La papallona/Capítol IX

Sou a «Capítol IX»
La papallona
Narcís Oller i Moragas
(1902)




IX


Ja llest dels exámens, era 'l dijous, en Lluís vá escriure á sa mare, fentli saber totas las notas obtingudas, menos la corresponent al Dret canónich del que suposava no s' examinaría fins á la setmana entrant per haverse indisposat casualment el catedrátich.

«L' endemá dels exámens—afegía—faré las pocas visitas de despido que vosté m' encarrega y al següent dia, tindré 'l gust d' empendre 'l camí de casa y abrassarla. Aquest retart imprevist haurá aumentat la llista dels meus gastets, de manera que no arribarán á cubrirla 'ls diners que darrerament m' enviá; aixís es que, si á vostè lí sembla, demanaré als Srs. Jofre, Bellpuig y Companyía uns 12 duros més, pera no deixar cap deute y anar mes provehit pe 'l camí. Desitjaría tindre resposta abans del dilluns.»

La resposta fou la següent:

«En quant als 12 duros, pòts demanarlos als Srs. Jofre, Bellpuig y Companyía y major quantitat y tot, si 't cal, pera no deixar comptes pendents, encara que jo creya te n' havían de sobrar dels que vaig enviarte per la Teresona, perque vaig tirar llarch, comptant imprevisions que podían sobrevenir, que sempre á darrer'hora 'n sobrevenen; però 't recomano tingas seny, perque la cullita no 's presenta gayre bé y 'ns cal anar ab peus de plom; que, si no fos aixís, jo premiaría la teva aplicació á proporció dels grans desitjos de la teva mare que't beneheix y espera ab ánsia 'l moment d' abrassarte.

María Fortuny, viuda d' Oliveras

En havent llegit la carta, en Lluis se refregá las mans ab alegría, repassá de cor els comptes qu 'havía fet días enrera, y corregué, més que depressa, á cobrar, no 12 sinó 16 duros, á casa 'ls Srs. Jofre, Bellpuig y Companyía. De més á més del retrato, podría deixar una petita memoria á la Toneta, un anell, per exemple.

La pobra xicota s' ho ben mereixía: l' estimava tant!

—M' estima tant!—repetía interiorment.—Y ara veyeu com s' ha enamorat de mí; què li he dat? què li he fet? Pobra mossa! ¡Si sapigués que la fuga á mí no 'm dura sinó un moment: quan la tinch al devant, quant la veig tan tristota ó arrebatada com l' altre día! Oh! alashoras sí: el cor me bat, el meu esperit se soldaría ab el seu. ¡Si es tan maca ab els ulls baixos! Si está tan guapa, tan magestuosa, quan s' enfada! Caldría un cor de roca per no enamorársen en aquells moments. Y jo, que sempre he tingut aqueixa flaca per las dònas sentimentals y per las sérias, per aquellas qu'arrugan el seny com un home y us reptan ab el bras estirat com una Norma, al imposarvos los seus capritxos! Tot això ho reuneix ella. Si jo fòs capás de ficsarme en alguna dòna, sería ella y ningú més. Ho conech, m'atrau, m'encisa. No vull jugarhi, no dech jugarhi: s' interessa de debò y es una pobra, una órfana.... Jo meteix sería capás d' encapritxarmhi formalment y no convé, no convé; ¡no hi hauría poch rebombori á casa! Ja he fet mal en quedarme aquesta setmana; però ¿quí no 's queda quan ho demanan d'aquell modo y en aquells moments, que yo estava tan afectat! Qu' hermosa estava!.... Cá! cá! li daré'l retrato, li regalaré l'anell, se quedará d'allò més contenta per uns quants días, y, des de Ripoll, per cartas, procuraré desencantarla, de curarla poch á poch. Tenintla al devant no ho sabría fer.... Potser la Sra. Pepa, que may está contenta de còm la serveixen, se n' haurá cansat també mentres seré á fòra; la desilusionará y quan jo torni, tot lo d' avuy no haurá sigut sinó un capítol més dels molts capítols divertits que podrían contenir las mevas memorias d' estudiant. Ja 'm dól, ja, una xicota que val tant, que m' estimaría, que m'estimaría de debò!....—

Y doná fí á las sevas reflecsions mossegantse 'l llabi, rodant el cap y deixant perdre per l' espay una mirada ab la que semblava dar l' adéu á tot un vol de fugitius plahers.

Abaixant l' esguart, vegé, llavors, una placa ovalada de llautó, penjada al cayre d'un portal, qu' ab lletras esmaltadas deya: "Jofre, Bellpuig y Companyía." Doná duas passas y, empenyent, al mitx d'un cancell semi-exagonal ahont el lletrero 's repetía grabat en grans óvals de vidre, una porta, á la que responía un gran cop de timbre argentí, s'interná pe'l llarch y quiet magatzém, pera veure al seu caixer, que deya ell.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)