La papallona/Capítol XVI

XVI

La Toneta, ab els ulls closos, uns llabis com una cera, brassos y camas inmóvils, pantejava ab pena entre 'ls llensols de son llit. Seya á l' espona la Sió, y, allá á la sala, l' Angeleta tenía adormidet á la falda 'l menut. Mare y fillas inquirían ab la vista atribulada 'l parer del metje qu' acabava d' inspeccionar á la malalta. Aquest maná qu' ajustessen ben bé 'ls finestrons, que 's guardés el major silenci en aquell quarto, y eixí pera parlar ab la Madrona.

La bona dòna l' instalá en la pessa del costat, saleta de pas dels dos dormitoris, inmediata á la porta del pis, hont tant sols hi havía una taula blanca, quatre cadiras de boga y 'l torn de fer bovinas qu' encara, quan abundava la feyna, feya guanyar algun ralet á la Madrona.

—Vostè voldrá paper y ploma?—digué aquella dòna, entornántsen ja cap al dormitori de la malalta.

—Nó, espéris, espéris,—li respongué 'l metje, asseyentse d' esquena á la paret, al costat de la taula y deixant demunt d' aquesta barret y bastó.—Sègui, que li haig de fer algunas preguntas.—

La Madrona obehí, situantse gayre bé al mitx del passadís, frisosa de rebre l' interrogatori. A la cara del metje, jove d' esbelta figura, rigorosament vestit de negre, que duya pintada l' inteligencia als ulls y al espayosíssim front ja solcat d' arrugas per l' hábit de reflecsionar, aquella dòna hi llegia una intranquilitat esferehidora. Instintivamente, coneixía que si ell callava, tot refregantse 'ls palmells de las mans ab el mocador y deixant vagar la vista per las rajolas, era pera coordinar ideas; y la dòna ab la seva ansietat, trobava desmesurada, insoportable tanta calma.

Per fí, munyintse la llarga y negra barba, comensá l' facultatiu preguntant:

—La malalta está partera, eh? De quant temps?

—Fá nou dias.

—Antecedents,—feu entre sí. Y després, en veu alta.—Es espantadissa?

—Molt, Verá, tot s' ha de dir: tindría cinch anys que va veure morir de desgracia sos pares al seu costat per haverse reventat, mentres esmorzavan, la caldera del bafor hont son pare era fogonista. La pobra criatura 's va salvar per miracle... y, sab? aquell espant conech que no l' ha pogut pahir may més.

—Li ha vist tenir accidents?

—Cap més que 'l d' aquell dia.

—Geni?

—Més bona que 'l pá; però una pólvora.

—Vol dir qu'ho agafa tot ab entusiasme, nó? Qu' es exaltada...

—Uy, no 'n parlém! Si hi havía un malalt á casa, s' hi tirava de cap, no dormía, ni sossegava. Si la feyna apressava, qu' es cás de ferla anar al llit! Si...

El metje somrigué ab la complascencia del qui veu demostrada la sospita.

—Quant temps fa qu' es casada?

—No ho es, no ho es—digué la Madrona, abaixant el ulls y la veu, després de pensar un xich la resposta.

—De manera que, durant aquets últims temps, ha plorat molt?—interposá 'l metje, fingint que la tenía per viuda.

—Com una Magdalena. Verá: la noya té bons sentiments, sab? y la vergonya no més...—exclamá la Madrona, que no havia cassat la delicadesa del doctor.

—Y avuy ha sortit al ayre y s' ha espantat?

—Tal com li he dit.

—La basca li ha durat duas horas, ha desvariejat un xich, després s' ha sossegat y, desde llavors, té aquest panteig y ha parlat ab la pena d' ara, eh?

—Igual, igual.

—Bé, bé: está vist. Porti paper y ploma,—va dir el metje, tot resolt y satisfet.

La pobra dòna va correr á cercarho y, al deixarho demunt la taula, no podent reprimir més temps l'impaciencia, preguntá què tenía la malalta.

