La papallona/Capítol II
En Lluís, á qui 's refería la Sra. Pepa, estudiava 'l quart any de dret, y era, en efecte, simpátich á tot dir. Poch amich de fer el xitxarello y de passejarse enguantat y vestit per entre empentas com se passeja á Barcelona, menys aficionat encara á la vida de saló y de cafè, gaudía allunyantse dels barris de barnís ciutadá, y en quant va raure á la despesa del carrer d'en Roig s'hi trobá com lo peix al aygua. ¡Vejé ben prompte qu' havía caygut de bon ull á la patrona, qu' aquells voltants estavan plens de menestraletas aixeridas, y quan eixí al balcó de son estatge y va sentir grinyolar las llimas, dringar els martells en las enclusas y escaparse de totas las portas d'aquell carrer d'oficis y botiguetas los sorolls discordants del treball, li semblá que li arribava als sentits una alenada de Ripoll, sa vila nadíua, que'l rejovenía y li esponjava 'l cor.
Senzill de tracte, alegre com unas castanyolas y ab més lletra menuda qu'un breviari pera tractar á cadascú com son geni requería, prompte 's feu l'amo del barri. Entrava y eixía de totas las casas com de la seva, bromejava ab tothom, aconsellava á qui ho volía, afalagava á las mares y de retop festejava á las fillas, intervenía en las disputas de vehinat pera acabarlas ab un acudit dels seus, improvisava balls ab los companys y las noyas vehinas, dins d'una botiga ó al menjador de la despesa, al só d'un organet que tocava per quatre rals tot' una tarde, y acabá per ser el somni daurat d'aquellas noyas. Per allá hont ell passava, retrunyía l'alegría y esclatavan rialletas en tots los llabis, com fá descloure flors y exhalar aromas el sol al llambregar la campinya.
—Quan lo veyém venir, fém: ja ve 'l vent!—li deyan de vegadas, ab la major franquesa, las vehinas; mes lo cert es, que, á totas ellas los hi ballava l'aygua als ulls y que 'l vehinat en pès li hauría donat la camisa. Lo sabater li feya per dèu pessetas las botinas que venía á quinze, la revenedora li dava fruyta gayre be de franch, per'ell eran los primers clavells, los pensaments més grossos qu' esclatavan en los testos d'aquells balcons, y las camiseras del quart pis del número 8 li feyan els colls á ral, á dos rals els punys y 'l provehían de corbatas á preus inverossímils.
Dins de casa, cap de sos companys estava com ell atès y servit: la Sra. Pepa 's deixava gobernar per ell; las criadas corrían gustosas al seu quarto en sentintli demanar qualsevol cosa. En cambi, ell feya 'ls ulls grosos al veure minvar cada día 'ls terrossos de sucre que s'enduya del café y apilava al calaix pera ferse taronjadas, las hi donava algun diumenge quartets per anar, á la tarde, á Romea ó al Odeon, y fins, una qu' altra vegada, havía anat á ballar ab ellas al carrer de la Canuda ó á la Sala Oriental.
Sa figura ben proporcionada y no molt alta, com la dels nostres montanyesos, revelava forsa y robustesa. Son modo de vestir senzill, la manera graciosament descuydada de portar el bolet y l'americana, li davan més ayres d'artista que no pas d'estudiant de lleys. Una barba finíssima y rosenca adornava son rostre ovalat, suavisant las duresas del relleu de sas faccións cantelludas de sátir. Tenía 'l front bombat, y, molt sovint, sos cabells caragolats y tossuts se li despenjavan per ell com las corretjolas qu'engarladan los penyals. Sos ulls negres y expressius, com sos llabis molsuts y elástichs, eran los més dócils esclaus de son esperit. Quan s'enardía, aquélls li flamejavan, quan suplicava se li omplían de suau dolcesa. No mirava ni escoltava que no se li estarrufés ó clogués el nas, talment que, si per ell, el sò, la llum, las meteixas ideas, anessen carregadas d'olors, ó com si per una extremada sensibilitat d'olfat se li extremís ja á las més insignificants vibracions de la materia, á la simple modulació de la paraula.
Estava vist que l' seu geni valía més que cap tresor. Quan arribava á Barcelona algú de la seva familia y 'l trobava tan ben provehit de roba y de calsat sense haver enviat á casa grans comptes, no sabía explicarse 'l miracle. Ell responía, que s'expliquessin com va tan nèt y ben peixit el soldat que sab entendres, y acabava la resposta ab una rialla plena de simpática endiastradura.—Ells son quintos de la milicia armada, jo ho só de la togada: heuse aquí 'l misteri.—A voltas los sorprenía encara més, compareixent á la fonda ab bitllets pe 'ls teatres ó ab un cotxe per anar á passejar, que, al deixarlos, ningú pagava. Treya lo primer de las amistats que tenía entrè 'ls fundadors de societats dramáticas, y, en quant al cotxe, ell se las entenía ab un pesseter de plassa que vivía al carrer d'en Roig.
