La papallona/Capítol X

X

A casa la Sra Pepa ja no hi quedavan més que dos estudiants, en Lluís y en Tomás Llassada. Tots los demés, examinats ja, s' havían escampat pe 'ls pobles á passar las vagas en familia.

La Sra. Pepa comensava á respirar com si s'hagués examinat també, y de no saber com trobar temps per anar á missa y visitar las sevas relacións, entrava en una temporada de dias folgats, expléndits, que li deixavan temps pera tot y fins horas y horas pera dormir més de lo que desitjava.

Pera gaudirse de tan venturosa situació no li mancava sinó una cosa: fer l' última gran bugada, rentar y passar els grans farcells de llensols y roba de taula qu' havían deixat bruts los estudiants ja ausents. Y això ho comensaría demá, s' hi posarían totas tres, las duas criadas y ella, y, per tot dimecres, no s' en cantaría gall ni gallina.

Be podía, donchs, avuy, diumenge, aprofitar la tarde, com á prólech de sa vida descansada, anant ab las del sastre del primer pis á pasar unas quantas horas á la torra que tenen á la montanya de Montjuich, prop de Vista-alegre. Lo senyoret Tomás ja havía eixit, com de costum, cap als billars del café de Fransa; donaría permís á las duas criadas pera qu' anessin per las sevas y, si en Lluís volía acompanyarla, com era de creure, no fós sinó pera bromejar ab la Sofía, tancaría 'l pis ab el pany de combinació y se 'n iría descansada.

Dit y fet; las criadas van eixir botant per las escalas com si sortissin de costura, els mocadors volant á munt, garlant alegrement sense enténdres, y la senyora Pepa, un cop vestida, entrá á la cambra d' en Lluís. No trobantlo á la saleta, que d' un cop d'ull se dominava tota, lo cercá dins de l'alcova hont bent segur el trobaría tirat demunt del llit. Tampoch hi era! Hont diablis s'havia ficat la papallona? Lo balcó estava obert de bat á bat, al peu del meteíx hi havía duas cadiras ab un llibre obert demunt d' una d' ellas y l' estudiant no 's veya per forat ni finestra. De sobte 's sentí la veu d'en Lluís, propera com la d' un fantasme invisible. La senyora Pepa, atravessant pe'l mitx de las duas cadiras, sortí al balcó y sorprengué al estudiant perillosament repenjat á un ángul de la barana pera que la Sumpteta, una modisteta del costat, pogués lligarli á la punta del bastó un hermós clavell. La despesera tingué la discreció d' enretirarse (estranya discreció que s' explica dihent qu' estavan baralladas) y amagada al brancal del balcó, estirá á 'n en Lluís pe'ls faldóns del jaqué.

—Sí, que vindré sí,—digué en Lluís.—M' alegro de que m' hagi cridat, perque, la Sumpteta, ab las sevas posturas ja 'm comensava á cansar.

—Si vostè no sé com es; ab totas fa broma. ¿Què no veu qu' es la xicota més fastigosa del vehinat? Ella y sa mare, quan surten al carrer, semblan dos galls farsits, ab un urch que gastan, que Deu las fassi bonas.

—Bé, sí, però, té quinze anys...

—Més de divuyt.

—Té un bon pamet de cara y, pera passahi una estona...

—Aném, aném; no s'empleyi tan malament. Vostè, qu'es tan maquet, pòt trobar cosas mallors, home.

—Vostè 'm fa l' amor, senyora Pepa!

—Vaja, bojet! Jo, pobra de mí, ja he fet á tots; però haig de dir lo que hi conech, ja ho sab... Vaja, ja's dona per arreglat? Pósis una mica més decantat el bolet, home. Y aqueix nus de la corbata? Vingui, home, vingui, que li faré mallor. No sab presumir... Aixins, ben estiradet. Ara un cop d' espolsadors á las botas. Ja té sòrt de que, com diu'l ditxo, la catedral no necessita adornos.—

La senyora Pepa, qu' anava endiumenjada ab el seu vestit de llaneta de color de cendra y sach de lo meteix, tot plè d'arrufats y gorniments d'entredosos y biaixos ribetejats de negre, un llas morat y gros com una monya de toro al pit, y al cap un manto flamant de granadina y punt, no volía que 'l jove la deslluhís ni que la deixadesa d' aquest recaigués sobre d' ella.

