La papallona/Capítol XII
En Lluís, malgrat la primera dificultat que sentí després de la primera carta en trobar materia pera escriure á la seva patrona sense ensenyar l' orella, cumplí la paraula durant tres setmanas; las tres primeras setmanas d' aclimatació á una vida de no fer res, ni veure res, mentres en son cor remorejava encara 'l ressò de las derreras aventuras.
Però alguns barcelonins, algunas familias forasteras, van comensar á animar com tots los estius la vila de Ripoll, los establiments thermals de Ribas anaren rebent ayguaders y s' establí arreu un alegre comers de visitas entre 'ls estiuejadors d' una banda y altra. ¿Cóm no aprofitarsen La Papallona? Lluny de teixirse el capoll, volá al nou jardí hont poch trigá gayre en trobar entre las senyoretas forasteras qui l' escoltés, y, avuy fent una fontada, demá anant á San Joan de las Abadessas, demá-passat á Ribas, un altre día emprenent una excursió al feréstech Montgrony ó allargantse fins á Nuria, sentí que 'ls días volavan, vá distreures de Barcelona, comensá á trobar pueril el compromís contret y volgué acabar ab aquella correspondencia vulgar; que 'l recort de la Toneta, á la viva claror de las novas aventuras amorosas ab noyas mès ilustradas y de mès món, aná minvant, minvant de proporcions y colors, com aquellas estrellas de quadros disolvents que 's retiran de foco per' esser successivament substituhidas.
En aquesta situació d' esperit, al tornar d' una alegre passejada per las voras del Freser, hont havía jurat ab entusiasme amor etern á sa nova estimada, excitat entre altras causas per la remor borbollosa d'aquell riu que, removentli 'ls nervis, li exaltava l' imaginaciò, trobá demunt de la seva taula una carta procedent de Barcelona que li produhí l' efecte d' un memento impertinent.
L' agafá per una de sas puntas, la mirá y remirá sense desclóurela tenintla á distancia desdenyosa, y á no sentirse dominat per certs dubtes que li sugería la lletra, l' hauría llensada y tot. No era de la senyora Pepa, nó; però tampoch d' un desconegut. Aquella lletra ell la coneixía; una lletra oberta, riolera, clara, qu' havía vist mil vegadas... Y no podía endevinar de quí era!
Per fí estripá 'l sobrescrit, s' atansá maquinalment una cadira, s' hi vá asseure no més de biaix, s' atansá'l llum y, en havent descobert la firma, llegí lo següent:
Estimat amich:
Si estás bè hont ets, no te'n moguis; si tèns ganas d' anarten, no vinguis pas á Barcelona. Repara que só jo qui escriu y qu' es ab tu que parlo. Si fos al revés, podrías aconsellarme ben bé una altra cosa ó estalviarte, sinó la carta, que sempre rebría ab gust, el consell, qu' ab dificultat seguiría. Y prous preámbuls; aném al cás.
Ahir hi va haver en aquesta casa, durant l' estiu més trista qu' un convent, un ver desori. Ja póts pensar tu que jo m' hi divertiría d' allò més. «Gracias á Deu qu' eixím un xich d' aquesta monotonía ensopidora», deya entre mí, y de colzes al coixí, perque l' escándol comensá dematinet, parava orella y 'm rebentava de riure. Si fossis aquí, ab aquell geni de noy que Deu t' ha dat, ja estavas fresch. A horas d'ara ja haurías begut oli; vull dír, que ja estarías enmullerat y, en bona fè, ben divertit. No t' espantis; los castells de foch comensan ab bombas d' anunci.
Figúrat que 's presenta una dòna, una donassa, qu' es, segons diu la senyora Pepa, la que li proporcioná la Toneta, aquella amiga teva, á quí per lo vist, la nostra desconeguda fa favors importantissims. Demana per tu, li diuhen que no hi ets y respón que ja ho sabía. (Aquí comensa á desentonar la senyora Pepa, mostrantse estranyada d' aquella resposta que duya ayres d' insolencia.) La gegantessa s' asseu á la primera cadira que á má li vé, y allí, ab tota comoditat, bé qu' esbufegant d' un modo deliciós, comensa á desencadenar la llengua contra tu y la desespera, pera venir á dir, en sustancia, que tu ets un perdut qu' has enganyat á la seva rellogada, y la senyora Pepa una Celestina, (permétem aquest rasgo d' erudicciò literaria en pro de la decencia que tinch per molt necessaria en aquest lloch.) Desprès, acaba ab amenassas d' anar á trobarte y ferte casar á las malas, si, á las bonas, no logra la senyora Pepa que tu vinguis á lo qu' ella 'n diu reparar el seu pecat y jo arreplegar un mort ò cosa aixís.
Ah, noy, quan la senyora Pepa 's va sentir allò ¡quín sagramental! Sentirho tan sols, no presenciarho, era malaguanyat; qu' espectacles de franch tan divertits no se 'n presentan cada día. Vaig vestirme d' una revolada y vaig sortir, esperant que s' abrahonarían y arrancarían las rucas. Però, oh sorpresa, noy! aquella dòna, deixa llavors de banda á la despesera y las empren contra mí, perque havía eixit, perque m' estava allí presenciant las barallas, escoltant lo que deya. Es per demés dirte que no 'm vaig moure; allí vaig permaneixer plantat, ab las mans creuhadas al darrera y la mitja rialla als llabis, deixantla esbravar, deixantme insultar, imperturbable cóm se jo posarme y cóm requería 'l sainete á que jo meteix m' havía brindat á pendre part.
Finalment, quan ella ja havía apurat tota la seva lletanía d'insults y d'improperis, vaig pendre la paraula y, ab la major sanch freda, li vaig dir:
—Vostè ja ho ha dit tot ¿no es cert? Donchs, ara, déixim parlar á mí. ¿No sab que deya San Bernat? Que la dòna es l' orga del diable. Per la cara que fá, me sembla que no m' entén: donchs vull dir que vostè y la Toneta, com dònas que son, son portant-veus del diable, y en Lluís no n' ha de fer cas.—
Un día, en una de tas exaltacións, me suposavas per la meva fredor incapás de servirte en un moment d' apuro! No ho dich pera retraure 'l servey que crech haverte fet, sinó perque vejis que 'l mellor dels sistemas es el meu; péndreho tot ab calma.
—Es que...—-feu aquella dòna.
—Espéris, espéris, que jo l' he deixada rodolar fins abaix de tot; escóltim ara vostè; després se tornará á desmanegar tant com vulgui. Aném al cás... ¿còm se diu vostè?—Madrona.—Donchs ja ho veurá, Madrona, lo que vostè vól de la senyora Pepa, que escrigui, ¿perquè no ho fan vostès?—Perquè no 'n sabém y no hem d' anar á esbombar la desgracia de la noya, ni...—Prou, prou; la desgracia! ¡Santa paraula! ¡Vostè la dita! Qui juga no dorm, Madrona; las noyas que jugan ab un, jugan ab molts, y aquí no hem de pendre un gat ab sabatas, ho sab?—
La dòna, roja de rabia al véures dintre'l bertrol, volía fugir, cüetejava com un peix.—Espéris, espéris, tornava jo ab la major calma. Vostè suposa imprudentment, sí, imprudentment, perque ja n' hi ha fet una que no se l' esperava... imprudentment, repeteixo, que la noya es incapás de lo que jo dich. Donchs bé, no s' aconselli ab l' ira, qu' es mal conseller; sigui práctica com cal, com li convé á vostè y més á la noya: ¿que tenen testimonis del suposat abús? Nó; donchs no intentin res á las malas, perque 'ls tribunals ja 'l coneixen el procediment de fer carregar el mort al darrer qu' arriba, y no condemnarán á n' en Lluís á casarse, sinó que las condemnarán á vostès per calumniadoras.—
La Madrona va tornar á revanxinarse, y jo, un cop calmada, fent cas omís de tots els seus disbarats, vaig continuar:—Vull dir qu' es inútil que la senyora Pepa escrigui, es inútil que vostès escriguin ó se 'n vajin á Ripoll á armar escándol ó que acudeixin á la Justicia. Si escriuhen, no vindrá; si se 'n van allí, gastarán sense més profit que 'l causarse un acalorament y mortificar á una pobra mare que no hi tindría may cap culpa, y que, entre la paraula del seu fill y la de vostès (no 's fassin ilusións), obtará per la del seu fill. Finalment, si acuden als tribunals, ja li he dit lo que 'ls hi passará. No 'm vòl creure? Aconséllis ab un advocat y veurá lo que li diu.—
La meva fredor, aquella fredor tan antipática, noy, va causar l' efecte d' una galleda d' aygua freda; la dòna va comensar á amaynar velas y se 'n va tornar com un gos bastonejat. Dubto qu'intenti res, dubto que l' escándol prengui peu.
Ara, tu fés lo que 't sembli; però jo, com bon amich, t'aconsellaré que no siguis manso, perque dels mansos es la gloria del cel, nó la d'aquesta terra; aquí la pagan cara. Si tu y la Toneta vareu ensopegar, pensa que la dòna qu' ensopega una vegada ne cau cent, que la que té vergonya calla, qu' en aquets negocis, la culpa va á mitjas, y que, per consegüent, carregar ab lo mort d' un altre es molt crú.
En sustancia: la teva posició jo la veig molt desembrassada, y per això he dit de primer que, pera mí, el consell que 't dono, atès el meu geni, ja estaría de sobras; però com que tú ets fet d' una altra pasta, insisteixo en lo dit. Desembrassada y tot, la teva situació, t' aconsello que no tornis; dona un pretext qualsevol á la teva mare y vésten á Saragossa ó á Valencia, per exemple. Mentrestant veurás món.
Temo que tota aquesta historia 't causi un disgust. Molt tonto serás si t' hi trastornas; la cosa no val la pena, y, en aquestas materias, ja es sabut: la dòna es qui ha de guardarse, recorda las justicias de Sanxo Pansa. ¡Que 'n sabía aquell mano, noy!
Adeu, me 'n vaig als billars del café de Fransa, ahont ara passo més horas que may, perque ab las calors que fa á Barcelona, no s' está bé sinó en dos llochs: en aquells subterranis y al aygua; dich mal, la patrona n' hi afegeix un altre, la Catedral, y pot ben ser.
Sempre amich teu, disposat á servirte,
En Lluís se va tenir d' aguantar el front y taparse la vista; el pensament no li funcionava; el cor, el cor li anava á esclatar. La sorpresa l' havía deixat atontit—«¿Qué faig?...»—rondiná—«¿Qué faig?»—torná á preguntarse duas y tres y quatre vegadas. Y sense trobar la resposta, exclamá de sobte, ab veu ploricosa é irada:
«¡Y ell, ab aquest cinisme que m'ho escriu! ¡Sembla impossible!... ¡La mare! la mare quan ho sápiga. Ay, si la mare ho sabés; se moría, se moría de pena!... Y ell, res, fent brometa! Quína sanch!... Què has fet, Lluís, què has fet!»
Y va pendre novament la carta y, passant de llarch el preámbul, apartant, apartant la vista, fastiguejat de la descripció sarcástica que feya de la Madrona, cercá 'l tròs tremendo, aquella acusació, espantosa per sa mateixa senzillesa y claredat: «que tu ets un perdut, qu' has enganyat á la seva rellogada».
«Oh, nó, nó!—cridá pera tranquilisarse á sí meteix.—Jo no he enganyat á ningú! L' amor, l' amor nos va enganyar á tots dos! ¡Pobra Toneta!»
Dels ulls de l' estudiant van comensar á brollar las llágrimas y aquest estigué una estona rodant el cap ab desesperació, sense pronunciar un mot més, refent en el secret de la memoria tota l' escena de la cayguda, desitjós de trobar la clau de la seva disculpa en cad'hu de sos detalls. Un neguit invensible no 'l deixava reposar ni detenir en cap idea; la carta, allí, sobre la taula, destacava del blanch del paper las sevas lletras, aquellas lletras claras, obertas, irónicas, y 'ls ulls d' en Lluís hi tornavan á caure sens voler, y llegían: «Després, acabá ab amenassas d' anar á trobarte y ferte casar á las malas, si á las bonas no logra la senyora Pepa que tu vinguis á lo qu' ella 'n diu reparar el teu pecat, y jo... arreplegar un mort ó cosa aixís.»
