La papallona/Capítol VII

VII

Feya tres dias qu' en Lluís no eixía del dormitori sinó cap-al-tart pera pujarsen al terrat á aprofitar las darreras llums del sol, estudiant los fats capítols del Golmayo, que no s' havía mirat en tot el curs. Veritat es que, per' aquell estudiant, el curs s' enclohía en un mes, lo mes de Maig, qu' era 'l que corría. Durant ell, feya fart de llop, estudiava catorze ó quinze horas diarias y, gracias á sa privilegiada memoria, qu' ajudada de fácil comprensió y atenció inquebrantable feya miracles, arribava al exámen tan ben preparat com el més lluhit de sos condeixebles. Certament qu' als tres mesos ja no 's recordava de lo après; però havía sortit ab lluhiment del compromís, y, al tornar á Ripoll, podía presentar á la seva mare una llista de brillants notas, que feyan enternir á la pobre viuda, després d' haver arrancat també alguna llágrima d' admiració á la senyora Pepa. Vaja, qu' aquell xicot era una espurna, un estornell que valía tots los diners del món; de segur qu' un cop acabada la carrera, faría tronar y ploure.

Tal era l' opinió de molta gent y sobre tot de la bona despesera, la qu' ara, á mitja nit, depositant demunt la taula d' en Lluís, al costat del seu llibre, una copa de llet, s' exclamava aixís:

—¿Sab, don Lluiset, que 'm fa pena tant d'estudiar? Vostè s' hi enmagreix tot, y això no val re, de primer es la salut. Sempre he sentit á dir que l'estudiar massa fa tornar étichs á molts jovens.

—Quí 'm fará tornar étich son vosté y la Toneta, no volentme dir ahont viu aquesta noya.

—Vaja, home, no sigui boig. Ara 'm vol fer creure qu'un senyoret com vostè s' enamorará de debò d'una pobre cusidora, órfena de pare y mare per més senyas.

—Què diu? Orfena ès? Pobra xicota!

—Y no ho sabía!

—Rahó de més pera que ella m' interessi y 'm guanyi 'l cor.

La despesera agafá una cadira y 's va asseure devant per devant d' en Lluís ab aquell ayre de las personas afadigadas de debò; l' estudiant, remenant la copa ab la cullereta, seguía parlant aixís:

—Senyora Pepa, vostè ja sab com só fet: só enamoradís, tinch massa bon cor y, créguiho, lo que 'm passa ab la Toneta may m' havía passat ab cap noya; he comensat per broma y, al segon día de véurela, m'ha sabut apagar tan bé 'ls fochs de salva, qu'ans d'anársen, abans d'ahir, ja'm sentia dominat, transformat; li deya que l'estimava en veu tremolosa, perque 'm sentía glatir el cor y pujar las paraulas impregnadas de sentiment, temorosas, tímidas com diu que son las del-ver-amor.

—Quín comediant! Quín elet! Pobra noya, si se l'escolta! Per bé d' ella y en bé de vostè meteix, perque no vull proporcionarli remordiments que ben segur tindría més ó menos tart, diré á la Toneta que no torni més; no la tindré més á cusir.

—Però vostè 'm dirá ahont viu...

—De cap de las maneras. Encara que volgués no podría, perque no ho sé.

—Això es lo que m' está repetint ja fa dos días.

Però ja sab que no la crech.

Y desseguida, l' estudiant, ab un tròs de llonguet entre dents, cómicament agenollat als peus de la despesera y ab veu melodramática, exclamá:

—Ángel del cel caygut, divinitat, prenda del cor, senyora dels meus... del meus pensaments, jo vos no demano als vostres peu rendit... ¿ahont viu, ahont viu l'amoreta meva?

—Vaja, plaga de la parroquia, no 'm fassi riure!—feu la despesera, apartant la cadira y aixecantsen com si la 'n espel·lís una molla.

—Ah! no vol dirm'ho!—prosseguí l' estudiant, aixecantse al meteix temps y fingint un posat sério.—Donchs bé; jo estich resolt á saberho, y no vull esperar á dilluns, que trencant la seva prohibició, podría seguirla y averiguarho, nó: estich resolt á saberho ara, ara meteix; ara, m'ho diu ó n' hi faig una de grossa; crido als companys, qu'encar están llevats, y tots plegats la culèm, la passejém ajeguda per tota la casa, cerillas á la má y cantant el gori-gori, pera que ho vejin las criadas, pera que s'en enteri tota la casa, tot el vehinat tot el carrer. Apa, maca!

—Vostè no es capás...—feu la despera, mitx espantada.

—Jo só capás de tot.

—Menos d'una mala acció com aquesta.

—Fòra bromas, senyora Pepa. Ja fa dos dias que no aprench una ratlla; tinch la Toneta clavada al pensament, l'haig de veure, no jugo ab ella com ab las altras, li asseguro que n'estich enamorat. Diguim ahont viu.

—Li juro y rejuro que no ho sé. Ha vingut á casa per recomanació y conducto d'una desconeguda que vaig trobar á la plassa, se 'm vá acostar, me vá preguntar si 'm mancava cusidora, li vaig dir que sí y me la va fer venir á casa pera que jo la probés.

—Donchs, còm sab qu'es òrfena?

—Perque ella m'ho va dir.

—No dihem mentidas... perque crido als companys y vostè vá en l'ayre.

—Tant cert, com qu'aquest llum crema.

—Aquest llum fa molt mala cara...

—Vaja, don Lluiset, paraula d'honor...

—Què enten per honor?..

—Li dich com si 'm confessés: no ho sé. Pósis serio una vegada á la vida, y si nó, no 's planyi de que may el vulguin creure.

—Donchs bé; passo per això, á condició de que vostè, escóltim bé... vostè fará passos y dará veus pera saberho, sens perjudici de que ara, aquí, me dará paraula de no desferse d'ella com s' ho proposava no fá gayre.

—Dónguimen vostè de que no abusará de l'ignocencia, de la bondat, de la candidesa de la noya.

—Vostè m'insulta, senyora patrona!

—Res d'això. Vull dir que no me l' entabani, pobreta... Una noya, ab paraulas d' amor com vostè sab dir, hi cau tan aviat!..

—Paraula de que jo no la forsaré á estimarme.

—¿De que no li tirará floretas, de que no li fará comedias?

—¿De que no li tiraré floretas? Demani al sol que no escalfi. ¿De que no li fassi comedias? Paraula, paraula y paraula: aquí 'n té tres. ¿Las vól per escrit?

—Donchs, paraula de que no la trauré.—

En Lluís vá beures d' un glop tota la copa de llet y, aixugantse 'l mostatxo ab moviments oposats de mocador, feu:

—Y bona nit, senyora Pepa; qu' encara tinch d' apendre la disciplina vigente sobre el nombramiento de coadjutores.

—¡Jesús, María, Joseph! quíns disbarats los hi fan apendre á l'Universitat!..—

—Y en Lluís, sentí qu' al compás del feble dringar del plat y copa, la despesera, tot allunyantse, remugava pe'l fosch corredor la paraula conconjugadores.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)