Barrada la porta; abdós baixaren al pis primer, d'hont eixiren aviat en companyía de tota la familia del sastre, dïstribuhits en tres seccions. En Lluís anava devant ab la Sofía y sa germana Merceneta, una y altra vestidas de indianas claras, llampants y de tall estremadament estret, un pomell de flors al nus del mantonet d' ilusió, y una cinta cirera enroscada al monyo, anusada en floch al cim del cap. Seguía després el pare, 'l senyor Vernet, vestit d' estiu, color torrat, nou, planxat, sense una arruga, lo cap ben dret, cobert ab barret de palla, un puro á la boca y un nen á cada má; l' un encara ab faldilletas y l' altre vestit de figurí de primera comunió. Tancavan la comitiva, feixugas com duas ocas, tirat enrera 'l còs y ventantse á ran del pit, las mans separadas de la cintura, la senyora Pepa y la sastressa. Las noyas anavan rihent de lo que deya en Lluís, bellugavan el cap com colomets, brincavan el còs, remenavan, y cercavan ab els ventalls posas rebuscadas, actituts de figurí. Els pares y la senyora Pepa duyan ayre marcial, posa de senyor-per-forsa á passeig. Tothom hauría dit qu'anavan al Park. La consigna era eixir de la ciutat per la porta de Santa Madrona á fí d' estalviarse tota la pols possible, y aixís anaren avansant cap als carrers d' en Guardia y de Montserrat.

En aquest carrer, dins de la botiga del fuster del devant, com cada festa, passavan la tarde jugant á la bescambrilla, assegudas en cadiretas al voltant d' un escambell cobert ab un mocador de llana, la fustera, la Madrona, sas fillas y la Toneta. Aquesta seya de cara al carrer, y, poch interessada á'n el jòch, tenía més la vista á fòra que no pas demunt las cartas. De sobte, un chor de riallas que venía acostantse, li ferí l' orella d' un modo estrany. Entre 'l burbull de la rialla, li vá semblar distingir la veu abaritonada d' en Lluís. Pará atenció, ficsá 'ls ulls; demunt l' assoleyada acera avansaren tres ombras humanas, qu' entraren llepant la botiga de biaix. Després aparegueren las tres personas. Sí, en Lluís ab duas noyas, ayrosas, elegants (aixís van semblar á la Toneta), y, al atravessar el vano d'aquella porta, la veu, oh sí, la veu d' en Lluís, que ressonava dins de la botiga dihent:

—Sofía, Sofía; no l' estimaré.—

Sols ab gran esfors pogué la Toneta retenir á las mans la derrera carta...

Tota esverada, seguiren sos ulls mirant al carrer per hont continuava desfilant la comitiva. El sastre y 'ls nens no li cridaren l' atenció, no 'ls considerá lligats ab els altres; mes, prompte vingué la Sra. Pepa á confirmarli que no s' havía errat com aquell dia al carrer Nou: era en Lluís, era en Lluís! Per gran sòrt, ni l'estudiant, ni la despesera s'havían adonat d'ella.

Tirá la carta sens ni mirar quí guanyava, y dihent qu' estava cansada de jugar, eixí al brancal de la porta pera no perdre á'n en Lluís de vista. Lo mullader que, regant l'acera, havía fet l'aprenent del confiter, obligá á la comitiva á passar per l'altra bandada. Mil vegadas preflerible: aixís veuría mellor tots los gestos d'en Lluís y de las sevas amigas.

