De tots colors/La pitjor pobresa
Era un vespre d' octubre. Sòls una vintena d' hòmens, escampats en petitas collas, passejavan pe 'Ís porxos de la plassa, trepitjant l' ombra oblícua de llurs cossos que s' extenía estrafeta pe 'l desigual empedrat hont grunyían ab tristesa las botinas.
Los fanals del mitj llensavan esmortuhida claror damunt d' un desert de sorra, lo gas de las botigas cremava pe 'ls aprenents que cabussavan darrera 'ls taulells. De sobte, un home atrafegat, atravessant lo desert, aturá á un dels grupos, y trayentse la gorra de visera ab la mateixa má ab qu' aguantava una mangala, digué:
—Senyor jutje: un ferit al hospital, lo criminal á la presó.—
Lo jutje 's despedí de sos companys ab rialleta forsada, 's arribá ab l' agutzil al hospital hont l' esperava ja l' actuari, y presa declaració al ferit, s' encaminá ab sos auxiliars á la presó. Pe 'l camí explicá l' agutzil lo fet. Era en una taverna de prop de la plassa, la víctima un voluntari, l' altre un pobrediable, que vivía de tirar l' art y feynas més grosseras, abdos, amichs y sense ressentiments. Tot just havían begut un gotet de ví, quan han comensat á disputar qui pagaría 'ls dos quartos del gasto. «Que si jo no ho he promès, que ho has promès tu, que si no tens paraula, que si tu ets un murri,» han anat escaliantse, y zas, ja 'l tens. Y això que, senyor jutje, era un bon home.
La presó dormía á la claror de la lluna que llepava de biaix las groixudas reixas y á las dels malcarats fanals que hi havía clavats á las parets dels corredors. Lo tribunal se constituhí en la Sala de visitas, dalt l' entarimat, darrera una taula hont cremavan duas espermas quína llum no arribava á més enliá de quatre passos. Tot lo restant de lasala 's perdía en nebulosa vaguetat. L' escarceller no trigá en portar lo près, un home menut, de cabell de estopa, cap moix y sonso, y pobrement vestit de pana color de oli, esquitxada de fanch sèch. A un: ordre del jutje, li acostaren un escambell devant la taula y allí 'l feren seure.
—¿Còm vos diheu?—preguntá 'l president.
—Ramon...—respongué 'l près ab veu fosca, sens aixecar lo cap, y gratantse las costellas per dintre l' espitragada camisa, balansejantse com si estés begut.
—¿Còm més?
—Ramon...
—¿De nòm de casa?
Lo près seguí gratantse, cot lo cap, la mirada á terra, balansejantse estúpidament.
—De nòm de pare, ¿còm vos diheu?
—Ramon.
—¿Ramon Ramon?
—Ramon.
—¿Còm vos diheu de nòm de mare?
—Ramon.
L' agutzil que tenía al derrera, li clavá un pessich, lo jutje comensá á mossegarse 'l mostatxo com qui rumía, l' escarceller á tombar la cara per las fosquedats.
—¿Hont érau aquest vespre á las vuyt?—intentá encara preguntar lo jutje.
—Ramon...—torná á fer lo près, tan garneu com abans.
—¡Prou!—cridá 'l jutje. Y encarantse ab l' escarceller, esclamá tot anardit.—Aquest home no ha estat incomunicat: al seu calabós hi há algú altri.
—Es que...
—Es que si això torna á succehir, jo encausaré á vosté. Tánquim aquest home sol, tot sol.
Lo près eixí arrossegant los peus fins á la porta: mes, al esser á la escala, los cops del agutzil y escarceller la feren pujar, botant de dos en dos, tots los grahons.
L' endemá, á las onze, un doll de sol amarava l' entarimat de la Sala de visitas. Lo près hi entrá també ab lo cap cot, però d' humilitat, y ab senyals evidents á la cara de no haver dormit. L' indagatoria fou senzillísima. A la primera pregunta, l' home respongué, recitá dé cap á cap lo fet, seguit y llisquén com qui descapdella un rodet. La conciencia, á solas, havía fet lo miracle.
—Firmi aquí,—li digué l' escribá...
Y 'l près firmá «Ramon Xaloch» ab unas lletras d' un través de dit.
Se l' endugueren. Al cap d' un quart, dos camillers entraren ab un bayart y una caixa que contenía 'l cadavre del voluntari. Lo près fou altre cop conduhit á la sala, entrant per una porteta que dava é la tarima y en direcció que no li permetía veure la caixa. Llavors lo jutje s' aixecé, baixú del estrado ab lo près, y fent descloure la caixa, preguntá á 'n aquell si coneixía al difunt.
—Si, senyor, era ell—respongué ab humilitat y esgroguehit.
—¿Aquell á qui vos matáreu?
—Aquell á qui vaig ferir.
L' actuari extengué la diligencia de reconeixement, y allargant altre cop la ploma al près, torná:
—Firmèu aquí.
Y aquest firmí «Ramon Xaloch» ab unas lletras de dos dits, cayentli sobre 'l paper una llágrima que refregá tota la X.
—¡Ab quinas ganas li clavaría una clatellada y 'l plantaría al carrer!—exclamá entre sí 'l jutje, tot commós, mentres s' enduyan al près.—¡Per dos quartos, infelis! ¡Per dos quartos! ¡Oh, ignorancia!
Crits y plors lo distragueren de s' abstracció. Era qu' al atravessar lo près pe 'l peu de l' escala gran, s' havía promogut una escena que partía 'l cor. A la part de fòra del gran reixat, esperavan al près la muller ab sos dos fillets, un á bras, l' altre arrapat é las faldillas, tots la cara encastada en los barrots de ferro.
—¿Ramon, qu' has fet?—cridá la dona plorant.—¡Mira 'ls teus fills, míram á mí!... ¡Deixèulo anar!... ¡Com ho farèm sens ell! ¿Per què l' has mort... ¿Per què t' has perdut?... ¡Per una pessa de dos, senyor, perdre 'ns aixís!
L' interpelat tremolava, los nens ploravan espabordits... l' escarceller va empènyer al Ramon fins á la reixa... sonaren tres petons abrusadors... y 'l près, gròch com la cera, plorant llágrima viva y tambalejantse, 's perdé escala amunt, mentres aquella mare, estrenyent á sos fillets, queya á terra defallída y exclamava singlotejant:
—¡Per una pessa de dos, fills meus! ¡per una pessa de dos! ¡Y jo 'm creya pobra!... Are ho som, fills meus, are ho som!