Poesíes de María Josefa Massanès/Agrahiment
AGRAHIMENT
La caritat, l'amor, la fè sagrada,
son les escales per al cel pujar;
mes devant cada grada,
per los àngels trassada
y que divina llum fa espurnejar,
una paraula hi hà, solsament una,
«Agrahiment», rès més s'hi veu escrit;
y com en la nit bruna
brilla en l'espay la lluna,
brilla eix mot ab esclat indefinit.
Per qu'es lo nom d'una virtut que mora
en los cors d'instint noble y generós,
y quan d'ells s'ensenyora
l'ànima no atresora
un sentiment més pur ni més hermós.
Per axò tant me plau la dolsa influencia
d'exa poch exercida gran virtut,
que, sens cap resistencia,
perdría l'existencia
ans d'afrontarme ab negra ingratitut.
Puix qui l'impuls d'eix sant afecte ignora
té l'esperit malalt, lo cor gelat;
lo qui afectuós no adora
la mà benefactora
qu'un jorn l'afavorí…, es un malvat.
Y no obstant, dos preceptes sens temensa
l'orgull humà s'oblida de cumplir:
lo perdonar la ofensa
y ab justa recompensa
los benfets y serveys sebre agrahir.
La gratitut es vincle fort que lliga
ahont se vulla ab nus estret los cors
y que a l'ànima obliga
a ser lleyal amiga
fins dels més grans obgectes de rencors.
Fins dompta dels selvatges la bravura,
fins en los sers irracionals influeix,
fins la mare natura
al home sa cultura,
ab flors y fruyts copiosos, li agraheix.
Mes, anar dèu la gratitut per vía
a la dels beneficis diferent:
secret lo favor sía,
emperò ab hidalguía
públich lo fasse al món l'agrahiment.
Qui benfets sembre, oblídels ab prestesa,
mes gràvels lo qui'ls reb dintre son pit,
y obligat ab fermesa
reste, sense baxesa,
al benfactor sotmès l'afavorit.
Si agrahiment debem als qui de vida
nos vestiren despulla material,
¡oh! quant més y sens mida
nostr'ánima agrahida
estar deuría al qui la fa immortal.
Y per tant, qui d'eix dèbit foll renega,
té l'esperit malalt, lo cor marcit;
qui lo recort ofega
del be rebut, ò'l nega,
sía del cel ò'ls homes aborrit.
1881.