—Y qu' entretingudas van, còm riuhen, còm las fa riure 'l gran brétol!—exclamava la Toneta gayre bé en veu baixa, tot bellugant nerviosament las camas. Y 's bevía ab els ulls tot el terceto, midant de dalt á baix á las noyas, grabantse en el cervell el contorn de llurs figuras, el color dels vestits, calculant las edats que tenían, arreplegant els moviments intencionats d' en Lluís, pera descobrir la preferida. De repent, ¡ay! ¿què fá en Lluís? ¿què fá la més gran? Ah! en Lluís li dona'l clavell que duya á la solapa: ella li regala en cambi el pomet del pit! Los dos caps s' atansan, mitx girats cap aquí, se diuhen no sé què en veu baixa. Ah! ella, la gran, la Sofía es! Sí, Sofía ha dit, quan passava per aquí...—

Y la Toneta no s' adonava de que, arrossegada per aquell imán, s' havía allunyat ja fins á tres casas més amunt de la del fuster. Per ella no hi havía més terra ni més distancia que la posada entre sos ulls y en Lluís, més fragment atmosférich que la cinta visual per hont corría en suspensió una faixa d' imán invisible. Y sense voler, se sentía empesa á guardar las distancias, á dar una passa á cada passa qu' ells davan, com si hi estés lligada ab una soga. Alguns desvagats, des de 'ls balcons, la veyan espiant, arrossegantse d' aquell modo á rassés de las casas, y com pe'l carrer casi no hi passava ningú més, s' entretenían contemplantla, fent suposicions, brodant historias sobre las causas d'aquella fascinació que descobrían.

—Sí, Sofía 's diu,—repetía engelosida la Toneta, escorrentse sempre carrer amunt.—Y que sembla maca! Calla; ara tomba'l cap.... Nó, no val re.... Diu alguna cosa al senyor dels nens; dèu ser son pare.... Ay! que no 's giri en Lluís! Ah, ja torna á enrahonar ab ell. No es guapa; té'l cabell roig, el nas tirat en l' ayre, la boca gran. Y que 'n vá d' enfarinada!... Mira quinas posturas fá! Y això li agrada á 'n en Lluís?... Psè!.. dèu ser rica!—

Y com d' una ullada havía près tota la fesomía de la noya, d'un sol cop d'ull, també, ficsantse en lo vestir de la comitiva, endeviná l'estament del sastre.

—Hum!—feu, arrufant el nas.—No passan de menestrals acomodats que van de las festas.—Y no sabía si alegrársen ó nó.

En aquell moment, la comitiva's vá perdre entre el garbuix de municipals, agents de policía, mistayres, criadas, mariners y obrers qu' embussavan de part á part el carrer, devant del Circo, hont se representava per centéssima vegada «De Sant Pol al Polo Nort.» Quan la Toneta s' va veure á prop tot aquell formigueig, s' adoná de lo qu' havía caminat, va posarse sobre sí y pensá en recular; però l'afany de saber, poch més ó menos, ahont parava en Lluís, la va fer encara avansar ab aquella llibertat d' anar sola que té l' obrera. Y penetrá prompte pel mitx d' aquell públich que cridava, reya, malparlava y 's partía en duas massas fermentosas y viroladas á cada ómnibus de familia qu' anava avansant pera descarregar didas, criaturas y pares candorosos. Ficada entre aquellas empentas, hont la llum del dia semblava migrarse y'l tropell feya anar esverat, mirava sense veurehi. No sabía si ells s'havían ficat al teatre, dins de qual vestíbul hi havía una cua amohinosa, ó si haurían passat de llarch. Y ab el neguit del dubte, rompent aquella maror, s' arribá á la Rambla de Santa Madrona, qu' escorcollá de cap á cap.

El sol daurava l' extens y torrat devanter del quartel de las Dressanas y dos bons terços del empedrat, deixant extesa per tota l' acera de l' altra banda l' ombra regada y fresca que li esbatia el baix caseriu. Fer la banda del quartel no tranzitava ánima viventa; no més un qu' altre cotxe de retorn y dos soldats de cavallería, portadors d' ordes, feyan retrunyir l' empedrat en direcció á las Ramblas centrals, d' hont venía una gran remor de vida. Poblavan l' acera ombrejada rotllets de soldats, donotas y mariners extrangers.