La derrera apreciació 'l vá ferir fondament, quedá una estona concirós, s' aixecá de la cadira y, passejant amunt y avall de la sala descompassadament, monologava aixís:
“Lo meu pecat? Nó; si de cas, lo de tots dos. Jo no só com ell, jo no suposo á la Toneta una perduda; jo la conech, ell nó. ¡Una febre, una follía, una ceguera, una hora tonta va ser pera tots dos!... Sí, pera tots dos; jo no tinch culpa, jo no haig de matar á la meva mare ab un casament mal mirat. Nó, no 'm farán casar á la forsa. ¡Còm haig de sacrificar jo la vida de qui 'm portá al món, de qui tant m'estima, no més pera reparar l' obra d' un moment de ceguera, d' anulació de seny, de voluntat, de llibertat? Lo meteix que justifica la puresa d' ella, aqueixa puresa que li regoneixeré jo, ni que no ho fassi aixís el món, me justifica á mí... Oh, jo he vist en algún lloch de la carta la paraula desgracia„.
Y vá córrer á fullejarla, cercant aquell mot com qui cerca un defensor poderós.
“Sí, aquí es. La Madrona, la meteixa Madrona la vá proferir.... Oh, sí! com díu en Tomás; aquesta es la paraula, la santa paraula! Un cas fortuit, una calamitat fatal, això es la desgracia, y d' ella no 'n es culpable ningú. Cadhú de nosaltres dos, Toneta, carregará ab las conseqüencias que 'ns pertoquin, res més.... ¿Qu' en tú son més grossas perque ets dòna?... ¿Y jo, jo tinch la culpa de que ho siguis? Nó; es ben clar que nó. Donchs, per aquella desproporció fatal, filla de la naturalesa, ningú pòt condemnarme á mi á descarregarte á tú de la carrega que 't pertoca. Si tú corrías mes risch, havías de mirarthi més, fugirne més».
Y al mitx d' aquest rahonament sofístich, que l' egoisme envalentonat dictava, se sentí assaltat per un remordiment terrible:
«Un fill! Oh, nó; això no ho díu la carta.»
Ab neguit la repassá altra vegada de dalt á baix y, al topar ab una alusió prou trasparent, son giny, esperonat pe 'l meteix egoisme, trobava medi d' enterbolirla y presentarla fosca, dubtosa, anfibológica.
“Oh, nó; això no diu que sigui: tot lo més deixa entendre que podría ser„.
Y la meteixa enormitat del perill que corria la seva conciencia, l' empenyía á foragitar la veritat anorreadora y 'l feya abocar á la gran font dels desesperats, ahont el dubte prén aviat l' accent del més desenfrenat esceptisme y las veritats més claras d' altres días se tornan foscas. Poch á poch, comensava á perdonar el cinisme d' en Llassada; no l'havía llegida ab la suficient fredor aquella carta; ara, un xich més tranquil d' esperit, lliure d' aquella brusca sorpresa, ja no la trobava tan cínica; podía haver sigut un xich menos riolera atesa la serietat del assumpto; però, de totas maneras, contenía judicis y consells molt dignes de reflecsionarhi, de rumials en calma. ¿Quantas vegadas no li havía probat ja en Tomás que tenía molt més món qu' ell, molta més serenitat de judici? Y al cap y á la fí, no coincidían abdós en lo més capital, en no ajupirse al matrimoni?
“Oh, sí, en Tomás pensa bé, aqueixa carta l' haig de tornar á llegir... Demá, demá hi veuré més clar„.
El bé y 'l mal, el dever y l' egoisme contendiren encara tota aquella nit, dins d' aquella ánima, sens que 's decidís la victoria per un ni altre. Eran las tres de la matinada que, revolcantse pe 'l llit, tornava encara en Lluís á fer:
“Demá, demá hi veuré més clar„.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |