La papallona/Capítol XX

XX

Quan els companys lo deixaren, no tenint res á fer, en Lluís eixí pe 'l Portal del Angel cap al passeig de Gracia pera esbargirse un xich. Los fums del Champagne se li havían enpujat al cap y se 'l sentía pesant y térbol. Caminá una estona y s' assegué en un pedrís devant del enderrocat Tívoli, avuy carrer d' Aragó, possehit de sensual peresa.

Los arbres comensavan á brotar, una suau marinada 'ls hi feya tremolar el tendre fullám y 'l sol devallava pausadament cap á l' altra banda de San Pere Martri, com bomba ruhenta que, á son pas, foradava un escampall de núvols esfilagarsats y de colors de peixos de sortidor. En Lluís no pensava en res, se complavía sentintse lliscar pe 'l front aquell ayre fresquet, dibuixava ab el bastó distretament en l' arena, acompanyava una estona ab la mirada alegre á las dònas guapas que passavan, ó contemplava embadalit las pintorescas transformacions d' aquella posta de sol. A voltas li llampegava per la memoria algun recort del dinar y somreya, se reya d' ell meteix.

Així 'l crepúscul aná avansant, aquells núvols de foch van anar amoratantse, tenyintse de zinch, agrumollantse y per fí 's fongueren en fantástica cigonya sense potas que restá nadant per l' horitzó verdós. Llavors en Lluís s' aixecá y emprengué 'l camí de la ciutat vella. Aquella posta de sol no havía lograt entristirlo; sentía refetas las forsas, y fòra la pesantor del cap, aquell enterboliment se transformava en esbojarrada alegría. Per la plassa de Catalunya formiguejava un devassall de gent y cotxes que venían de la Rambla, y quan embocá aquesta vía, la trobá plena de marejador moviment.

Era al bó del mercat de las palmas, era l'hora de retorn de passeig, quan hi conflueixen tots els cotxes de luxo, tota la gent elegant. La Rambla dels Estudis estava plena de llorers, la de las flors presentava á una banda y altra llarchs rengles de palmas que 's blincavan y movían graciosament sota l' arbreda. L' espay s' enfosquía á mida que la papallona anava internantse per l' ampla avinguda; los vianants anavan convertintse en meras siluetas de colors esmortuhits, dels que resaltava la blancor de las camisas bruscament barradas de negre per las corbatas; clarejava pe 'l brancám aquell cel color d'aygua que té tota la melangía dels estanys, y, al darrer terme del passeig, demunt la negror dels caps, brandejava tot un bosch de palmons que s' entrellassavan en arcuacions góticas, flamejavan aislats ó avansavan drèts com gegantins plomalls. Era un bosch d'Orient que caminava ab la remor del vent enjogassat, plé dels clams y alenadas de joya d' una entrada triomfal. Y al costat d' aqueixa maror aturdidora, interminables ruas de cotxes particulars ab las cobertas llepadas per aquella llum crepuscular, venían de tot arreu á aumentar la confusió dels ómnibus y carros, sembrant l' esglay á cada pas, trencant la torrentada de la gent de peu.

En Lluís, aquell xuclador de l' alegría vehina, que ja duya 'l cervell prou inflamat per la recent disbauxa, 's sentí ben prompte bullir las sanchs. Un mareig, una borratxera d' imaginació tant més violenta quant més privat se trobava d' esbravarla, s' apoderá del seu esperit. Allá, al lluny, auavan encenentse saltats fanals; allá, al cel, encenentse los primers estels; pe 'l seu costat desfilava tot un floret de noyas rialleras; l' hora del amor venía volant ab son vel misteriós, encenent antorxas, llensant sagetas, despertant desitjos.

Y així inflamada sa imaginació, 's trobá en Lluís detingut sobtadament á la travessera dels carruatges, devant de la Porta-ferrissa. Llensada la vista á la sòrt, ovirá una dòna qu' emprenía l' acera, llesta com una dayna, girant continuament el cap com si s' escabullís d' algú. Sa silueta era distingida; cobríala de dalt á baix un water-proof negrench, y un vel espés de blondas, caygut á mitja cara y entortolligat al coll, amagava per complert tota sa fesomía, com si no bastes á recatarla la foscuría del carrer.

