La papallona/Capítol IV
L'endemá, la Toneta 's quedá á treballar á casa. Se llevá dematinet, se rentá y pentiná, enfadantse varias vegadas ab la tossudería de certa mota de cabell que se li revinclava, y, un cop endressada la petita habitació, vá obrir el balcó de bat bat pera traure á fòra la cadernera. Sos ulls van resseguir involuntariament el carrer de Montserrat y sa prolongació per lo d'en Guardia, que, d' aquell pis, se veyan á vol d'aucell, com un congost des d'un cimal. Passavan per baix obrers y carros qu' anavan á treballar; potser els meteixos que'n venían la vetlla abans, quan ella tornava á casa tan pensativa. La llum d'aquella hora, boy crepuscular en la part més fonda del carrer, li reproduhí la passada escena fentli reviure ab cert goig l'imatge d'en Lluís que había confós tan llastimosament. De pit á la barana, destacant entre l'enquadrament poétich que feyan al balcó las enfiladas balsamillas y corretjolas que creixían en dos caixonets plèns ademés de pensaments y violetas, passá llarch temps ab la pensa emboyrada, l'esguart perdut, sens darse compte de sa propia existencia, fins que la Madrona l'esmatorná ab sobresalt.
Llavors entrá, se despedí d'aquella bona dòna y de sas fillas qu' anavan al treball, y posant la máquina de cusir al peu del balcó, el cistell de la feyna á son costat, comensá la tasca del día. Contra costum, el temps, comptat, esmicolat pe'l crich-crich de l'agulla, se li feya etern. Durant aquell dia, el cor se li ennuvolá y asserená més voltas que 'l d' una histèrica; los meteixos recorts, los meteixos objectes se li presentavan ja alegres, ja tristíssims. Pensava en sos pares difunts, en sa orfanesa, y una llágrima traydora li enterbolía la vista; y de sobte, com si algun desengany crudel li fes envejar l'altre món, deya entre sí: “ditxosos d' ells!„ Després, parava de treballar, dava una mirada al voltant y exclamava ab goig:
«Be estich prou be: què més pot desitjar una orfaneta com jo? Això es un reconet de Paradís: hi tinch flors, la cadernera, la máquina ja pagada, lo meu llitet de ferro ab un bon matelás y una márfega ben tova, la meva calaixera, lo meu mirall... Oy que m' ha semblat molt clapat? Avuy me 'n compraré un de més llis... Després, aquest balcó tan banyat de sol, aquest balcó, qu' es un cotxe parat! Si n' oviro de cel, si 'n veig de terrats des d' aquí! Voleu res mes divertit que lo que des d'aquí domino? Aquell sí senyors, aficionats á flors, que pujan á terrejar ab bata y casquet; aquellas criadas, que, estenent o estirant roba, de sobte la deixan á terra y s' abrahonan y arrencan los cabells ab las del terrat vehí ó s' insultan esbalegantse ab las que treuhen el cap per la finestra del cel-obert; aquells militars que jugan á fet ab las boleras del número 4; aquell jove tan maco que 's passa tantas estonas al costat d'aquella noya ab lo llibre á la má, ull fit á n' els ulls d' ella; aquells colomistas que... ¿Vólste jugar qu' es estudiant aquell jove? Té, aixíns, un posat ayroset, de traydoría, com en Lluís.... ¡Pobre Lluís, quinas intencións li vaig suposar ahir!.... Oh, y aquesta nit ¿perquè he tingut de somiar que s' ofegava? Quína pena 'm feya veure que no s' agafava als meus brassos ni á la soga que jo li havía tirat! Ara veyeu què he anat á somiar!... Jo, que may m'he embarcat, trobarme á dalt d' un barco y en Lluís seguintme desesperat, nadant. Quín neguit, quína angunia, quan veya que 'l deixava, entre lo zumzeig de las onas!....»
Y al arribar aquí, se li escapá un ay involuntari del cor, tot ensemps que la pensa se li emboyrava altra volta, y abocada sobre la máquina, los dits casi tocant ab l' agulla, veya la tela descapdellarse com un núvol blanch que s' esvahía al altre costat de la tauleta: éxtasis estrany en que 'l món que la voltava se li difumía, lo cor bategava desbocat, la rahó permaneixía adormida y l' ánima s' ofegava en un mar agredols, hont lo sentiment se gronxava emperesit! Sos peus anaren amollant inconscientment, lo volant perdé l' impuls, y l' agulla, endormiscantse, picá primer á salts, després á esmortuhidas caygudas, fins, que la máquina pará, com prèsa del meteix encís. La Toneta quedá una bona estona ab lo cap ajegut sobre la má esquerra, la vista perduda en las inmensitats de la blavor del cel per hont lliscavan borrallóns d' escuma transparents y prenyats de llum com encesas fumerolas.
De sobte, un sacudiment misteriós la retorná, reprengué la tasca ab major dalè. Mes los éxtasis, las caborias, los recorts tristos, y las reflexions dolças, anaren corprenentla un derrera l' altre tot lo día, intercalats sempre per una pregunta á qu' ella meteixa no 's responía y que jugava ab son pensament com el motíu insistent que caracterisa á Beethoven. «Dilluns! Quan es dilluns?»
Durant lo sopar, sas amigas, la Sió y l' Angeleta, van notar qu' estava més distreta que de costúm. A lo mellor, ab lo colze demunt la taula, una galta demunt la má, clavava la vista bona estona en lo brunyit reverber del llum de petroli que de la paret penjava, indiferent y sorda á la conversa de la familia.
—Ep, tu: ¿que tens el cap á tres quarts de quinze, avuy? Vòls ó no vòls ensiám?—li feya la Sió, sacudintli amorosament el bras.
—Y tal! no sé en què pensas!—afegían á duo la Madrona y l' Angeleta.
La Toneta 's tornava roja com si li haguesin sorprès un secret, reya per forsa, deya qu' era sòn lo que tenía, y procurava desvetllarse menjant ben depressa, per caure altra volta en nous ensopiments.
Apurada s' hauría vist ella meteixa per' explicarse què tenía: tot plegat res, lo cap com buyt y brunzintli á dintre aquell borinot, sempre ab la meteixa cantarella, «dilluns.... quan es dilluns?» Per altra part, un desitj de relatar graciossitats d' en Lluis, que sols la por que li feya la Madrona ab son rigor d' escamada podía contindre.
Refiantse més de la Sió, esperit reservat y discret, que no pas de l' Angeleta á qui alguna vegada havían tractat de boca-molla, vá aprofitar el moment qu' estigueren solas al balcó després de sopar, per' esplayar l' esperit. Ab las sevas manyas, la conversa aná rodolant fins á dar peu pera parlar del carrer d' en Roig, y encara qu' enrahoná refrenant l' empenta dels seus entusiasmes, que la poesía de la lluna y la soletat del carrer semblavan fer, sinó més poderosa, més tendrament expressiva, se sentí ja al retirarse, ab el cor més desfogat.
| Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu) |