—Té la causa al cor. Aqueixa entranya l' ha feta treballar massa!—respongué 'l metje, sens calificar la malaltia, però receptant.

—Vol dir qu' es cosa de cuydado?—interposá la Madrona, ab els ulls á punt de plorar.

—Ara com ara, nó; però convé molta quietut, moltíssima; li haurán d' allunyar el nen, que no 'l pòt humanament criar, y han de preservarla de tot disgust, de tota mena de disgust. Una impresió, una trontollada forta 'ns comprometería.

—Y cóm ho fém, pobras de nosaltras, això, si hem de comensar per péndreli la criatura del pit. Si d' això ha vingut lo d' avuy!—

—El metje aixecá las espatllas ab tristesa y replicá:

—No hi há remey: criar, no pòt ser; no pòt, no pòt. Predíquinla forsa, procurin ferla entrar en rahó, pórtinli una dida aquí perque veji 'l nen. Jo també la sermonejaré aquesta tarde quan torni, y veurém si entre tots arrenquém aygua.—

Y firmant la fórmula, afegí:

—Miri: ab això, 'ls hi entregarán unas píndolas y una cocció, una beguda. Quan ho tinguin, li donará una píndola cada duas horas, y entre mitx, cada hora després de la píndola, una cullerada gran de la beguda. Búsquin desseguida la dida, que 'l nen no pot continuar aixís, y... fins á la tarde. Molta quietut, eh? molta quietut. Pocas personas al quarto; ab una sola n' hi há prou.—

En havent tancat la porta, la Madrona 's quedá plantada, afligida, sens' esma de pensar; las paraulas del metje l' havían atontida com un cop de massa al cap. Però fou un moment. Cobrant arreu aquellas confiansas, ohint altra vegada la veu d' aquella fè que sempre havía sigut el ressòrt més fort del seu esperit, se sentí revestida de nova forsa y, sacudint el cap, se ficá resoltament al seu quarto, obrí un calaix, y consultá l' estat de sa pobra caixa. Lo reconet allí reunit á forsa de privacions, anava mimvant qu' era un dolor. Ja no hi havía sinó veinticinrh duros. «Però, y que no era una filla seva, la Toneta? no hi tenía igual dret que las demés? Si aquells s' acabavan, Deu n' hi daría; pera casos com aquest ella 'ls havía anat estalviant.» Y sacudintse el pès del dubte ab un cop d' espatllas, va pendre un duro y aná de puntetas á cridar á la seva filla Sió. ¡Pit y fòra! Deu 'ns ajudará:

—Té; prén una garrafeta y corra á ca 'l apotecari... ¿No ha tingut pas re de nou?... Donchs, res; no t' entretinguis en lloch; t' espero.—

Després, feu acotxar el nen al bressol, encarregá á l' Angeleta qu' amanís el dinar en quatre esgarrapadas y, com entrés enlluhernada, aná á séures á la cadira de la Sió, casi bé á las palpentas, pleret á pleret. S' atansá á la malalta y, ja més feta ab la fosca, contemplá aquell semblant que, blavench y afinat, ressortia ab cruors cadavéricas de la grisor del cobrellit; tan migrada era la llum que davan á l' estancia 'ls dos fils de claror polsosa qu' enribetavan los ajustats finestrons. Aquell panteig afadigós que feya alenar fins els llensols y abrichs, no havía mimvat, y ja asseguda, la Madrona se 'l sentía á l'orella més fort, més viu, com si la fosca donés major vibració als sòns ó escursès las distancias.

La pobra dòna desitjava recullirse pera trassarse 'l plan de defensa qu' aquella anguniosa situació requería y no ho lograva. Fins la feble respiració del menut semblava més forta y la corprenía á voltas ab el sobre-salt que causan, á mitxa nit, els sorolls misteriosos. De tant en tant, semblava condormirse tot, y llavors, avansavan per sa pensa las ideas que l' intranquilitat d' esperit havía tingut fermadas; mes, prompte un gemech de la malalta, que 's remenava pe 'l llit, el trontoll d' un cotxe, que feya vibrar tota la casa, ó 'l crit d' algun marxant, que arribava fins allí, trist y endormiscador, però massa viu encara pera no interrompre 'l repós que calía, l'alarmava, la foragitava y trencava un cop més sas reflecsions.

