De tots colors/De pillo á pillo

DE PILLO A PILLO

—¿Ab permís?..,.

—Endavant.—

Lo porter acaba d' estirar la mampara. Lo recient vingut anima tota la cara de l' expressió més dolsa que pot conseguir: lo barret boca per munt, sostingut ab las duas mans á nivell de la cintura, las espatllas arronsadas, lo cap moix.

¡Al fons de la pessa, que 'ls trasparents deixan á mitja claror, lo banquer, un senyor de patillas blancas, rebegut de cara, nas de ganxo y ulls de ratolí, segueix en sa taula sens aixecar la vista d' unas lletras qu' está examinant ab front contret.

Un reculliment tan imprevist, clava en sèch al recient vingut á mitj despaig ab lo posat violent de qui' s veu desatès. Y com lo banquer segueix mirant las lletras, lo foraster entreté la vista passejantia pe 'ls grans quadros al oli que, encar que dolents, lluhen entre amplíssims marchs daurats, per l' inmensa caixa de ferro, pe 'ls armaris de xacranda tallada, pe 'ls divans y esplèndidas poltronas, per l' afelpada catifa, pe 'ls folgats cortintajes de vellut blau, per l' escampall de papers qu' ocupan la taula ministre entre richs objectes de plata y bronzo de bastant mal gust. Y en sa contemplació, com per una successió misteriosa de recorts, ò potser per llusió de desitjs, de sobte se li esten damunt la taula una bayeta verda, botan los daus, feixos de bitllets, munts de dobletas y pilas de duros en pessa atrauhen sa atenció fins á capficarlo de manera que 'l banquer ja fa estona l' está amidant de cap á peus y ell no ha desclòs encara 'ls llabis.

¡Ah, quína revista qu' ha passat aquell ull de ratolí! ¡Què n' ha llegidas de cosas en aquell front encara jove, ja arrugat, en aquella vista extraviada y marcida per l' insomni, en lo panyo ja pelat d' aquella levita de colzeras lluhissosas!

—¿Què se li oferta?—

Tot sobtat, lo foraster se desperta, avansa fns al peu de la taula y tornant á recobrar la primera expressió de dolsura, allarga al banquer una carta.

Quan lo vellet torna á plegar la carta que ni ha llegit, diu lo jove ab tot aplom:

—Ja ho haurá vist, jo so 'l fill del senyor Bru, l' amich íntim de vostè. ¡Còm l' estimava 'l meu pare!...

—Vostè dirá què 'l porta,—interposa l' altre ab sequedat.

Lo jove, sens invitació prèvia, s' asseu al costat del banquer, que 's mossega 'l llabi, com si ab las dents hagués fet presa d' una nova observació que vol retenir.

—Donchs, sí,—salta 'l jove, després de munyirse la barba y bellugar lo cap ab la tristesa de qui dèu fer confessions dolorosass—he vingut d' Amèrica... he tingut moltas desgracias, m' han estafat miserablement, m' han robat fins la camisa com qui diu... Però, en fí, deixèmho estar... Per sòrt meva no hi tornarán. Vull dir que, com li indica ja 'l senyor Pons en la carta, ha mort á Madrid un oncle meu que m' ho deixa tot... Sinó que 'm manca una friolera pera 'l viatje, y jo venía á veure si vostè...

—Ay, fill meu, ha fet tart.

—Li firmaré un pagaré... una lletra...

—Ho sento molt, però... ha fet tart.

—Y donchs, ¿qu' es això? ¿Que també l' han robat per ventura?

—Nó, ¡cá! massa anys, velhi aquí.

—Dispènsi, no ho entench...

—Vull dir que quan era jove, si 'm demanavan un favor se m' omplían de llágrimas los ulls y allá va. No'n sabía negar cap. Però varen escarmentarme y...

—No obstant, vostè no suposará que jo...

—No continúe, ho crech bé... però...

—Me faría un gran favor, y ara sembla que 'm fá pagar lo mal dels altres.

—Rès d' això, fill. La seva desgracia está en que jo 'l vaig pagar llavors.

—No obstant, vostè es rich.

—No ho nego.

—Llavors...

Lo banquer, aixecantse, tocant bonament la espatlla del pidolant y á mitja veu:

—Llavors jo era aprenent, y ab aquells diners vaig pagar l' aprenentatje. Ara ja só mestre. Per això li he dit qu' ha fet tart.—

Lo jove, ab una mirada cínica, tirant ja la capa al toro:

—¡Y tal si n' es de mestre!—

Lo banquer, sens inmutarse, y empenyent poch á poquet al foraster cap á la porta:

—Mentres no tinga una bona hipoteca, no vaja may per quartos á trucar á la porta d' un vell, ni que sía banquer: crèguim.

—Y menos si es banquer, dèu voler dir.

—Pse, pse, bastará que sía vell.