Prou va coneixer en Lluís qu' era una senyora; però aquell caminar recelós, aquell afany evident d' amagar la cara, aquell propósit meditat d' interposar entre ella y la gent com cal tota una muralla de carruatges, li van engendrar el desitj de seguirla.

“Allò era misteriós, aquella dòna duya algun tráfech.„ Y obrintse pás entre la gent y sortejant els avalotats carruatges que venían Rambla amunt, se plantá á l' acera. Oh, sí; s' hi plantá, hi restá plantat, cercant debades ab la vista amunt y avall, assí y allá: la fosca s'havía xuclat com á una fantasma aquella incógnita. Res hi feyan els fanals encesos; la esblaymada claror del cap-vespre vencía encare á la artificial, tan pobra y defallida, que més semblava agonitzar que naixer. Las bombas de gas dels balcons y aparadors que veya en Lluís á dret fil, tenían el flam trist d' una llum d' oli, y l' il·luminació interior de las botigas sols feya de las portaladas clapas de color rojenca que, al escamparse á l' acera, definían en rosat. S'hauria dit qu' una má invisible ho havía enmascarat tot de gris; arbres, casas, vestits, y rostres.

Las palmas y llorers que's gronxavan per l' ayre 's veyan á contra claror destenyits com vegetació fantástica. Per tot arreu aquell misteri, aquella falta de còs, aquella indecisió la meteixa vaguetat que 'l bull-bull de la disbauxa sostenía encare en l' esperit d'en Lluís. Los anants y vinents que s' encreuhavan per l' acera, sols al atansarse prenían còs; al allunyarse s' esvahían com una bufada de pols.

La papallona doná per perduts sos passos y s'entorná al mitx del sorollós mercat, deixantse endur per la corrent que baixava. De sobte, á contra claror d' una droguería, veu destacar altra volta en silueta aquell water-proof, aquell vel de blondas. Era á l' acera dreta; la dama s' escabullía, llisava per las parets, fregava á flor la gent ab pas fugitiu. Ell hi corregué; mes, al arribar al Pla de la Boquería, hont la llum natural, sense l' arbreda, semblava encare esplayarse, 's sentí com marejat per l' amohinós trahut de personas y cotxes qu' allí recobravan color y relleu. No havía atrapat encare á la escomesa dòna, y va creure qu' altre cop se li escapava. Era qu' havía decantat pe'l carrer del Hospital.

—Bé, molt bé;—exclamá, al veure que trencava per aquells barris.

Y en quatre salts se li plantá al costat y li tirá amoretas. Ella s' estremí, girá 'l cap ab altivesa, y entornantsen rebenta cap á la Rambla, 's fongué quí sab ahont.

Aquesta endiastredura enardí l' interés del estudiant. “No hi havía dubte; duya un tráfech entre mans; ell volía descobrirlo. Aquell modo d' anar, l' hora... qu' era l'hora dels misteris, dels enredos, dels amors d' amagatotis.„ Y escorcollava ab el ulls, flayrava, escoltava com un cassador. No podía havérseli escapat de dèu passas, y las recorría, resseguint esverat, infatigable, fins els recons més foscos. Si tornava á atraparla, no sería tan imprudent; la seguiría d' amagat.

“Mes, ay!... ella! Sí, ella, plantada al peu d' una escaleta, escorcollantho tot ab desconfiansa.„ En Lluís buscava pantalla entre 'ls vianants, desitjava fóndres per un moment. Per dissort seva, si 'l cel s' enfosquía, s' aclaría la terra, el gas comensava á brillar ab esclat; las botigas llensavan claror á doll, els carruatjes minvavan notablement.

