La papallona/Capítol XIX
Un cop sèch de timbre sobtá al regatxo de la senyora Pepa al bell punt en qu' estovava 'l coixí del americano, fentlo ballar entre sas mans morenas, com si ensajés algun jòch de clown. Llensá 'l coixí al llit y, arrossegant els xanclos, va corrê á obrir la porta. Un crit de sorpresa s'escapá de sos llabis y, després d' un curt xarroteig, plè d' exclamacions y riallas, eixí com la pedra d'una fona cap á la sala de la despesera, cridant:
—Senyora Pepa, senyora Pepa, súrti, súrti. ¿May diría qui ha arribat?... En Lluiset, el senyoret Lluís.—
El semblant de la despesera s'inflá de joya, rebotentli 'ls muscles y enfondíntseli las cisuras com á un cap de goma oprimit de testa; expressió doblement acaricaturada llavors, per quant sobresortía del fondo gris que li dava la curta cabellera cayguda destrenada y enrera, y totas las formas del tòrs li havían desaparescut dins del ridícol pentinador sense mánegas, que duya posat com muceta de doctor.
—Cúyti, Carme, cúyti: lliguim el cabell—digué á la pentinadora, ja bellugantse com si la cadira la punxés.
“May está bé que á una, li vejin las trampas del cap. En Papallona era molt capás d'entrahi sense com vá ni com costa. Oh, y quín un, ell, pera mirar cumpliments!„
—Apa, apa! fassi qualsevol bunyoch; ja'm tiraré un mocador al cap y tornaré deseguida.—
Y tot dihent això, els dits d' una y altra s' entrebancavan per la clara cabellera, com boixets de fer puntas, escorréntselshi 'ls cabells y perdent tant més temps quant més ne volían guanyar.
Mentrestant, á fòra al menjador, creixía 'l rum rum qu'era un gust. Las duas criadas y cinch estudiants rodejavan á 'n en Lluís, marejantlo á preguntas, estirantlo d'assí d'allá, donantli cops á l'espatlla, aplaudint sos més senzills acudits ab las riallas de més ingénua simpatía. Per uns havía crescut, per altres estava més gras, quí 'l trobava més colrat, tal hi havía que se 'l veya 'l meteix de quan se 'n va anar de la despesa.
—Justa! tu ho endevinas! Lo meteix home, els meteixos pecats. Papallona aquí, Papallona allá, per tot arreu, noys, en Lluís voltat d' unas xicotas!.. Quínas xicotas hi há á Valencia!... Però ja 'n parlarém; ara deixéume arreglar comptes ab el cotxero... Ey! ¿en què quedém, tu, Ramona? Què diu la senyora Pepa? Hi há posada ó nó, per mí?—
En aquell moment eixí, respirant alegría, la patrona ab un mocador al cap, enquadrantli á escayre 'l rostre com un march de finestreta.
—Qué pregunta, home? qué pregunta? Y es clar que n'hi há. Ey, no podrá dormir al seu quarto, sab? perque l'ocupa en Felipet. (En Lluis no coneixía al aludit...) Però ja veurá, vosté es de casa.
—Sí, sí, jo só de casa; en una banda ó altra m' encabirán, vol dir, nó? Y si nó, vosté ja 'm faría una mica de lloch, oy? No tingui por, nó.—
Y sense més rahons, pagá al cotxer, que deixá 'l bagul drèt á l'antessala, y tornant al menjador volgué abrassar á la patrona entre general riota, va asseures en una cadira ben estirat de camas y seguí resistint interrogatori y comentaris tot fregantse la suhor de coll y front, mentres la senyora Pepa s' havía reclòs ja altra vegada á amagarse las trampas del pentinat, manant que servissin al estudiant una copeta de vi ranci ab borregos.
En Lluís venía enamorat de las valencianetas de color trencat, ab cada ull com una castanya y una sal y salero capassos de fer tornar tarumba al més inglés dels inglesos. De segur que 'l rey en Jaume n' havía vist alguna ans d'empendre la reconquista ahont se va jugar cap y tot. Posadas al mitx d' aquell jardí incomparable, plè de taronjers, feyan de la ciutat del Turia un dels mellors cels de Mahoma, ó més bé, del gran profeta un home de bon gust, que trobá impossible é innecessari imaginar cosas superiors á lo qu'á Valencia havía vist.... perque, de segur, de segur, qu'ell hi havía estat també. Tots sos companys havían d'anarhi. Ell hi havía fet més conquistas que'l Tenorio á Sevilla.