A l' hora de dinar, mentres menjava tota sola á la cuyna, asseguda no més de gayrell á la cadira sens ni mirar lo que 's ficava á la boca y al soroll amohinador de plats y vidre que movía la Sió á l' aygüera, fou cuan aquella pobra dòna vejé ben dissenyadas las fonts de la seva salvació. Dida, ab temps no 'n mancaría; lo que ara calía era trobarne una de moment. Veuría á D. Miquel; molt sería qu' aquest bon senyor no fes la caritat de deixar alletar, mentrestant, per la dida del seu fill, el de la Tona. “Tan petitets tots dos, no la poden estragar„... En diners pe 'l didatje no calía pensarhi: allá hont no arribés el jornal de la Toneta, hi arribaría ella, y, sinó, alguna bona ánima. Tot, tot s' arreglaría mitjansant Deu, mentres (y aquí venía 'l gran grop de la situació) mentres la Toneta sabés despéndres del nen!

La primera píndola comensava á obrar satisfactoriament: la malalta reposava, se respiració era més regular. Això revestí d'esperit á la Madrona; rumiá un poch, plantada al mitx d' aquella fosca, y, de sobte, prengué resoltament la criatura del brès, l' abrigá ben bé ab son mocador gran y, eixí cautelosament cap á l' escala, recomenant el major silenci á las noyas.

Al fosch replá del segon pis, li privá 'l pas una dòna: era la fustera, una de las pocas vehinas á qui no s' havía pogut amagar la desgracia de la Toneta.

—Madrona: ¿diu que teniu alguna novetat?

—La Toneta al llit, ab una recayguda, y havent de dar la criatura á dida.

—Válgans Deu, válgans Deu! A veure, deixéumel veure, pobret. ¿Diu qu' avuy l' heu batejat, oy?

—Ja ho ha tingut de veure la xafardera del ters pis!—exclamá enutjada la Madrona, tot destapant lo nen.

Aquest dormia tranquilament, la careta flonja, de color de préssech, plena d' un borrisol avellutat qu' á la grisa claror de l' escala 's feya més visible y tenía un tò de blanch malaltís. Abduas dònas no pogueren resistir el desitx de besarlo.

—L' angelet ¡que calentó qu' está! Què murris son els homes! Y no s' es presentat, oy? Com si no hagués fet re, l' estrofa! com si tal cosa! Ay Madrona, pe' ls richs, no hi há justicia á la terra!

—Com qu' ells s' han fet las lleys!... Bé, perdoneu, que vaig un xich depressa... Vaig á veure si trobo qui li dará mamar mentres cerquém dida. Ja ho veyeu quíns fatichs! Qu' anavau á dalt? Donchs, molta quietut: el metje no m' ha recomenat altra cosa.

—No tingueu por... També daré vèus jo, sentiu..?—feu la fustera, ja mitx girada escala amunt, mentres baixava á corre-cuyta la Madrona.

Un cop al carrer, aquesta 's sentí bellugar el nen als seus brassos y apretá 'l pas, temerosa de que 's desxondís ans d' hora. Cama-llarga com era, la Rambla no se li acabava may. Al ser al Plá de la Boquería, trencá per la Riera del Pí; aixís se treuría del devant aquella vía dreta, interminable, y tot aquell trahut de gent y carruatjes que no la deixava passar. Son plan era tirar pe 'l carrer d' en Roca; mes, al embocarlo, la feu recular, tota contrariada, una gran acomodadora qu' embossava casi de banda á banda l' estreta vía. El nen se recargolava y comensava á sumicar. La Madrona suava d' angunia; li repugnava entrar ab el nen plorant á casa don Miquel, hont hi havía malalts y ahont anava á demanar un favor. Passá rabenta la plassa del Pí y la travessía d' en Petritxol, y arribá á la fi, pantejant, á l' ansiada casa. Per sòrt d' ella 'l nen no havía romput encara 'l plor.

L' Agneta la feu entrar altra vegada á la cuyna, prenent tot desseguida la paraula pera pintarli ab colors forts las tribulacions d' aquella casa, omplintli involuntariament el cor de novas angoixas. Segons ella, la senyora tenia mala pessa al teler, los metjes se la veyan perduda, don Miquel estava desolat; no estaría pas pera aténdrela, y com si 'ls del servey no patíssen prou treballant nit y dia y veyent tan afligit al amo y tan abatuda la mestressa, aquella bruixa de donya Tuyas cada dia 'ls maltractava més.

—Però ¿qué porteu aquí, que porteu un nen?—feu, després de son discurs, abalansantse á destapar el menut.

—Sí; volía veure si la vostra dida me 'l podría criar per unas horas, mentres la seva familia n' hi troba una.—

La cuynera deixá la feyna dels fogons per correr á veure aquell angelet.

Una criada y altra deyan qu' era molt bufó, l' Agneta 'l volía tenir una estona, lo comparavan ab el de casa y 'l trobavan més petit. La Madrona frisava.

—Té, sospèsal,—digué aquella á la cuynera.—Me 'n vaig á cercar la dida perque 'l veji.—

Y al passar d' un bras al altre, 'l nen comensá á plorar, y per més que s' esforsava la cuynera en gronxarlo, en amoixarlo y aconsolarlo ab la calor de sas galtas encesas per la escalfor del foch, res podía conseguir.

Prompte un trepitx feixuch va fer trontollar el trespol y aparegué la dida, seguida de la cambrera y en Manel. Instruida per l' Agneta, qui, seguint sa costum, s' havía anticipat á explicar la pretensió de la Madrona, la dida, sense obrir boca, va pendre la criatura, se la posá al pit y 's deixá caure demunt d' una cadira ab tot el pès del seu còs macís y sá de montanyesa. El nen comensá á mamar ab tant de de delit que s' ennuegava.

—Uy, uy! quina criatura més afamada que porteu, bona dòna! Ja li calían bonas metas, ja, pobrissó!—feu la dida, tot contemplantlo ab aquella tendresa que l' alletar desperta desseguida á totas las dònas.

Y prompte 's vejé establir una corrent d' instintiu amor entre l' ignoscent angelet y aquella dòna, que, per primera volta 'l contemplava. El menut obría sos ulls indecisos d' anyellet y, ab sos ditets de nina, probava sens' esma d' aferrarse á la blanca mamella, mentres que, per sa banda, la corpulenta montanyesa 'l sostenía ab amor dins la corva de son bras colrat y ab la robusta má li acalentava la carona ó li amanyagava 'l caparró.

En Manel, tot contemplant el quadro ab rialla de solter impenitent, trencá la conversa de las dònas, preguntant á la Madrona si era seu aquell marrech.

—Pobra de mí!—respongué ella.—Vet aquí pera que serviu 'ls homens; pera pendre á broma las cosas més sérias!—

Y l' Agneta, ab una empenta amistosa, tregué de la cuyna al criat.

Ningú d' aquella casa havía tingut esment de lo passat á la Tona. Feya mitj any que no s' havía acostat allí á cusir; tots la creyan ab una suposada tia de fòra, com havía dit la Madrona á quants humanament podia dirho. Fingí, llavors, qu' en Ramonet era d' una vehina per la qui s' interessava molt, y exposá á la dida quant se li agrahiría aquell favor en cás de que pogués ferlo. Ella parlaría ab don Miquel y, mentrestant, se basquejaría pera trobar quí pogués criar el nen á fóra.

Arribá 'l moment propici de parlar ab don Miquel. La Madrona feu un esfors suprèm, sacrificá la vergonya que l' enrojía y descobrí la dissort de la Toneta, recomenant el secret. El seynor Castellfort, prou capficat ab l' estat de la seva muller, rebé la nova ab més compassió qu' escándol, no posá cap reparo en fer el favor que se li demanava, veninthi bé la dida, y sols exigí que deixessen el nen ó 'l portessen allí á mamar, perque trobava 'l seu un xich costipadet y no volía qu' aquella l' abandonés ni 'l tregués al ayre.

Ja estava 'l primer conflicte resolt: aquell angelet no 's moriría de fam.

—Ara veurém com s' ho pren l' exaltada de sa mare!—va dir la Madrona á la dida, tot regraciantla per la seva bondat y emprenent, no lliure encara d' angunias, el camí de casa seva.

Trucá, y al obrir l' Angeleta, se li aixamplá 'l cor. Ab la cara que sa filla feya, 's veya que hi havía mellora. Sí; la Toneta havía recobrat, poch á poch, la respiració normal, y la debilitat de sa veu demostrava que la febre anava mimvant per moments. Lo desespero que 's temía d' aquella mare no venia; semblava que la flaquesa de forsas li robava l' energía d' esperit. Havía preguntat pe 'l nen, li havían declarat ab por la veritat y s' hi havía conformat, no deixant escapar sinó una llágrima térbola que li rodolá cara avall pausadament. Després s' havía adormit y seguía reposant encara.

—Ay, benehit sia Deu!—exclamá la Madrona, plegant piadosament las mans y enlayrant l' esguart al cel.

Quan la Toneta 's despertá, girá 'l cap á l'espona hont seyan las sevas vetlladoras y, descobrinthi á la Madrona, allargantli la febrosa má:

—Ja estará bé, pobret?—preguntá ab veu casi imperceptible.

—Bé, póts pensarho; qué li pot faltar á casa don Miquel? No passis angunias, tenen una dida com una vaca; es molt bona dóna y cuydará tant el teu com el dels senyors.

—Però jo no 'l veuré, 'l meu fill!

—Ja 'l veuré jo dematí y tarde. ¿Que no tens confiansa en mí?—

Una altra estreta de má responía afirmativament, y després d' una d' aquellas pausas que 'l dolor dona á la llabia sinó al pensament, may més actiu que llavors, la Toneta continuá:

—Però, aixís y tot, no deixaréu de donar veus, oy?

—Qu' es cás d' això, filla! Ja ho tinch encarregat á tres ó quatre conegudas. La fustera s' hi es oferta ella meteixa. No tingas por, dòna; d' aquí quatre ó cinch días, el tornarás á tindre aquí.

—Oh, nó; abans me 'l portaréu alguna estona vos, oy?

—Sí, filla, sí; tot lo que vulguis. Aném, ara reposa, no parlis massa.

—¿Y donya Mercé, què fá, pobra senyora?

—Va seguint, seguint.

—¿No té pas cap malaltía encomanadissa? Perque, sinó, no hi voldría pas el nen allí; ja me 'l podríau treure desseguida, corrents, corrents;—feu de sobte la Toneta ab veu exaltada.

—Re d' això dòna, re d' això. No 't fiquis manías al cap... ¿Còm vòls que jo exposés el nen, que m' estimo potser tant com tú? Vaja, reposa, calla, calla, que 'l metje diu que no 't convé parlar.

—Que l' heu vista la senyora?

—Nó.

—Per què?

—Perque no deixan entrar ningú al quarto.

—¿Y donchs còm podeu assegurar rés?... Vos podrían enganyar...

—Però, filla de Deu, no siguis aixís... ¿Còm hi tindrían el seu fill? ¿Quína ideya portarían al enganyà'ns, per contes de fernos una bona obra com la que 'ns fan? Assosségat, dòna, per las cinch llagas de Cristo! ¿En quína casa millor el podrías tenir?

—Sí, pobres senyors, prou fan, prou fan!

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)