Però ella no 'l va veure; creyentse ja lliure de sa persecució, s' aventurá á eixir del cau y las emprengué novament Rambla avall, sempre arrasserada á las casas. La papallona anava cobejantla desde 'l mitx del passeig. Pensava en las conquistas, en las aventuras llegendarias del dinar y l' omplía de satisfacció el considerarse en camí d' assolirne una potser més sorprenent; perque, ab picardía y descaro, aquella dòna era seva... no hi havía remey... Y aixís pensant, no li apartava la vista, tan prompte dominantla per complert al mitx del escampall de llum que vessava 'l Liceo, com vejentla reduhida á mera ombra entre la foscuria d' una paret, ó be fantásticament arrebolada per las clarors verdosas ó bermellas que llensavan los aparadors de las farmacias.

Quan més ho desitjava, ella trencá pe'l carrer Nou. “Un carrer tan sospitós! Oh, no hi havía dubte!„

Y l'estudiant emprengué tot ufanós aquella vía, y seguí, seguí animantse, assaborint ja son triomf, cuydant ben bé de sustráures á las llambregadas que la tapada dava encare, de quant en quant, ab recel. “¡Oh, sería deliciós! Cóm se quedaría al véuresel devant!„

Gent cansonera, parada á las portas dels cafés ó de las botigas, los feyan baixar de l' acera, y una de las vegadas torná á perdre á la fugitiva. Llavors en Papallona atravessá 'l carrer adalerat, y, al traspassar la gent entre la qual aquella havía desaparegut, se vejé sorprès. La fugitiva estava plantada d' esquena al peu d' un aparador de bazar ab posat de recelosa. Un somrís, qu' ell interpretá com de delicada promesa, s' escapá d' aquells llabis que las blondas no cobrían, y l' escomesa fou llavors més valenta, més tossuda que may.

Ab el cor agitat, els ulls encesos, l' imaginació exaltada, l' estudiant seguí sa conquista per las fosquedats dels carrers de Lancáster y Arch del Teatre, fins á pararse sobtadament en la travessía de Montserrat, devant de la casa hont entrá la desconeguda. D' una llambregada en Lluís resseguí tot aquell devanter, tan amagat per la fosca, que sols s' hi veya 'l llarch enfilall de finestretas per hont la llum de l' escala espargía una claror color de taronja. Devant seu tenía l' entrada, estreta y petita, qu' havía ja atravessat la gruada dama. En Lluís no podía titubejar; la miseria qu'allò respirava era prou eloqüent. La rata havía caygut á la ratera. Y entrá decidit, y s' aventurá á pujar escaleta amunt, sentint puntejar á la perseguida, veyent á cada revolt escórrers pe'l replá superior la faldilla de seda que l' ayre inflava per sota 'l water-proof. Y una rialleta d' esperansa y d' orgull de conquistador l'il·luminava la cara, y com més anavan pujant, més dalit prenía, més rauixas de satisfacció bufavan per son esperit encès.

“Oh, tu'm vols fugir, no te m' escaparás!... Amunt sempre! Què hi vol dir que 'm portis fins á la teulada? Amunt, amunt sempre!... Tu faltas ab un altre, falta donchs també ab mí; d' home á home no hi vá res. Sí, serás meva; ja 't tinch, no te m' escapas.„

La fugitiva, però, no 's parava, sempre escala amunt, lleugera, portantli ventatja com un foch follet. Y aixís arribant al darrer pis, trucá, y s' obrí la porta ensemps que l' estudiant assolía 'l replá.

—Ay! donya...!

—L'aludida li ofegá la paraula tapantli la boca, y plantantse al llindar, aixecantse'l vel que li amagava l' indignació massa pintada á la cara, maná ab veu imperativa á en Lluís qu' entrés. Aquest vacilá, y, al fer acció d' entornársen, sentí que l' enguantada má de la senyora 'l detenía ab forsa.

—Es un bon amich que m' acompanya... Entri, entri...—seguí fent, ab veu trémula y amenassadora alhora, la desconeguda.