La seva simpatía era de tal lley qu' arribava á ofegar l' enveja de sos companys. Prou veyan que, en aquells dominis, eran postergats, fent tot lo més, paper de comparsas; mes com á la vegada 's sentían atrets per l' encís d' ell, no n'hi donavan la culpa ni sabían á qui darla. Allí no hi havía artifici, ni afany de preponderar: era la naturalesa que s'imposava, y ¿quí culpa á la naturalesa? Per altra part, en Lluís los atenía sempre, los estimava de cor y, lluny de menysprearlos ó de prescindir d' ells, los feya participar de sas distraccions y balladurias.
No més ab dos companys no sabía lligar prou: lo senyor Ignaci, home sorrut, que no s' hi pensava gens en passarse tot un dinar sens badar boca, y en Tomás Llassada, á qui solían motejar d' americano tots els de la despesa, perque, de noy, havia estat á América, ahont l'estrofa del seu pare tingué d' emigrar, lográ redimir el seu nom y acabá pera fershi rich.
Desitjós de que'l seu fill pogués un dia mellorar el conreu dels seus ingenios, l'havía enviat aquí á estudiar la carrera d'enginyer industrial; mes, potser per allò de que'ls testos se diuen á las ollas, en Tomaset duya camí de deixar la carretera y pérdres per viaranys de mala fí. Son pare, qu'un cop rich, no tenía pera què enfrenar sa prodigalitat innata, no escatimava rés al estudiant, qu' era la nina del seu ull, esperant qu'aytal comportament sería un jorn recompensat. Mes, per disort, en Tomaset li va eixír un epicuri de primera, ben poch dispossat á fer tot allò que no li vingués de gust. Gens inclinat als llibres, ni 's prengué la molestia de preguntar ahont parava l'Escola; el primer amich que trobá á Barcelona l'enmená al café de Fransa pera jugar al billar, sa diversió més volguda, y allí perdía la major part del temps y del diner. Estroncada la font dels sentiments pe'l gel de sas doctrinas, no s'encaparrava gens ni gota en cumplir sos sagrats devers; fret de geni com ell sol, ja may s' enfadava ab ningú, tot exasperant als altres ab sa mitxa rialla de carátula, que semblava haverse ja afossilat y fós ab son rostre rebegut y de color de mómia.
Se comprén qu' aquest temperament d'anticipada vellesa no podía avíndres ab los hábits y pensaments d'aquella papallona esbojarrada, tot jovenesa, tot sentiment, tot espontanitat; y aixís, molt sovint, hi havía entre ab dós greus retopaments, dels que n'eixía sempre ab las mans al cap aquell que més cor tenía. En Tomás parlava de la dòna com d'una máquina; en Lluís, cruixint de dents, li evocava ab l' imprudencia del pochs anys lo recort de sa mare, y mentres s'espantava d'haverho fet, al aixecar els ulls topava ab la rialleta imperturbable de son contrincant, qui, pera completar la resposta, arrupía las espatllas ab sarcástica indiferencia. Quant sentía contar las bromas de bona lley d' en Lluís ab las noyas del vehinat, lo tractava de manso y 'l compadía. En Llasada y 'l senyor Ignaci eran los únichs que no prenían part en tot aquell enrenou.
Mes, com tots los genis están tallats á facetas y una de las més marcadas d'en Tomás era la d'esser, quan volía, molt agut, en no tractanse de gustos contraposats, en Lluís, ardent admirador del enginy, ja abrassava al americá per l'esquena y li tocava l botet per'escoltarlo y aplaudirlo. Al cap y la fí, si en Tomás era esclau de la fredor de cor, en Lluís ho era de la vehemencia de sos entusiasmes, y si tota la seva simpatía depenía d'aquella generosa disbáuixa d'alegría y atolondrament, los efectes de sa conducta, moltas vegadas, eran tan dolents com los de la d'en Tomás. Be podían perdonarse l'un á l'altre.
—¿Qué sabs tu, qué sabs tu, si en ta vida t'has près la molestia de pendre res en serio?—feya l'americano quan veya combatre sas teorías per en Lluís.
—Oh, com tu t' has escarrassat tant pera estudiarlas!
—Si no he fet això, he pensat molt més que tu, Mestre Fogaradas.—Aquest era 'l renóm ab que 'l batejava en Tomás.
—Visca la modestia!
—La modestia es un de tants fingiments que no més poden enlluhernar á la gent lleugera. No hi há ningú lliure de vanitat, noy: tothom s'estima més el propi valer que 'l dels altres. La vanitat absoluta es censurable, perque ningú ho reuneix tot; però la vanitat relativa, com la meva, de creure que tinch més món que tu, més serenitat de judici que tu, es tan llegítima com la teva de creure que tens més sentiment...
—Vaja, ja torném á las filosofías de sempre?...—acabava per dir en Lluís.—Aném, aném, qu'avuy t' acompanyaré á fer una partida de carambolas.
Y com ordinariament aqueixas discussions solían ser á postres, l'hora dels corolaris de la conversa qu' ha sigut tema del dinar, s'aixecavan de taula ab els demés estudiants y eixían plegats, deixant al servey y á la senyora Pepa entretinguda en comentaris de sentiment, sempre propicis á 'n en Lluís, sempre contraris al americano. Lo senyor Ignaci, mentrestant, ab lo diari al nas, lo colze á taula, tranquil com si estés sol, s'enterava de la política y assaboría las delicias del únich puro que 's permetia fumar els días de feyna.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |