La papallona/Capítol VI

VI.

Lo dilluns, aquell dilluns tan desitjat per la Toneta, finalment arribá.

L' Aurora, com ja no diria sinó algún retórich, descorregué ab sos dits rosats la cortina de la nit. Lo día nasqué clar, serè com lo front d' un ángel, plens los espays d' una marinada tan sonora que feya soportables fins los sorolls dels carros carregats de ferro. La Toneta trobava que feya sol de Corpus, que 'ls ayres duyan olors de flors, que tot lo que la voltava, menos aquella mota de cabell rebech y aquell mirall clapat, responía á l' armonía universal que ressonava en son cor.

Abans d' eixir, sobtá ab una abrassada estrèta á las fillas de la Madrona y no va saber contindre un saltiró d' alegría. Baixá las escalas com una pastorella, y, en vuyt minuts, arribá al carrer d'en Roig.

Per tots los balcons voleyavan cortinas, esborrant dels fróntis lo carácter seriós de la pedra y cubrintlos com d' una escata prima, lleugera, ab que 'ls ayres jugavan. L' empedrat estava regat y nèt, l' espay plè de refilets d' aucells. Lo cor de la Toneta alabatía més fortament com més anava atantse á la despesa; en sos ulls flamejava una alegría candorosa tot ensemps que vivíssima. Mes, de sobte, al trepitjar el portal, sentí un cert tremolor que la privá de pujar serenament l' escala.

Devant la porta del pis permanesqué una estona sense trucar pera referse, y creyent sentir entre la remor de la casa la veu d' en Lluís, s' enrojí tota y torná á clavarse l' agulla de picar al mocador gran, que s' havía ja desfet.

—Qu' acalorada vé!—exclamá la despesera, al obrirla.

—Es qu' he arribat un xich depressa. Tenía por de fer tart;—respongué la noya ab l' agulla del mocador entre dents y la veu tremolosa.

—Tart! Nò, filla; si tot just acaban de tocar las set á casa l' Erasme.—

Y dihent això, la Sra. Pepa feu passar á la cusidora á la saleta del primer día, l' instalá al meteix balcó posantli 'l cusidor y 'l cistell de la feyna devant, y estrenyent los lligams de la cortina que l' ayre inflava y batía com vela de barco, eixí, ajustant la porta derrera seu.

Quan la Toneta 's trobá sola, sentí peresa de treballar, las mans li van caure demunt la feyna, que tenía á la falda, y ab un aguller de fil entre las dents, passejá emperesida la mirada per la sala, ajeyent lo cap d'un cantó al altre com un aucell, á cada remor qu'allí arribava de l' altra banda de la porta.

La sala de la despesera estava parada ab sofá y cadiras d' assiento encoixinat, cobert per las consabudas fundas de color dubtós, una taula rodona ab el marbre sembrat de papers polsosos y una consola de caoba; tot del estil indefinit que, fins llavors feya quinze anys, havian cultivat els nostres ebanistas á tot estrop. Penjava de las parets, folradas de paper llistat, una colecció de litografías pintadas representant las aventuras d' Abd-el-Kader, y amagava 'l desendrès de l'encar tufosa alcova una gran vidriera ab cortinetas de llustrina bermella. Demunt de las cadiras jeyan prendas de còs de la Sra. Pepa, y 'l mirall de la consola reproduhía 'l quinquer de petroli de peu alabastrí y pantalla de dibuix daurat sobre fondo vert, posat entre dos canalobres y una copa de vidre argentat, ahont se retratavan, en menut tamany, los papers, raspalls y demés enredos esbarriats demunt lo marbre.

La Toneta comparava tot allò ab lo parament del seu nihuet y ho trobava molt superior. Ho mirava com una semi-propietat d'en Lluís y apareixía á sos ulls voltat de certa aureola que despertava simpatía y dava als objectes una distinció qu'estavan ben lluny de tenir.

Al ficsarse en lo mirall, no hi pogué fer més; s'aixecá de la cadira y, de puntetas, aná á mirarse, á passarse la má pe 'l cabell, á establir la possible eurítmia en tots los penjolls de que anava agensada.

La por d'esser sorpresa no li deixá consumir temps en aquesta operació. Ella meteixa no sabía explicarse com se tornava tan presumida y descontentadissa de sa bellesa.

«En fí, què hi farém? Això no's compra!»—acabá per dirse.

Y agafá la feyna y comensá á tascar, sempre parant orella á lo que passava per allí fòra y sentint sobressalts á cada créch que feya la porta ab lo trontoll de la gent ó per las corrents que movían las altras al obrirse.

—Ara! remugavan sos llabis, tot abaixant hipócritament la vista á la feyna. Mes, prompte l'ilusió's desfeya y 'l temps anava passant cansoner com ell tot sol, y en Lluís, aquell á qui no gosava anomenar la Toneta, no compareixía.

¿Què n'havía tret de llevarse tan matí, d'haverse atrafegat tant per compareixer á la casa ben d'hora, si ell ho pagava ab tanta indiferencia? «Si molt convé encara dorm» pensava la Toneta. Y arreu, ab la generositat d'una dòna enamorada, afegía: «Que dormi 'l pobre; potser ha retirat tart.»

Mes era 'l cas que, al menjador, la pessa del costat, se sentía, com més anava, major renou de cadiras, de culleretas trincant ab vidre, de veus d' homes, de criadas, de la Sra. Pepa, que grunyía, reya, renyava al servey; y la porta, aquella ditxosa porta, qu'un buf movía, no s'obría may pera dar pas al estudiant aixerit. Oh! el près absolt no espera ab major dalè el dring-dring de las claus qu' han de darli la llibertad! Y lo pitjor era que ni una criada, ni la Sra. Pepa entravan pera res allí dins. Potser, rodant la conversa, li parlarían d'ell, li dirían que dormía, qu'estudiava, qu'era fòra, qu'estava malalt... qui sab; però una cosa ó altra que posés terme al desitj, á l'inquietut de vuyt días, al torment d' aquella soletat plena de remors ininteligibles, tan vehina de la companyía que la feya glatir! Tota aquella gent, que's removía á sis passas d'ella, era mestressa d'entrar y eixir ab llibertat de l'habitació d'en Lluís á qui veurían indiferents, y ella, que tant desitjava véurel, ella, que si ho podém dir á mitja veu, «tant l'estimava,» havía de romandre lligada y oprimida en el torment d'aquella cadira que li semblava plena de punxas. La imatge de la parella Castellfort li venía á la memoria, li ballava pe'ls ulls com exemple digne d'imitarse, y al meteix temps una bassarda misteriosa la corprenía.

Un pensament l'assaltá. ¿Si eixís fòra ab l'excusa de fer una pregunta qualsevol á la Sra. Pepa? Casualment tenía entre dits una camisa tan malmesa que valía la pena de consultar l' adob que hi voldrían fer.

—Just, just!—exclamá entre sí.

Y arreu, mitx aixecada ja y tota roja, 's repensá:

—Nó; esperaré que se'n vajin els estudiants qu' ara sento al menjador.

Y torná á caure á la cadira del torment, decantat el còs, parant orella, fins que las veus s'allunyaren y 's sentí batre la porta del pis.

Al obrir la de la saleta, guaytá cautelosament, com si anés á escaparse d'amagat, fins que possehida del dret que tenía de móures, passá al menjador y cridá á la despesera. L'escarrás, qu' eixí de la cuyna, l'acompanyá per un corredor llarch á trobar á la senyora Pepa. A las veus que la demanavan respongué aquesta de dins de l' habitació ajustada que hi havía al extrém del passadís, pregant que l'esperessin un moment.

—Es la Toneta, que la demana,—digué la minyona.

Y desseguida 's sentí la veu d' en Lluís que del fondo feya, cridant:

—Toneta! Toneta! vostè es aquí? Ja 'ns veurém, ja! Encara só al llit. Estich prenent la matinada. Entri, entri, que farém petar la claca.

—No se l' escolti pas á 'n aquest burinot—cuytá á dir la despesera.

—Sí, sí, Toneta; ja pot entrar. Aquí dins, mano jo.—

Y ella, la Toneta, escoltava ab el cor plè d' alegría, la rialla als llabis y als ulls, totas las faccions esponjadas, tremolosas, embotornadas pe'l doll de goig que vessava son esperit.

La Sra. Pepa 's doná manya á eixir pera respondre á la consulta y privar al estudiant de ferne alguna de las sevas.

—Es un gandul—exclamá mitj rihent.—Ara li estava raspallant la roba, perque si jo no ho fés, se la posaría tan tranquil ab la pols de vuyt días.

—Què hi fará, son jovenets!

—Oh, no ho faig pas pe'ls altres. Fresca estaría!.... Però aquest no sé què m'ha fet, que 'm té 'l cor robat. Es un plaga, es un plaga!—

Convingut lo de la camisa, torná la Toneta al balcó y reemprengué la feyna, tranquila y joyosa d' haver sentit al estudiant. No calía sinó esperar un xich y 'l tindría devant seu. Los aucells del carrer se rebentavan á refilar, de tots cantons se sentían veus femeninas cantant coplas y valsos alegres: ella no podía estar muda á aquell chor universal de primavera, quan tan plena de goig se sentía... y cantá també.

Per fí, á mitx dia, es á dir, tres horas, tres sigles després d' haverlo sentit des del corredor!, s' obrí la porta y entrá en Lluís, escabellat, sense armilla, el coll del jaqué drèt y mal embotonat lo pit, com qui no s' ha vestit encara. Al entrar, la Toneta abaixá altra volta la vista á la feyna, fingint un ensur de sorpresa al veure, entre l' agulla y sos ulls, la fina má d' en Lluís convidantla á encaixar en lo major silenci.

—Ay! quín espant m' ha dat!.... ¿Fins ara no's lleva?—feu desseguida, aixecant els ulls tendrament y abandonantli la má, una má freda.

—¿A quína hora se 'n va anar al llit, vostè, ahir?

—A las dèu.

—Donchs, jo m' hi he ficat á las cinch.

—Pobret!

—Que se 'n riu? A las cinch, per' estudiar, estudiant sempre.... es á dir sempre: mentres m'he pogut treure á vostè del pensament.

—Bò; ¿ja hi som? Pobra de mi!—exclamá la Toneta, trencant nerviosament el fil ab las dents y tornantse roja.

—Es á dir que no ho vol creure? Miréu qu' es gran la desgracia meva: ningú 'm vol pendre en serio; l'han dada en que sempre estich de broma y 'm moriré qu' encara dirán: no 'n fassin cás, es una brometa. Jo sí qu' he tret la grossa, en bona fè! Vaja, donchs ara, ha de saber que, desde l'altre dia, no me l' he treta del pensament, que l' he somiada, qu' he rondat per aqueixos carrers desitjós de veurela, que m' ha semblat una centuria 'l temps passat fins avuy, y no ho creurá, no ho creurá, eh?—

En una rialla estrident de la Toneta's van fondre 'l dubte y la joya que la dominavan. Mentida ó veritat, aquellas paraulas l' afalagavan, li omplían el cor. Mes, seguint la conducta de son sexe, cregué qu' era encara hora d' escorcollar, de fingirse indiferent y descreguda pera obrir aquell sumari á que subjectan totas las dònas als seus enamorats fins que creuhen obtinguda proba plena. Escoltava, recullía totas las paraulas, se fixava en totas las infleccións de veu, en el curs de totas las miradas, cassava al vol la mentida y la veritat, notava y assentava en sa memoria las contradiccions y, per medi de respostas intencionadas, anava arrencant novas confessions y enardint, poch á poquet, al destre galant, portantlo més enllá de lo qu' ell se proposava.

Dihém de lo qu' ell se proposava, perquè allò, pera en Lluís, no era més qu' un jòch, una diversió entretinguda, una escaramussa més d' amor, de las moltas que 's buscava constantment. Ja mestre en ellas, tenía la seva táctica, que posava en jòch sempre del mateix modo.

Primer dia: indiferencia respectuosa y amable.

Día segon: declaració, sospirs, planys de ser mal comprès, ayres de tristesa, d' aborriment de la vida.

Més endevant: subjecció complerta, timidesa ó atreviment, segons el geni y els desitjs de la noya qu' ell ja havía pogut coneixer.

A totas horas, sempre: reserva y dissimulació devant dels demés.

Aquesta conducta discreta y rigorosament aplicada, li havía produhit excelents efectes en totas las coquetas que havía volgut conquistar, qu' es com si diguessim en totas las dònas ab qui havía lluytat fins ara. Com que totas ellas jugavan la meteixa farsa qu' ell, y si no cedían á las primeras maniobras era tan sols pera dar major interés y duració á la jugada; com que totas ellas se reyan pla bé de las trampas que descubrían en el jòch y tenían prou conte en passarlas per alt á fi de no esquivar al jugador; com que totas ellas, si presentavan diferencias de geni y gustos, reunían però 'ls carácters d' homogenitat que té tota una familia, tota una nissaga; gens estrany era que la meteixa táctica escaygués bé á totas y produhís no obstant diferent efecte en aquella cusidora que, molt lluny d' esser coqueta, venía revestida de la serietat y desconfiansas que porta ab sí l' amor naixent.

En Lluís se trobava ara devant d' una ánima noble, severa, dotada d' inesperadas resistencias que li desgavellavan el plan com si fos un castell de cartas, ensemps que li ferían l' amor propi y li despertavan tot l' interés d' una lluyta empenyada.

Fòra d' ella, no sentía 'l rosèch de l' amor, se mitx reya fins de las peripecias passadas; mes, al bo de la lluyta, s' enardía com noy qu' era, l' afany de triomf l' embriagava y una delicadesa del pudor ó una reconvenció ingénua del amor l' entusiasmavan fins al deliri, lo feyan estimar de veras, li arrancavan protestas y juraments que 'l comprometían. Tothom hauría cregut en aquells moments qu' estimava ab passió, y era cert; però no més en aquells moments.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)