Aquells estudiants l' escoltavan embadalits y morts de riure, las minyonas interpretant aquellas imatges ab certa enveja y condol. “Com si no fossin prou guapas las catalanas; ¡are vès si 'ls hi pintaría la cigonya!„
S' obrí la sala de la senyora Pepa, y passá, atrafegada, molt aplacat al còs el llarch mocador negre, la pentinadora. Derrera seu baté la porta del pis, fent ressonar tota l'escala y, pochs minuts desprès, comparegué al menjador la patrona, lluhenta de cap y ab els plechs de la bata tots estiradets com de qui acaba d'endressarse. Ab una mirada reganyosa escampá d'allí al servey emperesit.
—Féuli lloch, féuli lloch!—cridá la papallona, atansantli una cadira.—Vaja, que ja tenía ganas de véurela. Demá me 'n vaig cap á casa y hem d'aprofitar l' estona.—
“Eran las onze del matí, això no sería sino tocar clau y fòra, lo cual no podían permetre; havía de quedarse un dia més. Tots li pregavan á una: l' endemá era 'l Diumenge de Rams. Ahont aniría en semblant diada?„
—Ho haig d'aprofitar tot, perque m'en vaig á Ripoll á passar no més que la Setmana Santa ab la mare; ja no hi vaig ser per Nadal. La mare m' espera, la pobra.
—Essent aixís, no 'l vull detenir; vagi, vagi,—feu la senyora Pepa.
La bona dòna, que tenía á son únich fill quí sab ahont, trobava molt enrahonat l' amorós afany d' en Lluís.
Llavors els estudiants van comensar á desfilar pera revéures á taula, y patrona y estudiant se las van enramar per una conversa llarga, comunicantse lo passat durant l' ausencia, sense resar un mot de la Toneta ni la Madrona. N'havían parlat ja prou pe'l Setembre, quan en Lluís passá anant á Valencia. Aquest havía oposat reparos á créures autor d' aquell fracás, ni la cusidora ni la Madrona s' havían deixat veure per la despesa després de la carta d' en Tomaset, y tranquilisats estudiant y patrona per aquell silenci, tot allò se 'ls hi havía esborrat de la memoria com un recort de tants. La Sofía era casada; la Sumpteta seguía tan fastigosa com sempre, fent tatos ab en Felipet, el nou estadant del quarto d' en Lluís, un estudiant de Medicina que las tenía á totas esparveradas ab els caps de morts y altres fragments humans que deixava escampats per la seva taula; las planxadoras del costat vivían en un altre carrer; lo senyor Ignaci s' anava civilisant, de tant en tant eixía al balcó á parlar ab la senyora Pepa; però en Lluís feya una gran falta; el carrer d' en Roig semblava un cementiri, puig los altres companys no eran á casa sinó pera menjar y dormir.
—Y en Tomaset? Què fa en Tomaset?
—Fins aquest ha cambiat de vida, ja véu si n' hi há de trasmudacións! Sab qué fá, are? Juga á la bolsa... Oy, fill, á la bolsa, á la bolsa! Diu que la gran ciencia es saber ferse rich en poch temps; que 'l seu pare estará mes content si se li presenta dihent: aquí vé un potentat, que no pas dihent: aquí vé un enginyer.
—Oh, còm li hauría dit això, sense estudiar?
—Y cá! home, si 'l que li deya somia-truytas á vosté, encare ho es més ell... Ja veurá: á mi 'm sembla que quí s' exposa á guanyar, s' exposa á perdre... ¿no es aixíns? Però nó, nó, fins are fá bonas. Aixó sí, llevat de una estona á la tarde, tot el sant dia, vespres y tot es al bolsin... Vull dir, los vespres á la porta del Liceyo, m'entén?... No deurá trigar á venir, que ja s' acosta l'hora de dinar... Ah! Lluiset, escolti; vostè 'm podría fer un favor. Sé que s' ha deixat dir en Tomaset que are pot ser es buscaría un' altra casa, perque ho té massa lluny del bolsín. Vegi si li treu del cap; perque ¿ahont estará tan bé? Vostè ja sab qu' aquí no es cap casa de despesas, qu' aquí no escasseja res, qu' aixó es viure ab una mare, mal m' está 'l dirho Verá Lluiset, 'l quarto jo 'l tindría ben aviat llogat; l' anunci al Brusi y es cosa feta; però vostè ja ho sab; á mí no m' agrada de veure caras novas; y ell... ¡es que tot s' ha de mirar, fillet!... ell me dona tres duros més que 'ls altres. Ja ho veurá, també es més rich, també guanya y 'ls altres nó.—
La cambrera entrá á interrómprels pera parar taula, operació en que 's disposá á ajudarla la senyora Pepa.
