De tots colors/Nocturn

NOCTURN

¿Còm atrau y còm acompanya lo llum de casa, quan tot-d'-una 'l veyeu pampallugar en negra nit entre 'l brancám! Lo cor s' aixampla, vos salta y os poseu a cantar. Tot aquell panorama al sumillo qu' entristía 'ls ulls endormiscats, quan no sobrecullía 'l cor ab alguna de sas deformitats. fantásticas, desapareix. Cavaller y cavall ja no veuhen més que aquell llumet. Abdós lo coneixen, abdós senten son encís.

Tras, tras, tras, tras... lo cavall marxa ab més de lit, lo cavaller talareja sa cansó favorita.

De sobte, lo cavall adressa las orellas, lo cavaller calla y ascolta. No se sent ni un mosquit.

—¡Semblava la veu del nen!—

¡Ilusió! Era 'l piu-pia d'un aucell qu' ha fugit d' ajoch sobresaltat. Y aquell llumet encara es lluny, lluny... però parpelleya plé de vida.

Tras, tras, tras, tras... lo cavall precipita la marxa tot ayrós. Lo cor del cavaller s' esponja y salta de content.

Altre cop lo cavaller recull brida y para orella.

—Gent que s' atansa... serán los de casa... tots venen á rèbrem.—

¡Ilusió! Una alenada d' ayre, qu' escarpint la cabellera dels pins, no sé qué ha salmejat.

—¡Tornèmhi, Menut!—

Tras, tras, tras, tras... Però del cim d' aquest serrat, sembla que 'l llum s' allunya. Lo cavall apreta sota una volta de salzers que cobreix la baixada.—

—¡Eeeep!... ¡Xooó!... Nó, nó; ¡osque, Menut! Me creya qu' algú plorava, y es l' aygua que s' escola rech avall... ¡Uff! ¡còm se m' oprimía 'l cor!... ¡Bo! ara 'l llum s' apaga! ¡Potser ja no m' esperan!... ¡Ah! no; ja 'l torno á veure. Apa, apa, Menut, qu' aviat hi serèm:—

Lo llum ha crescut; una gran resplandor l' envolta. Dins d' aquesta resplandor, lo cavaller jas' hi imagina tota la familia esperantlo al entorn de la blanca taula. La sopera fuma, lo vidre y la plata llampegan, los nens enganyan la son obrint los ulls tant com poden, la mare ascolta del indret d' afora mitj tombada á la finestra, la cambrera cabussa á peu dret á dos dits de la propia sombra qu' en la paret son cos estampa. Fins lo solemne trich-trach del gran rellotje de caixa creu sentir lo cavaller.

Tras, tras, tras, tras...—Au, Menut, au que 'ns hi anem acostant!—

Lo cavall ja galopa al peu de roures centenaris que la fosca ha agegantat més. Es la roureda de casa; prou que la coneixen cavaller y cavall. Lo llumet balla per las clarianas del bosch.

Tras, tras, tras... Passada la roureda vé 'l camí d' Abaix encaixonat per marjadas demunt de las quals guaytan arbres de clos.

Tot-d'-una 'l cavaller se sobta. Un bulto negre s' ha després del marje, cabriteja un xich y arreu corre llisquent camí avall. Quan tomba 'l cap, sos ulls brillan com llumenetas; es lo gat.

—Apa, Menut, que hi som aprop.—

Glup... glup... glup...

—Y tal s' hi som propet: mira 'l Lleó com s' esplica.—

Lo cavall passa al trot, s' espolsa la cua y las crins, brasseja tot fatxendós, esbufega, estornuda, renilla y arriba tant frissós al reixat com lo cavaller. Lo reixat obra pas franch ab rebombori. Esclata un coro de veus estimadas; grans y petits enrondan al cavaller apenas ha posat lo peu á terra; lo Lleó trenca 'l rotllo, brinca desaforat llepant la cara y las mans del amo, mentres lo gat se li refrega per las camas, anguilejant y miolant tímidament, y la quitxalleta enrahimada en brassos del pare, esclata en riallas y petons. La rialla esponja la fesomía de la muller, alegra totas las caras del servey.

Y quan, á la llum de la linterna que porta 'l majordom brandant, emboca l' escala la familia, lo cavall, ja desencellat, s' escapa del mosso; brinca com un molto y entra renillant á dins l' estable.

—Ah,—diu l' amo un cop á dalt;—ja som á casa! Benehida llum: tu eras l' ull benvolgut de la familia... Tanquèu los finestrons: un cop tots dintre la llar, ja aquest llum no diu rè als de fòra.