Apartantse d'aqueixa xusma y fent vía cap al portal, vejé á'n en Lluís y la Sofía, y, sense avansar un pas més, los acompanyá ab la vista entelada pe 'l plor fins que's perderen per l'ángul de la muralla. Llavors s'entorná á la botiga per' avisar que s' empujava al pis á embastar alguna coseta, y, al entrar al seu dormitori, va caure á la cadira de cusir, feta una mar de llágrimas. La passada d'en Lluís li semblava una infidelitat imperdonable, se sentia 'l cor nuat, y ab el senglot del plor se li escapavan bruels de gelosía.

—Malaventurada l' hora que'l vaig conéixer!—exclamava interiorment.—Malviatge la meva fluixedat de geni, que 'm feu reconciliar ab ell quan ja tot s'havía acabat! Ara no 's mofaría de mí com se'n mofa; jo, jo m'hauría rigut d'ell al véurel tan entregat á 'n aquella mosca-balba, xata, posturera y llampant com las Marcolfas de qui s' apartava, Deu m' ho perdó! Oh, nó, demá no m' hi atanso, no m' ha de veure més; l'haig de xasquejar. S' ha esperat una setmana, que segueixi esperant. Potser no ho ha fet per mí, sinó per ella! Y jo, jo, pobra de mí, tan babaua, que, 'm creya que s'havía quedat pera darme una proba, l' única proba d'amor que li demanava!... Ah! nó, no m'ho ferá entendre. Vès que diría ell, si avuy me vejés festejant ab un altra, regalantli clavells y mentjantmel ab la vista!.. ¿Si no'm vól, si no m'estima, perquè ha de venir á trobarme, á cusirse'm á las faldillas y jurar y plorar y escriurem cartas y darme clavells com á la Sofía meteixa? ¿No es mal fet això? ¿una maldat, una infamia? ¿Que'l demano jo? ¿Que'l busco? ¿Que li he dit may que'm fassi comedias, ni que m'estimi á la forsa? ¡Ah! si 's pensa que jo també 'm dich Sofía, vá ben errat. Ha jugat ab mí un cop; no hi jugará més. Soch pobra, sí, ja ho sé, molt pobra, ni pares tinch; però vaig ab el cor á la má, tinch la meva dignitat y no vull, no vull que juguin ab els meus sentiments!—

Y s' aixecá, y va treure, d'una capsa molt desada, un clavell pansit, no ben sèch encara, y va comensar á esfullarlo, á esmicolarlo ab enssanyament repetint y repetint:

—Nó, no 'm dich Sofía, no ho só com la Sofía; ab mí no 's juga, s'hi vá de veras; els presents que se'm fan, no 's fan á las altras. Això no val re, re; es una mofa, es un afront que no vull guardar.

Y arreplegá de la falda, ab desespero, las despullas de la flor, mulladas de llágrimas, y las matxucá encara fentne una bola entre las mans com si trobés gust en perllongar aquell esclat de dolor, y las llensá al carrer, cayent altra cop á la cadira ab el panteig de qui ha fet un esfors suprém. L'exaltació l'ofegava, l'esperit se li tenía per un fil, y, en mitx d'aquell defalliment de forsas, sentía clamar per fòra la vida de la ciutat y arribar allí dins ab sos contrasts, y ab sas discordancias ordinarias, que jamay notém tant com en mitx del sufriment. Sota 'l balcó de la Toneta un organet tocava 'l vals de Las cent donzellas, la campana de Santa Mónica senyalava un combregar, d' una taberna del carrer de Trenta-claus, s'escapavan esqueixos de cansons obscenas cantadas per veus d'ayguardent, y, á lo mellor, l'organet trencava la melodía sostenint una nota com un xiscle, pera deixar passar un cotxe qu' omplía de terratrémol el desert carrer ó recullir el quarto que queya d'algun balcó.

Versió sonora interpretada per Joan Pujolar (origen: Donants de veu)