En Lluís apuntalá la cadira á la paret y, mitx ajassantshi comensá á llegir el diari. Mes, com de prompte's recordés qu' anava brut del camí, demaná aygua per esbandirse un xich, y la senyora Pepa s'atrafegá per' arreglarli per aquest us el seu propi rentamans, provehit de la corresponent tovallola neta, que feya, emperò, tuf de sèu.
Mentrestant, el timbre de la porta no parava ab sos cops sèchs y esquerdats de moneda que cau á la bassina, y en l'inmediat menjador, plats y coberts, posats en renou, movían una fressa semblant á si sacsejessin vidre y ferro vell. Tots los estudiants anavan compareixent. El sol entrava pe'ls balcons ab aquella claror ensopidora de la mitxdiada y, de la cuyna estant, la Ramona ab veu de nas y tonada trista y sornaguera, tot remenant las fumejantas ollas, cantava:
Allí á sol ixent... al peu d' una roca...
en un llogaret... que se'n diu la Pobla...
ne tinch jo l'amor... que se 'n diu Antonia...
que quan lo sol ix... ella se'n va á l'ombra...
de tan blanca qu'es... n' apar una monja...
Era la cansó d' aquella ventafochs, una balada popular un xich acanallada, á la que hi figura una noya qu' enganya al seu estimat y quan aquest se'n vá tot trist, á ferse soldat de la Gira groga, muda de determini, sentint á un company que li diu:
No 't fassis soldat—per una minyona;
de guapas n'hi há—al lloch de la Pobla,
de guapas n'hi há—com era l'Antonia.
Una tarde, qu' estavan enternits d' amor ell y la Toneta escoltaren tota aquesta cansó, y gayre bé ab llágrimas als ulls. Ell havía mostrat temors de trobarse en el cás del aymador enganyat. Era allí, en aquella meteixa sala, quasi á la meteixa estació del any, encare veya las cadiras ahont seyan un y altre, la tauleta de cusir... Cóm havía cambiat tot!
Y una barreja d' aquells amors y de sas aventuras de Valencia desfilava callada pe 'l panorama de sa memoria, removentli un pès somort de conciencia, quan se badá la porta y entrá en Tomaset, obrintli 'ls brassos.
Acabava de guanyar cinchcents duros á la baixa. Fòra el dinar á la despesa! S' havía de refrescar! Ells, en Sugranyes y en Marlet, dos satélits de divuyt anys, dinarían á La Perla, á quatre passos del bolsin. L' americá pagava.
—Y are! perqué se l' ha d' endur quan acaba d' arribar y no 'l podém tenir més qu'horas?—exclamá la despesera.—¿Que per ventura no 's menja bé á casa?... Mallor qu' al restaurant.
—Es un extraordinari, dòna. Ja vindré á sopar, vaja ja vindré á sopar,—feu en Lluís, agrahit del bon afecte.
—Y, déixala estar!—exclamá á mitja veu en Tomás, estirantlo de l' americana.—Sugranyes! Marlet! au!... día de xerinola! Prenéu 'ls barrets y cap á La Perla. Jo pago.—
La senyora. Pepa y la cambrera, plantadas devant de la taula, miravan compungidas los plats sobrers, y la Ramona, desde 'l llindar de la cuyna, s' esclamava de que fessin mal bé aixís la vianda. “Tot just un dia que s' hi havía mirat tant pe 'l senyoret Lluís. Allò, aquell americanot era un esgarría crías.„
Mentrestant anavan entaulantse 'ls demés estudiants, sentint no ser de la partida, y un cop de campana anunciá l' arribada del senyor Ignaci.
—Míris, míris quí hi há aquí.—
L' home 's permeté somriure un poch, preguntá á 'n en Lluís, tot allargantli la má, cóm li havía anat per Valencia y, obtinguda resposta, se 'n va anar á ocupar el seu lloch, tancá las ulleras y ab sa ingénita gravetat enfonzá la llossa á la sopera y comensá á servirse pausadament fins á tindre 'l plat á curull.
—Si gustan?—feu, sospesant la primera cullerada, y disposantse visiblement á no pronunciar un mot més.
—Gracias.