Y plantada entre en Lluís y la porta, servant sempre aquell posat altívol qu' omplía al galant de confusió, l' obligá á avansar ab la noya de la casa pis en dins, anunciantlo com una ánima caritativa que l' havía acompanyada ab 'l desitx de fer una obra de misericordia.

Y aquestas paraulas van extremar tant la confusió del estudiant, qu' una flamarada de vergonya li abrusá tots els desitxs impurs. En aquell moment se li posá de manifest tot lo injuriós de sa equivocació; més qu' humiliarse, cedint á la tremolor dels genolls que se li anavan á clóure ab reverencia, hauría volgut fondres. Ell no sabía hont era; però aquella miseria qu' abans havía près per lloreya del vici, ara l' enlluhernava ab la resplandor de la caritat allí present, insultada, escarnida per sos baixos instints. Y 's descubrí humilment y acotá 'l cap y seguí com un anyell, desitjós de redimirse als ulls d' aquella dama.

—Còm está?—preguntá aquesta ab evident angunia.

—Molt mala, molt mala, donya Mercé,—respongué, plorant, l' interpelada.—Té un pantaix una sofocació que no la deixa viure. El metje 'ns ha dat molt pocas esperansas; fins ha dit que, potser, no passi d' avuy—

Aquesta era també l' embaixada qu' havía dut á la senyora, sa cambrera Agneta. Donya Mercé, que de sa malaltía ensá no havía eixit de casa, no s' hi vá pensar més. No volía que la pobra Toneta 's morís sense haver rebut un adeu agrahit, sense haver dispensat una mirada de perdó á la qui, involuntariament, havía ajudat á matarla. Y 's tirá demunt un abrich, y 's tapá la cara y emprengué l' camí, fugint de tot encontre ab el seu marit que l' hauría detinguda, escapant Rambla avall á la casualitat de trobarlo; ben agena per cert de que 'l vici y la lleugeresa vinguessen á insultarla ab llurs desvaris. Quan ella rebé 'l primer afront, tractá d' escapar y esborrar el rastre; mes un cop convensuda de que tot era inútil á desvaneixer la perfidiosa ceguera d' aquell jove viciós, se revestí de forsas y acudí al enginy pera curarlo. Lo faría entrar: posaría 'l vici devant per devant de la suprema batalla de la vida, més horrorosa que la meteixa mort.

L'estret passadís y la saleta que van tenir d' atravessar estavan foscos; un reculliment alarmant, aquell silenci prenyat d' angunia qu' anuha la gola, que clou 'l llabi, qu' endogala 'l cor y fá caminar de puntetas, regnava allí. S' obrí 'l dormitori vessant resplandor y olor de grum, de temple, y la papallona s' esverá. Volía fugir; però'l respecte imposat pe'l remordiment li barrava 'l pás. Allí hi havía 'l llum, l' hora de cremarse las alas era arribada.

Ell, l' autor d' aquella desventura, estava allí plantat com en un món desconegut. Sentía 'l fatích de la malalta á través de la cortina, y no sospitava qu' aquella fos sa víctima; veya una criatura adormida á la falda d' una dòna, allí, al peu de la calaixera que tenía al devant, y'l cor no li deya qu'aquell angelet era fill seu, sanch de la seva sanch, vida de la seva vida; la Madrona, las noyas que rebían á donya Mercé ab llágrimas d' agrahiment, sòls van dispensarli á 'n ell la mirada freda que s' endú 'l lacayo.

De sobte, en la curta conversa que s' entaulá entre aquellas dònas, soná el nom de Toneta. Una idea terrible ferí 'l pensament d' en Lluís, aquest resseguí ab els ulls de dalt á baix á la gegantina Madrona y, en aquest precís instant, va sentír anomenarla. "Oh! imposible, imposible! ¿Aquella la Madrona de la carta d' en Tomás?.... ....¿Y la Toneta, sa víctima abandonada sens compassió, sa antiga estimada, la moribunda? Oh, no podía esser, no podía ésser!"

Un impuls irresistible 'l llensá al mitx del quarto y sos ulls se van clavar á n' aquella alcova, que, entre mitx de las cortínas, extenía sa taca blanca, explendorosa de llum. Y allí dins, entre mitx de personas per ell estranyas y d' un sacerdot, asseguda al llit, aclaparat el còs en el tou rasser d' una pila de coixins, sí, sí, hi havía la Toneta! La sanch se li glassá á las venas, la veu se li ofegá á la gola y tot ell quedá com clavat á terra sens apartar els ulls d' aquella horrible visió. Tots los presents el contemplavan sorpresos, espiant sa primera paraula, sa primera acció, moguts de una vaga sospita; mentres qu'ell, agè á tot lo que no fos la malalta, seguía observant espahordit com s' esborrava sa impresió primera. "Nó, no ho era aquella l' estimada d' altres temps!" Rebegut el rostre per la demacració, sense color els llabis, oberta l' assedegada boca, tenyida la pell de reflectes blavosos, els ulls mitx girats en blanch ab expressió dolorosa, realment la Toneta no conservava de sa fesomía mes qu'aquell perfil general que 'ns fereix la memoria y que la contemplació sostinguda sembla destruir. Com més se la mirava, més la desconeixía, major empenyo posava en tranquilisarse á si meteix cercant esperansat la demostració complerta d'haver sofert una alucinació. Mes, sa meteixa insistencia deya prou bé que la demostració no arribava may, quan, de sobte, la malalta abaixá l' esguart, l' apoyá en el del estudiant, una flamarada de vida arborá aquells ulls grossos poch há esmortuhits, y, ab sorpresa de tothom, se li pará 'l panteig, extraordinaria joya l' il·luminá la cara, y nova, nova á la vida, cridá:

—Lluís! Lluís!—

Y sos brassos sèchs y esquerdalenchs de morta 's van llensar ab deliri sobre l' humiliada testa de son estimat. La sorpresa pasmá á tots els presents. ¿Era somni ó realitat lo que veyan? En Lluís! ¿Còm havía arribat allí en aquell instant suprèm? ¿Dut per donya Mercé, que no 'l coneixía?....

Y aquesta perdonava l' injuria rebuda y regraciava á la Providencia per haverli proporcionat ab tant poch d' esfors lo medi de recompensar las tribulacions d' aquella mare. Un sentiment de fonda tendresa, aquell goig qu' obra dols pás á las llágrimas, invadí tots els esperits; el confessor, tothom eixí de l' alcova sense dirse un mot; tots anaren escampantse per las cadiras, s' hi asseyan á lo fumador pera ajeures el cap entre 'ls brassos y mellor reprimir els senglots d' aquell plor qu' omplía el dormitori de remors de gruta.

Mentrestant, una reacció miraculosa vencía al mal; l' agonía, que semblava avansar, havía parat en sèch; aquell pantaix curt y afadigós de máquina que 's refreda 's transformava en respiració expansiva y sossegada; aquell cap, mullat de suhor freda, inquiet com el péndul d' un metrónom, reposava ab dolsa inclinació; y, com si sanch nova acudís á animar aquella cara, sos ulls recobravan esclats de mareperla y en sos llabis apuntava tot una aurora de vida. Sí, la Toneta renaixía á las portas de la mort, regenerada per l' aparició d' en Lluís, del estimat que plorava penedit, caygut sobre sa falda. Aquell retorn, aquella esperansa covada tant de temps, se havía realisat y ja ningú podría mal parlar del pare ni del espòs: un instant de penediment esborrava totas sas culpas.

Y la Toneta cridá ab sa má de redoltas á la dida, y presentá 'l fruyt ignocent de sas entranyas, adormidet com un ángel, gemat com una poncella, á son pare. Un torrent de llágrimas li acudí als ulls. En Papallona tenía'l cor partit, tots els seus sentiments generosos flastomavan contra son passat, clamavan per sa redemció. Volía ser espòs y pare, rentar aquella taca tremenda de frivolitat y egoisme.

Y á son crit de penadiment respongué un clam de gloria, entelat pe'l plor.

—¿Y quán, quán els podrém casar?—feu la Madrona á l' orella del confés, boy ni poguent confegir la pregunta.

—Ha d' esser aquest vespre meteix, aquest vespre meteix.

—Vòl dir? Ja 'ns ho consentirán? No podríam esperar á qu' estés curada?—

Lo bon capellá la mirá de cap á peus tot sorprès, y, aixecantse, va respondre ab pena:

—Jo meteix vaig á cercar al senyor rector. A darrer' hora, val més la nostra experiencia que la dels metjes.

—Però que no vèu que sembla un' altra?

—Es la revivalla de la mort, santa cristiana. En l' estat seu, aquesta impresió l' ha de matar.—

La Madrona s' amagá la cara ab el devantal, y 'l sacerdot eixí corrents, topant á la porta ab en Castellfort que venía tot alarmat cercant á sa muller.

—Què has fet?

—La Providencia m' ha enviat, calla.—

Y abdós esposos se van retirar á un recó pera enrahonar en veu baixa.

—Pit y fòra!—va dirse la Madrona, al cap de dos minuts.

Y enviantse las llágrimas y treyent forsas de flaquesa, s' aixecá y cridá á sas fillas pera que l' ajudessen á estirar la gira del llensol y á endressar tot el llit de la malalta pera que fes més goig la cerimonia.

—Ja t' esperava; ja ho sabía que no ets dolent,—deya, mentrestant, la Toneta á en Lluís, ab aquella veu dolcísima y trista dels que se 'n van.—No ho veyeu,—afegía, mirant á la Madrona y sas noyas,—no ho veyeu, com ha tornat y m' ha curat tots els mals? May m' havía trobat tan bé.... Y 'ns voleu casar ara! Que'ns casin.... tant y tant ho he esperat!.... Que 'ns casin, oy, Lluís?

—Sí, ara, ara!—s' enbarbussá aquest ab el nus á la gola.

—Però no perque Deu m' hagi d' arrencar del costat vostre, nó. Mira, respiro bé; vèus, ara que m' estovan els coixíns, cóm me tench? Ho veyeu? Mellor que fá vuyt días.... Me curaré, nos enirém á Ripoll ó ahont vulguis, ab el nen y la dida, y viurém com sants cristians. Verás que bufó qu' és: té 'l mateix nasset que tu, y aquí, derrera l'orella, la meteixa pigueta qu' un día jo 't reparava.... Vaja, no ploris més: tot está passat ... ¿No m' heu dit que hi há donya Mercé allí á la saleta? ... Féula entrar. ¿Perquè no ha entrat, pobra senyora?—

Y va rebre á D.ª Mercé y á D. Miquel; plena del meteix goig, los hi demaná perdó del arrebato passat, qu' ara no sabía esplicarse; los hi va dar mil y mil mercés per totas las obras de misericordia ab que l' havían afavorida, y 'ls hi presentá en Lluís tota cofoya, sens ni sospitar com havía arribat fins allí.

De sobte li vingué un atach de tós que 'ls posá á tots en alarma. En Lluís la sostingué ab passió, la auxiliá espahordit, notant qu' anava invadirla altra volta aquella blancor de morta, aquella suhor freda d' abans. Ella s' esforsava en reanimarse, en tranquilisarlos á tots, volía parlar y batallava pera esqueixarse 'l tèl que se li posava á la gola, pera aixamplar ben bé 'ls pulmons qu' altra volta 's sentía lligats y rogallant fondament. "Nó, no 's volía morir, no 's moriría! ¿Per què cremavan tants llums, desde mitxa tarde? Perque la vista se li enterbolía, y ella 'ls havía fet encendre assedegada de claror. Però ara 'l veya bé, contaría fins la derrera pestanya d' en Lluís. Oh, no estava mala, nó; aquell pès del pit li passaría, potser duya massa mocadors demunt."

Y volía tréuresen, y en Lluís veya ab espant com la roba se escapava d' aquella má de cera, encara engalanada ab l' anell qu' ell li havía regalat. Los dits no feyan sinó esgarrapar el mocador á flor, perdían visiblement la forsa.... "Ah! per Deu, per Deu! ell li hauría dat sanch de sas venas pera restituirli la salut!"

Llavors van trucar á la porta y entrá el rector de la parroquia ab el confés y 'l sagristá. La Sió portá llum y tinter á la cambra de sa mare; el confés assentá 'ls noms, el rector se revestí de sobrepellís y estola, y, aixó fet, van entrar tots al dormitori de la malalta. Serían testimonis D. Miquel y 'l fuster, á qui la seva dòna havía anat á cercar á corre-cuyta.

La Madrona, ab son afany de fer las cosas bé, havía improvisat un altar en la tauleta de l' alcova, substituhint la metralla de medicinas per un Sant Cristo posat entre dos ciris qu'escampavan sa claror demunt l' alba estovalla y de las emblanquinadas parets hont s' estampava l'ombra bellugosa de personas y objectes.

El confés pregá qu' eixissen de l' alcova tots els qui no tinguessen part en aquell acte, y llavors tots los presents se distribuhiren en convenient forma. A l' espona del llit, en Lluís, fondament conmogut, sens abandonar á la moribunda; á son costat, entregirat vers la santa imatje y 'ls nuvis, lo celebrant; derrera seu, los testimonis. Tots los restants, á respectuosa distancia, contemplavan la cerimonia apilats al mitx de la saleta. Los ulls giravan de la malalta al sacerdot, del sacerdot á la malalta, qui semblava recobrar altra volta bella pau, dibuixántseli á la cara la dolsa expressió de la Joconda. Regnava un silenci solemníssim; la curiositat ofegava 'ls plors d' enterniment.

Lo sacerdot pronunciá llavors, en veu solemne, la fórmula sacramental:

—Vós, Lluís Oliveras y Fortuny, voleu pendre ara á Antonia Camps y Vinyas, assí present, pera llegítima muller vostra, segons la santa mare Iglesia practica?

—Sí, pare;—respongué en Lluís ab veu humil.

—Vós, Antonia Camps y Vinyas, voleu pendre ara á 'n en Lluís Oliveras y Fortuny, assí present, pera llegítim marit vostre, segons la santa mare Iglesia practica?

—Sí, pare;—feu, conmosa, la Toneta.

—Donéuvos, donchs, las mans dretas;—digué 'l capellá, sens perdre sa entonació. Y al véures obehit, benehí l' unió, afegint á mitja veu:—Ego vos in matrimonium conjungo, in nomine Patris, et Filii, et Spiritus Sancti. Amen.—

Y dada la benedicció, va retirarse cerimoniosament, seguit dels testimonis, atravessant el passadís que li feren, muts, los espectadors. La poca durada de la cerimonia sorprengué á tots. Ells esperavan quelcom d' original y més complicat. Y ni plática, ni carta de Sant Pau, ni benedicció de l' anell! A las noyas los hi semblava impossible qu' ab tan breus paraulas se formés un llas tan estret y durader.

El goig que respirava la Toneta despertá esperansas y animá á tothom pera dar als nuvis la enhorabona, y, un á un, anaren despedintse 'ls forasters, alhora esperansats y conmoguts. Lo presenciat los hi semblava un somni.

—Y bé, què li sembla á vostè?—preguntava don Miquel al confessor, al peu de l' entrada, mentres donya Mercé desapareixía dins de la fosquedat del cotxe.

—Que no arriba á demá. N' he vistas tantas de malaltías de cor!—

Y eran las quatre de matinada que'l nen somreya com un ángel en el llit de la dida, l' ánima de sa mare s' envolava al cel, y son pare queya agenollat, amarant de llágrimas la glassada má que fins llavors l' havía retingut ab amor.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)