De tots colors/Uns funerals
Los diaris havían anunciat, dematí y tarde, 'ls funerals de la meva amiga.
La pobre havía abandonat lo món al bò de la vida, quan tot li sonreya, quan comensava á ferla indispensable la maternitat.
Deixava duas nenas y un nen, tots tres encara en la infantesa. ¡Pobrets! ¡cap d' ells sabía lo que havían perdut! Lo día de la mort plovía, la nena gran digué que la seva mamá plorava dede 'l cel y's posá á plorar. Més tart, los hi emprobaren vestidets nous que, encar que negres, los trobaren bonichs, no anaren al colegi, 'ls hi compraren joguinas, vegeren moltas visitas que se 'ls menjavan á festas, y 's distragueren. La idea de la ausència eterna, d' eixa buydor esglayadora que deixa. la mort á son entorn, no cabía en aquells cervellets. La mort era per' ells una paraula antipática, esgarrifosa; no un fet conegut, ni tan sols una idea.
Duas campanas de to desafinat y planyívol, la una brandant á la desesperada com plor desfet, l' altra deixant sols escapar de quan en quan una batallada fonda, singlot traydor del afligit que no gosa á plorar, nos cridavan desde amagada altura. Lo viudo y l' aclaparada mare no las sentiren fins al baixar del cotxe, al peu de la iglesia. Llavors s' escapá del primer una llágrima que 's fongué en las gemadas galtas de sos fillets als qui besá, tot rebentlos de la portella.
La escena m' infundí tal respecte que vaig retirarme per no ésser vist.
Correren las nenas á agafar las mans de la decandida avia; lo pare prengué fortament la del noy. Entraren en lo temple.
Poch després, parava un altre cotxe y encara un altre, del que baixaren germans del viudo y de la difunta, oncles, tías, cosins, tota una tribu endolada de cap á peus. Y tot això, sota un cel rialler, entre 'l terratrèmol d' un carrer que vessava animació y aixordava de soroll.
Lo temple estava fosch. Per sa grandiosa nau gronxavas una boyra de gris destenyit, barreja misteriosa d' urdits de sol enmascarats per las cortinas que atravessavan, de reflexos negrosos que llensavan assi y alla 'ls draps de dol per tot extesos, de polsina esblaymada en suspensió, del flameig groch de las atxas y del blavench dels lacrimatoris que llengajavan sens fer llum. Al fons del presbiteri, entre las constelacions d' aromas d' or qu' á diversa alsaria sostenían encesos simètrichs salamons, blanquejava la imatge del Crucificat, lo rostre emboscat en la negra cabellera que li penjava front avall, los brassos extesos, lo cos rendit alsapremant los genolls... Y, abaix, ressaltant de negre pedestal, en lletras blancas, romanas y molt grossas, aquest text de Sant Joan:
Omnis qui vivit et credit in me non morietur in eternum.
Derrera meu, comensa á entrar una multitut elegant. Las damas se colocaren á un costat; los senyors al altre. Llurs figuras s' esborravan, se confonían ab la fosca. Lo negre tapís de terra ofegava 'l trepitj y, de tota aquella gernació, un sols ovirava 'ls rostres que jo veya avansar entre tenebras, com cendrosas clapas qu' anavan després afilerantse en llargas y espessas rengleras.
Per forsa tot aquell aparato de tristíssima impressió degué compondrel un artista, perquè penetrava, sobrecullia l' esperit y 'l feya somniar ab quelcom parescut á la buydor y silenci dels sepulcres. Apareixían en la pensa, sens voler, lucubracions intimas sobre 'ls tremendos secrets d' ultra-tomba.
Sí, era trist, aclaparador fins pera fer meditar al més frívol. Y mal grat això, 'l públich no trigá á parlar. Com si las veus eixissen de la trompeta del Judici, bastaren los primers acorts de la invisible orquesta pera que 'ls esperits tornessen á la vida, los cossos tots s' expolsessen lo pes de mort que 'ls tenía sdpits. Hi hagué un remoreig general. L' alè retingut s' exala per tots cantons ab tos trencadas. En la bandada de senyoras, tot foren xiu-xius. Devant meu, dos senyors, ja calvos, se saludaren, y arronsant las espatllas, l' un esclamá:
—¡Què hi farèm!... si l' Enrich no m' hi vegés...
—Es clar... y cregui que á mí també 'm venía ben malament... Avuy firmem aquella escriptura, ¿sab?—
Un altre de derrera, ab veu enfadada:
—No sé perquè, ara, l' han donada en fer los funerals ab musica; no s' acaba may...
—¡Oh, y avuy!—responía son interlocutor;—solament pera oferir passarém un hora: ¿no veu quin gentíu?—
Aixís continuaren uns y altres; però 'm destorbaren de sentir los dos joves del meu costat, que segufan atentament la orquesta y 'l cant plá, pera riures, ara de las desafinacions y mansuetuts d' una, ara del desguitarrament del altre.
Y jo, que havía estimat á la difunta, m' escruixía, pensant què significava, donchs, tota aquella concurrencia, de què servía tot aquell art tan felisment conseguit, si, llevat de la afligida familia, cap dels concurrents se recordava de la morta ni pregava per ella.
Al eixir, vejentme molt capficat, un amich meu, á qui tinguí la flaquesa de comunicar mos planys, va respondrem tot sorprès:
—¿Donchs, què volías? Per quí 't pensas que hi anem als funerals? Pe 'ls vius, home, pe 'ls que 's quedan.—
Y encara no se m' havía esborrat la expressió de tristesa qu' una resposta tan néta'm pinta á la cara, quan continuá l' amich ab veu molt aixerida:
—¿Vaja, vols venir á esmorzar al Tibidabo? Mira, hi anem una colla. A la cantonada 'ns espera 'l break.—
No sé què vaig respondre; però recordo que, al despedirme d' ell y atravessant per la negror de la concurrencia que formiguejava á la porta del temple, sols senti veus que 's citavan pera 'l teatre, que parlavan de flòchs y botigas ò que tiravan floretas á las donas guapas. Vaig mirar al cel, y 'l cel reya; vaig baixar la vista, y el carrer se sobreixía de cotxes y caballs y de gent atrafegada.