—Gracias, que vagi de gust,—respongué, mofántsen, en Tomaset.—Be, ja esteu á punt? Aném, donchs.—
La papallona doná un afalagador pessich á la senyora Pepa, y 'ls quatre estudiants se llansaren escala avall, omplintla d' alegre terratrémol.
En deu minuts van arribar al restaurant ahont pujaren ab pas triomfal los dos més jovenel·los com si anessin á fer una gran calaverada.
Un mosso 'ls instalá en una saleta petita, al mitx de la qual hi havía una taula parada, ab un ram de flors al centre. Rebía aquest aposento llum cenital y, en lloch d' envá, un dels caps lo formava un senzill biombo de tela dissimulat ab el meteix paper de las parets. Aixís, ab pochs diners, l' amo havía improvisat un altre reservat, ocupat llavors per duas jovenetas y dos jóves alegrement aparellats. Aqueixa felís concomitancia acabava de dar color á l' escena qu' als ulls d' en Sugranyes y en Marlet tenía 'ls seus punts de tiberi.
Aixís, mentres els altres dos, esperant el dinar picavan las olivas y rabets, flayravan els quadros penjats, ó fullejavan la llista; ells tot era escoltar las sonoras riallas de las vehinas, plèns de fruició, y tafanejar per las escletxas del biombo si eran rossas ó morenas, lletjas ó guapas, y com anavan vestidas.
—Y donchs, que no hi haurá Champagne?—feu en Marlet, notant la falta de copas pera béuren.
—No faltava més!—exclamá rumbosament l' anfitrió.
Y doná orde de que 'n portessin quatre ampollas de primer entubi y que no manqués pas el ví de Sauterne pera las ostras. Sería un dinar com cal: l'americá 's volía lluhir.
Mes, y cóm los feyan esperar! may acabavan! La vista d'aquella taula ab las cadiras á ella encastadas com recordant lo precepte de l' urbanitat que priva de tocarlas fins que l' hora sòna per tots, los hi comunicava insoportable frisansa. May tan anyorat un divan ó un sofá. La sanch jove 'ls dava desatent. Tots los recursos de la distracció estavan apurats, els vehins, des que s'havían adonat de la companyía, parlavan baixet y tenían els ulls fits en las escletxas; lo paladar ja no volía més aspror d' olivas; cad' un d'ells s' havía ja menjat un llonguet.
Per fí van arribar las ostras y comensá 'l dinar. Eran las tres, hora piadosa!
Al oure aquell cruxit del marisch y 'ls plats, 'ls vehins, sentintse lliures del espionatge, van rependre la broma y llavors van tornar á esclatar per allí riallas, al revés de lo que passava entre 'ls estudiants, que parlavan en veu baixa entregats á tota mena de suposicions referents á las fulanas.
En Lluís inventava novelas y en Tomás pregava que fossin més hómes, que 'ls deixessin correr. Una estranya enveja, una criaturesca rivalitat de calaverisme s' apoderá per això gayre bé de tots ells y, allavors, van comensar á soltar acudits relliscosos, á contar conquistas llegendarias, á fer els fatxendas, á trobar dolent lo que 'ls servían, á trencar alguna copa ab desenfado y á buydar ampollas á dojo. En Sugranyes y en Marlet fingían disputar entre sí, buscavan rahons al mosso y parlavan desaforats, l' armilla descordada y dantse grans cops al pit. Al mitx de la fingida disputa encenían cigarros pera llensarlos á las duas pipadas y, al tornar á séures, procuravan fer caure algun plat ab el colze. La papallona anava perdent l' oremus mitx al escalf de la broma, mitx al vapor de las copas que s' anava ficant al còs. Qualsevol hauría dit qu'era tan criatura com aquells dos noys. Al arribar el Champagne s' enfilá á la cadira y, la copa á la má esquerra, á la dreta l' ampolla penjant, entoná 'l brindis de La Gran Duquesa, fentli chor els demés. Per fí, ventá l' ampolla á la paret, disputant arreu si era allí ahont havía topat, ó á terra. En Llassada que, si s' havía entretingut exaltantlos, no va perdre un moment el seny, se maravellava de véurel tan atolondrat y criatura. Los altres dos companys aplaudían desaforadament.
En fí, que quan aquells jóves van baixar l'escala, ab els colls del sobretodo drèts y 'ls barrets al clatell, quedava probat que, en quant á plagas y terribles, ningú, ningú 'ls hi passava la má per la cara!
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |