La papallona/Capítol I

I

Quan encara 'l rejovenit sol d' abril tot just havía baixat als tercers pisos de Barcelona per hont vola enjogassada, gronxant los arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguejan per la Boquería las cuyneras de devantal blanch, pentinats esbojarrats y corbatas replanxadas qu' abans lluhiren llurs mestressas, sinó un aixám de mossos de fonda y de menestralas que 's disputan los mellors talls y la fruyta més primerenca á més bon preu; eixint d'una de las altas porxadas d'aquella plassa, barrejadas en l'amohinosa corrent de compradors carregats de grans cistells al bras, que, com corns de l' abundancia, vessavan per la badada tapa fresca verdura, argentadas cuas de peix y fruytas carminosas ó dauradas, tres dònas atravessaren esveradas l' empedrat y s' arrambaren al peu d' un arbre de la Rambla de las Flors pera trobar quiet rasser.

Una d'ellas, la Madrona, ja de mitxa edat, era corpulenta, morena y de faccions gegantinas. Anava vestida, com las nostras jornaleras, ab colors moradenchs y grisos, lo mocador de seda al cap, deixant guaytar la migrada cabellera que comensava á blanquejarli, y tot son conjunt respirava un geni endressat y recullit.

L'altra era baixeta y rodanxona, be que de musculatura flonja. Son color trencat y l'emmaranyament d'arrugas que li ratllavan en totas direccions la cara mal enquadrada per una mantellina espessa que li queya á gayrell demunt del gran mocador de catifa que duya penjím-penjám, pregonavan aquella pobresa dolorosament disfressada, qu' arrela sols en las ciutats grans y qu' arrossega ab enganyosos goigs lo més dur martiri del treball. Duya al costat una minyona de servey també tota mal engiponada y qu' ab prou feynas podía aguantar la gran cistella que la decantava ab son pès. Y ja al peu del arbre, la comiá pera que se 'n anés á casa, amohinantla ab una tal lletanía d' ordres y contrordres qu' era impossible recordar sense ajuda de taquígrafo.

—Jo, ja duré la fruyta,—acabá per dirli, remenant ab sas mans de pell matxucada un gran mocador agafat pe 'ls quatre caps com bossa pesanta y plena d' objectes botaruts.—Vés noya, vés: no 't descuydis de rés de lo que 't dich.

—Está bé, senyora Pepa. Vaja, estigan bonas,—feu, tot anantsen, aquell pobre ragatxo, parella ni feta expressa pera 'l cassador de nostre exércit, en lo sentit doble de son inconcebible dalit y de sa figura migrada.

—Aném, donchs, á la nostra—comensá la Madrona, un cop se li tombá de cara la senyora Pepa.—Vostè haurá dit: ¿quín paper que 'm fá aquesta dòna, devant de la fideuhera? Ja m' esplicaré. Veurá, ahir ja me'n va parlar la fideuhera, però 'm va dir que vostè té dispesas.

—Certament...

—Permétim. No hi vol dir res; sinó que, la gent enrahonant s' entenen y, poch á poch, se vá lluny, sab? Jo só d' una lley que m' agrada cada cosa en son lloch: la noya que li ofereixo per cusidora no es filla meva, però com si ho fós, sab? No té pare ni mare. Deu los haja perdonats, un y altra eran bona gent y 's feyan molt ab nosaltres quan encara vivía 'l meu marit, qu' al cel sía. Vull dir que, veyent á la Toneta...

—Se díu Toneta la noya?

—Pera servirla, mentres Deu vulga. Anava dihent, donchs, que veyent á la Toneta, quan va perdre 'ls pares, que van morir de desgracia á la frábica ahont treballavam també 'l meu home y jo, allí 'l bafor d' en Castellfort, una frábica que hi havía al peu de Muralla de Terra á quatre passas de Sant Antoni... qu' avuy, com que tot se trasmuda, ja me l' han enterrada las casas del carrer de Ronda, sab?...

—Ah, sí, sí; que tenía un reixat gran ab un castellet de ferro al cim, oy?

—Écoli quá! Vull dir donchs, que la Toneta, alashoras, era una nena per l' istil de la meva Sió; tindría uns cinch anys, si fá no fá, y aném á dir que veyentla sens' aca ni barraca, qué havía de fer jo? La vaig amparar. El de casa, está clar, no s' hi va oposar gens ni mica, per allò que diuhen ¿sab? com més serém més riurém... Jo soch d' un natural que, bé n' he passadas de trifulcas, però may m'he deixat acobardir. Ja veurá, ja ho díu 'l ditxo: “á qui ajuda, Deu l' ajuda„, y jo ¿sab? ab la confiansa en Deu, quan me veig l'aygua á coll, dich: “pit y fora.„ Y 'm voldrá creure? Sempre me n' he deseixit.—

La senyora Pepa, que frisava com l'enrahonador qu'está condempnat á escoltar, enjegava tot sovint los seus sentits per altres indrets. Ja s'entretenía contemplant com las floristas, anavan adornant las sevas taulas escalonanthi los gemats poms de flors que treyan dels grans paners de forma de pandero ab que venían, ja, tombantse del altre cantó, enfilava ab la vista la porxada del mercat, plena de colorayna que s'aixamava entre las pileras de provisions com un vesper dins la bresca. De quant en quant, pescava algun concepte d' aquell embullat parlament y reconstruhía la conversa á sa manera, sens darse la pena de demanar aclaracións sobre 'ls punts escapats. Sía com sía, encara la Madrona semblava lluny d'ahont anava. ¿Qué hi feya, donchs?

—Vaig pendre la Toneta, la vaig muntar com á las mevas fillas, y miri, allá hont menjan tres menjan quatre, y una cana més ó menos d' indiana no'ns havía de fer ni més pobres ni més richs.

—Guayti!—feu, de sobte, la senyora Pepa, signantli un convoy de breaks que venía omplint l'espay de terratrémol en aquell' hora de poch moviment.

Y totas duas se van quedar mirant aquells carruatges ocupats per jovent alegre, que van passar com una exhalació cad' hu ab quatre cavalls mitx escapats y plens de picarols.

—Còm se gasta á Barcelona! Què's pensa? Aqueixa jovenalla ara se 'n vá á fòra, y ab lo diner que llensará en vins y puros n' hi hauría pera vestîns tot un any.

—Ben cert que sí. Endemés, volía dirli que, á la Toneta, jo l' he muntada ab lo sant temor de Deu, y que si vostè té estudiants á casa, per tots los diners del món no voldría pas que me l' esgarriessin, sab?

—Ay, santa cristiana! Ja veig que no 'm coneix y que tampoch coneix gens ni mica á las personas que viuhen ab mí.

—No s' agravíe, sab? Jo no dich res per' agraviarla... Aném á dir no més, que hi podría haver un descuyt... y una noya es una flor, un mirall que tot l' entela...

—Míris:—interposá la despesera, accentuant la paraula y fent una pausa pera pendre alè;—Vostè m' agrada molt, perque jo só tallada ab la meteixa estisora; tant, que ¡filla! per las criadas, enténguiho bé, per las criadas, jo no 'm moch del pis en tot lo sant dia sinó per anar á plassa. Y cregui qu' es molestia que 'm podría estulviar ben bé, ben rebé; perque, grat sia á Deu, á casa no hi tinch sino gent decenta, allò que se 'n díu escullida. Filla; ni 'l més petit atreviment, ni una paraula més enllá de lo que la lley de Deu mana. Qu' és cás! Jo deixarla passar á casa meva? Ja li dich que 'm coneix poch; ¡quín' una jo! A la primera, els plantava tots á la porta... Sense anar més lluny, tingui: ara fá tres mesos, qu' un jove, guapo y molt ben plantat, qu'estava á casa, ab l'excusa d'haverse etivocat de porta, ¿què fá? Una nit se'm fica al quarto. Sí? L'indemá al carrer y llestos. Ja veurá, una es viuda y cal que's recati com una fadrina ¿no es cert? Al dia següent, l'anunci al diari: Una señora viuda, que habita un tercer piso de buenas luces, etc., admitirá un caballero á toda asistencia para vivir en familia. Perque, á casa, no es propiament una casa de dispesas, nó; allò es viure en familia. Jo só molt fayenta ¿sab? y poso tal voluntat á las personas, que tots els jovenets, que tinch, ja ho diuhen: vostè es una segona mare. Donchs, l'indemá del anunci ja vaig tenir el quarto ocupat... Avuy per avuy ¿sab perquè busco cusidora? Perque 'm surgeixi y apedassi la roba dels senyors, que no vull que vajin foradats, y duas de servey y jo no podém donar l'abast. M'escarraso, 'm moro y, vaja, no hi há temps, el dia es curt. Déixis... qu'á taula son nou!

—Nou?... Ja cal que tingui un bon pis.

—Nou, filla, nou! Y que menjan per vint y estripan per una dotzena! Veurá, llevat del senyor Ignaci, un senyor que ja fa dèu anys que 'l tinch, que porta 'ls llibres de la sabonería El Esplendor, llevat d'aquest senyor, que tindrá á la vora d'uns quaranta tres anys, los altres vuyt ne tenen menos de vint y quatre, y vostè ja sab cóm menja el jovent aixís. En fí, ja ha vist el cistell; jo no 'ls sé matar de gana, com ho fan las propiament dispeseras. Qu' és cás! Míris, tinch, entre atros, un jove, lo senyoret Lluís, que tot sovint disposa 'l dinar perque jo mateixa li demano. Ja veurá, és un bon noy, mes viu qu'una espurna, servicial, belluguet com una papallona que li dich jo, y que, com té un gení tan fayent, m'agrada compláurel...

—Ay, quín sargento!—exclamá aquí la Madrona, llambregant á una minyona, desgalitxada com un homenot, qu'estava rihent y jogant ab un soldadás d' artillería, allí á duas passas.—Guayti, guayti això!—

Era que, mentres la criada 's desllorigava rihent ab las mans als costats, los llassos prisats del devantal blanch voleyant al ayre, lo soldat anava omplintse las butxacas ab la fruyta del cistell qu'aquella li havía obert á terra.

Aqueix acte indigná tant á aquellas dònas que la Madrona, no poguent contíndres, va afrontar á la criada, y 'l soldat, tot fentse 'l desentès, s' escabullí Rambla avall, pelantse una taronja, mentres la senyora Pepa, envalentonada ab l'ausencia del artiller, carregava de dicteris á la xicota que, allunyantse á corre cuyta, encara 's defensava tractantlas de tafaneras y llengudas.

—Cá! si n' hi há un feix d' aqueixas gandulas! Ja ho veu á quí mantenen las senyoras que no van á plassa; la meytat se 'ls hi en va pe'ls quartels! Si sempre ho dich, jo; desgraciat del home que no troba una dòna de sa casa; y la dòna de sa casa no té més remey que fer com nosaltres, venir á comprar. Hum! Moltas candelas fan un ciri pascual, veli aquí!

—Ben cert,—feu la Madrona, desitjosa de no allargar la nova conversa.—Altrement, ab lo que vostè 'm deya, no tinch reparo en enviarli la noya... però ja li dich, vagili, eh! perque 'l jovent d'avuy día 'm fa tremolar, y tant á la Toneta com á las mevas noyas, las hi tinch privat lo festeig. Ja 'ls hi arribará prou l' hora dels mals de cap. Ara com ara, no las vull veure al costat de cap home, y menos dels qui no son del nostre bras, sab?

—Be, y... ¿ja sab de cusir la noya? Vull dir si sab fer repunts, basteta, en fí, tot lo que cal, per si un día una tingués la capritxada de tallarse un vestit.

—Prou sab de tot, prou; si fins avuy ha treballat al Casmín, y sempre y quan apreti la feyna encara n'hi darán á fer á casa.

—Donchs, ¿que l' ha treta d'allí?

—Sí, peró ja ho veurá. Nosaltres hem rebut molt be sempre dels senyors de ca 'n Castellfort. D'ensá de la desgracia que li deya, sempre han sigut lo nostre Pare-pedás, aixíns es que jo no 'ls hi puch dar un nó. Va morir el jayo: lo seu fill, don Miquel, lo meteix que'l seu pare: “Madrona, ¿què voleu?... Aquí ho teniu.» Y això val molt, filla, pe'ls pobres!.. Don Miquel s'es casat, y la seva senyoreta, qu' es un ángel á la terra, se va emprendar de las mans de la Toneta y 'm va demanar que li deixés un parell de días á la setmana. ¿Què havía de dir, jo?.. Però resulta qu' al Casmín, si no las poden tindre seguras cada dia, no las volen, y ara 'ns hem de basquejar pera veure si entre unas quantas casas se fá 'l jornal... Endemés be, donchs, dilluns la vol, oy?.. Carrer d'en Roig, m'ha dit?

—Sí; á l'entradeta del sabater. Que vingui dejornet, eh?

—No li mancará, no tinga por. Aném, m'alegro molt de conéixêla... A veure si farán, á veure.

—Be ho penso. Estigui boneta. Vínguim á veure algun dia, si li escau be, que garlarém un xich.

—Si á Deu plau.—

Y una y altra s'allunyaren, confonentse ab lo formigueig de gent, qu'anava aumentant á mesura que 'l sol baixava á urdir sos raigs d'or entre las clarianas de la pampolada dels plátanos, qu'ombreja l'hermosa Rambla com un extens y fresch emparrat.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)