesía del volum, titolada «Ofrena», escrita pera la festa que'ls poetes catalans dedicaren a la Verge de Montserrat ab motiu del Milenari, y que, junt a la mestra estimada, vaig sentir llegida a la llum de les teyeres y en mitx dels sorollosos aplaudiments que retrunyían per les punxagudes crestes d'aquells cims venerats…
Després… després la buydor… l'anyoransa… un silenci de vint anys, qu'ha vingut a interrompre'l present llibre, reflexo potent d'un'ànima que, a través de les evolucions del temps, segueix essent exemple y ressò de la recta y sensata dòna catalana, tan justa y hermosament cantada per ella en les planes d'aquest volum.
Dolors Monserdà de Macià.