De tots colors/Un petó
En Victoriá Renom arribá á Barcelona á las Onze del matí. En baixant del vagó, lleuger com venía de roba, sens més fato que la cartera de viatge penjant á la bandolera, sortí de l' estació anguilejant entre 'ls passatjers y 's fica tot decidit en un cotxe de plassa.
—Carrer de la Diputació, trescents vint.
—¿No porta equipatge, senyor?
—Nó.
—Avant, donchs,—digué 'l cotxero, pujant d' un blinco á la banqueta y fent petar lo fuhet sobre las moixas orellas del rossí.
La pobra bestia arrencá á córrer posant de manifest tot lo jòch de sa ossamenta á través de son cuyro escarransit y en quinze minuts pogué parar, bé que suhosa y pantejant, á la porta del 320, carrer de la Diputació.
—Arribas á punt, noy,—exclamá, obrint los brassos á en Victoriá, son cosí Joseph,—anavam á esmorzar. ¿Què portas de nou, què portas? ¡Sense equipatge! á Es á dir que t' entornas aviat? ¡Això si que no val, tocar clau y fugir!... Josefina, pòsi un plat més á taula y avísi á la senyoreta: dígali que acaba d' arribar D. Victoriá.—
Y, tot dihent això, lo bon Joseph anava guiant á son cosí cap á un dormitori hont pogués esbandirse y trèures la pols.
Son cosí, mentrestant, lo mirava embadalit, deixantlo parlar, deixantlo fer.
—¿Què vols dir ab aquesta mirada? ¡què vols dir?—saltá de sobte en Joseph.
—¡Tantas cosas vull dir!
—Lo de sempre, ¡qu' envejas la meva felicitatl...
—Ni més, ni menos. Ets lo prototipo del fill de la sòrt. Jove, robust, guapot, expansiu, rich, bon marit, bon creyent.
—¡Psit, psit, psit! Pòch á pòch: jove, robust, expansiu, sí. ¿Rich?... Bé, vaja, dihèm que sí, perque no soch cobdiciós y tinch lo necessari pera viure...
—Advertèix que no vinch á enmatllevarte res, vinch precisament á vendre.—
En Joseph esclafí en bondadosa rialla y continuá:
—En quan á guapot...
—Calla, això tu no pots discutirho.
—Que passi, donchs: discutiuho vosaltres... Ara, si soch bon marit y bon creyent, tu 'm dispensarás lo dret de posarhi 'ls meus reparos, suposo.
—¡Diable! Jo sempre t' hi he tingut, la veu general es aquesta, si de cas t' han d' haver girat com una mitja,—exclamá en Renom, fixantli una mirada traydora, la tovallola á las mans com qui de sobte deixa d' aixugarse.—Home, ¿no 't recordas de quan eram estudiants?
—¡Oh, es que vosaltres erau uns plagas!
—Sí, com lo noranta nou per cent dels joves. Cap dels companys era calavera, però cap com tu era tan devot ni tenía aquella por á las dònas... Feyam la joventut, res més. Tu no la has feta, á vintitres anys te vas casar enamorat com un boig, segons diuhen, aquell amor no ha mimvat y...
—No, pobra Mariagneta, cada día l' estimo més. Vaig trobar un ángel, però per això meteix me sembla que no la estimo prou. Es com lo que 'm passa ab la relligió... tinch fè, y com més cumplèixo més me sembla que 'n faig pòch...
—Noy, jo acabaría inculcant á la meva dòna que 's fes monja y jo 'm faría ermitá. Per aquest camí s'arriba á la monomanía dels escrúpols.
—Veus, jo envejo la vostra tranquilitat de conciencia...
—¿Qui som nosaltres? ¿Los racionalistas?—preguntá somrient en Victoriá, tot fentse 'l nus de la corbata.
—Sí, 'ls racionalistas, ja que vòls que t' ho diga.
—¡De manera qu' aquí som dos que 'ns envejèm mutuament! Ara sòls falta saber quí dels dos té més rahó pera envejar á quí... Ho podríam deixar pera un altre día. Vaja, anèm á veure á la Mariagneta, anèm, home felís.—
Y abdós cosins arribaren al menjador, riallers, enllassats per la cintura com dos germans capassos de compèndres y tolerarse de bon cor las oposadas opinions.
¡Diantre de Joseph! ¡Per ell los anys no passavan! Tal l' infant, tal l' home, sens més diferencia qu' un bon tros d' alsaria y una barba negra, tallada á respall, ja anunciada en l' infancia per sas cellas molsudas y unidas y son cabell poch menos crespat que 'l d' un africá. Però son esperit, lo de sempre, tan candorós, tan inofensiu, tan tímit, com lográ formarlo aquella amantíssima mare á quals faldillas aná sempre cosit lo fill. May s' havía vist més patent contradicció entre l' esperit y 'l cos: una cara ferrenya, una figura d' Hèrcules, una mirada y uns llabis plens de passió pera presentar lo home de vida més casulana, més ordenada y pacífica. Tal pensava, tot seguintlo envers al menjador, son cosí Victoriá.
No fou menos bondadosa l' acullida de la Mariagneta. Y còm nó, si era verament un ángel la tal Mariagneta. Idòlatra de son marit, adorava 'ls mateixos deus, compartía ab ell totas las afeccions y gustos, no veya, com se sol dir, ab altres ulls. A part, donchs, de la simpatía tota particular que pogués arrastrarla á ben veure al estimat cosí de son marit, havía d' estimarlo perque aquest l' estimava.
Per son cantó, en Victoriá, bon xicot y naturalment admirador de tot lo bò y hermós, estava entre ells com lo peix al aygua. Aquell menjador encatifat y sever, ab sas parets cobertas d' una imitació de guadamacil, son moblatje de roure y cuyro, sa taula rodona al mitj, plena de lluhentors de cristall y argent, infundiali en lo cor aquell goig suau que causa sempre á las ánimas honradas l' aspecte del benestar. Del fondo d' aquell tò fosch, ressaltava ab agradable elegancia la ben tallada cosina, vestida de setí negre, ab sa corona de cabells rossos qu' un raig de sol acabava de daurar, son rostre llarguet, de color trencat, de perfil correcte, sos llabis cirera, sos ulls y front serens, apenas separats per duas pinzelladetas de bitum simulant las cellas. Fins la Josefina, aquella noya nèta, esprimatxada, de fesomía grega y posat agradosament sèrio, acabava de completar lo quadro.
—Diantre de xicot, si n' es de felís! quína dona més guapa! quína casa! quína pau!—tornava á exclamar en Renom entre sí.
En Joseph li indicá una cadira devant per devant de sa muller, y ans de destapar la sopera, lo matrimoni 's persigná.
—¿Si vos sembla que jo?...—feu irònicament en Renom.
Marit y muller se somrigueren, abaixant l' última 'ls ulls ab piadosa expressió.
—No 'n fassis cas, Mariagneta, sempre será un plaga de la parroquia.
—Un racionalista, cosineta: ja m' ho he sentit abans.—
La cosineta semblé compendre tota la falta d' intenció que duyan aquellas escaramussas, donantho á entendre ab un lleu moviment de cap de dreta á esquerra y una rialleta encisadora.
En honor de la veritat, marit y muller, encara que fondament devots, no eran fanátichs ni tenían la antipática intolerancia d' aquells fervents d' ofici, que més papistas que 'l Papa, portan pera la religió tots los perills d' un amich oficiós. Un y altre creyan de debò, y si per la pendent del hábit lliscavan alguna volta fins á l' extrem de las ostentacions extrepitosas á que molts amichs per esperit profá de partit s' entregavan, al adonarsen tornavan enrera y 's recullían altra voltá en la adoració sèria y tranquila d' una devoció veritable. La caritat, l' amor, aquell amor expansiu è ingènuo de tots los grans cors y més encara dels que, com aquells dos, no han ensopegat ab la persecució de la sòrt ni ab los aspres desenganys de la vida, era 'l fondo de llur carácter. Casats de joves, voltats d' abundancia, sense pares ni fills ab qui partir l' amor d' un al altre, vivían com duas tórtoras en un paradís que embellían encar ab los esplendors dels idealismes de la fè. En vuyt anys de matrimoni no s' havían separat un sol día, no havían disputat una sola vegada, l' un al altre no s' havían dat un que-dir. D'aquí la anomenada que tenía aquest matrimoni de matrimoni modelo, d' aquí la enveja bondadosa, més podría dirse admiració, que despertava en l' esperit d' en Renom.
Durant l' esmorzar, parlaren alegrament de mil cosas, feren esclatar bastantas riallas. Havent manifestat lo foraster que l' objecte capdal de son viatje era tindre una sentada ab son corredor pera aprofitar la puja del paper, en Joseph se brindá á acompanyarlo fins á Llotja. S' hi oposá en Renom fingint un esguart de llástima en vers sa cosina, mes, com aquesta excités á son marit á acompanyarlo, la companyía fou admesa de bon grat.
Acabat son fet de Llotja, havent realisat un bon negoci, en Victoriá 's repenjá del bras de son cosí y se l' emportá xano xano, garlant ab lo doble estímul de la simpatía y del goig qu' un bon cop-de-má 'ns causa, fins á la perruquería d' en Duch.
—¿Què 't vols fer tallar los cabells?
—Sí, home, si semblo un selvatje. A fòra, noy, no sé com nos tornem.—
En Joseph, boy comensant á anyorar la seva Agneta, pujá á casa 'l perruquer. Se faría repelar y rissar las puntas dels cabells. L' Agneta encara se n' alegraría, lo trobaría més guapetó.
Las duas salas estavan plenas de gent. Devant de cad' un dels grans miralls hi havía 'l respectiu parroquia, qui ab la barba monstruosament plena d' un savó escumós, estufat com claras d' ou pujadas, qui ab una galta mitj afeytada y l' altra encara ostentant la llarga patilla, qui ab lo cap coto, entregant á la estisora tot lo bé de Deu de cabell que queya ara per terra mústech y escaixalat en petita cascada de serrells. Ni 'ls més presumits veyan un moment la trista figura que feyan, embolcallats ab lo pentinador y empastifats d' aquell modo, devant de desconeguts de qui s' haurían amagat, si per cas al trucar á casa los haguessiu sorprès en cos de camisa.
Mes no era això lo que considerava tot aturdit y escandalisat lo bon Joseph, sinó l' impia conversa qu en vèu alta, pera no dir cridant, sostenían aquells homes contra 'l matrimoni y en favor de la poligámia. En Renom se moría de riure, pensant interiorment l' efecte que allò havía de causar á son cosí.
—¿Què t' han semblat aquellas teorías?—li preguntá, al ésser al carrer.
—Senzillament indecents.—
Y en Renom, esclafint una gran rialla, l' agafá pe'l bras, y formalisantse arreu, li replicá:
—Vínam aquí, no sigas noy. Perque ho sépigas, cap d' aquells homes sostenía allò en sèrio, cap d' ells era l' impío que tu crèus, allò era senzillament una lluyta de paradoxas á que l' home en públich s' acull sempre de bon grat per abandonar un moment la serietat de la vida, enutjosa y ridícula als ulls del desconegut ò indiferent. No sías noy, donchs, no t' escandalisis per tan poca cosa, tu no tens' experiencia de la vida. Ja 't dich, allí no hi havía més intenció que la de fer un xich de broma, tirar á volar alguna paradoxa. Ara be, ¿sabs per què t' escandalisavas? Perque en lo fondo de tot allò hi há una part de veritat que ta conciencia descobría, plena d' alarma.
—Anèm, cálla, cálla, boig. No digas ximplesas. Aquestas materias son massa sèrias pera tractarlas en broma y es una mala criansa ferne burla en públich.—
En Renom hi convingué de bon grat, mes, á la poca estona, torná á relliscar sobre la conversa, donantli un tò mitj sèrio qu' encara la feya més alarmant.
—Es clar que tot allò son disbarats, si 's pren al pèu de la lletra, però, crèume á mí, per naturalesa, per instint, l' home es polígamo. Ara no parlèm de lo qu' es bò y lo qu' es dolent. Ningú pretén sobreposar los estímuls del instint á la lley de la rahó, preferir una forma salvatje á la civilisadora institució del matrimoni. ¿Per quí 'm prèns?... Parlèm senzillament de fets experimentals. La dòna, que s' ho proposi, fará bogejar al més pintat, despariará al matrimoni més unit.
—Cálla, cálla, ximplet.
—Si no més un petó...
—Vaja, prou, no 'n parlèm més.—
En Renom acabá ab una rialla grassa y, apretant un xich lo pas, arribaren á casa, ahont aquell bojot no tingué ja més que 'l temps just de dir adeu á la espiritual cosina, per' arribar á temps al tren.
Un matí, á las vuyt, la cambra d' en Joseph respirava, com cada día en aquesta hora, tot lo reculliment de la nit, bé que, per un finestró un xich badat, entrava ja algun raig de llum que 's fonía en claror grisa. Regnava encar á dins aquella tebior de dormitori no ayrejat, y de las duas comunicacions que la pessa tenía, sols estava oberta la porteta qu' enmena de l' alcova al recambró de rentarse. A dos pams de la porteta, queyan los folgats cortinatges del llit, y, dins d' aquest, covant la xardoreta d' una matinada primaveral, anava apurant las delicias del no ésser, assaborint los encisos d' aquella sòn prima qu' es cada día com una nova infancia de nostre esperit per sabromosa consciencia y dolsa vaguetat, en Joseph. De sobte, un petó á fior di labbro, suspirat sobre son front, li feu, de primer, badar los ulls ab èxtasis, després, llansarlos ab extranyesa darrera una ombra de dòna, que fugia disfumantse per la paret. Arrambá nerviosament la cortina inmediata á la porta, s' incorporá tot en sèch y, per fi, cridá ab veu trencada:
¡Agneta! ¡Mariagneta!
Un silenci, no inesperat, però sí abrumador, segui á sos crits. Un moment, cinch segons no més, rest parat, preguntantse si estava despert ò somniava, si aquell bes havía sigut ilusió ò realitat. Doná una fortíssima estrebada á la campaneta, pará orella cap á la porta, Y roig, però ab mirada que semblava alegrárseli per moments, acabá exclamant:
—¡No vindrá, no, prou era ella!—
Ella, era la Josefina, la correcta cambrera, encara que jamay havía dat motius pera posar en sospita sa castedat y serior. Però no essent de la muller, ¿de quí sería aquell bes ardent, cautelós y dols al hora, si no de qui era digne d' agradar com la Josefina ho era?
Y torná á aplicar l' orella cada cop més aprop de la porta, lo sobressalt, la sorpresá, la vergonya, una esperansa sensual pintadas á la cara. Però al bulliment de son esperit responía un silenci total, en lo que ni 's permetían ressonar los sorolls sumorts del moviment exterior, rès, una buydor que geleva, que ja comensava á posarlo frenètich.
En Joseph no pogué contíndres més: saltá del llit, vestintse en quatre esgarrapadas, eixí del dormitori.
—¡Agneta! ¡Josefina!—comensá á baladrejar, recorrent tot atolondrat, una per una, las pessas de aquell pis. Però sos crits ressonavan, y arreu morían glassats per la fredor del silenci. No 's sentía volar una mosca, tot estava quiet, deshabitat, los mobles arrambats á las parets rebían ab la actitut indiferent de la materia morta, l' interrogant mirada d' aquell amo qu' obría y tancava portas desatinat com un boig, y 'ls que, com las taulas rodomas, estavan al mitj de las salas, semblavan interposarse á son pas irònicament, puig en tots ensopegava lo bon Joseph, y de tots sortía, com una rialla mal ofegada, la redoblant vibració dels objectes de bronzo ò cristall que las ocupavan y qu' ab l' ensopegada, feyan unas quantas tercerillas.
—¡Agneta! ¡Josefina!—
Rès, tothom era fòra.
¿D' hont havía eixit, donchs, aquell petó ruhent qu' encara li cremava 'l front com brasa de fòch? No era llusió d' un somni, nó, perque encara se'l sentía, encara veya escórrers per las parets l' ombra de una dòna, li brunzía á l' orella 'l refrèch de sas faldillas. Y en sa imaginació 's pintavan las de la Josefina, d' aquella cambrera de contorns delicats y seriosa apariencia.
Sols al segon cop que passava per devant de la cuyna, se li ocorregué empènyer la porta mitj badada d' aquesta dependencia. Devant dels fogons, d' esquena á la porta, hi havía la Marcela, una minyona rabassuda, d' uns vint y tres anys, qu' ab lo ventall á las mans atiava nerviosament lo fòch.
En Joseph restá parat, se tornú roig un moment, intentí anársen sens badar boca, però una forsa estranya lo retingué clavat al brancal dela porta, fits los ulls en aquella dòna de baixa mé, que seguía girada d' esquena y ventant de valent.
—¡Marcela!—feu de sobte, en Joseph.—¿Qué no m' ha sentit cridar?—
Y al sonar sa veu, vejé extremir d' espant las espatllas de la cuynera, que, sense tombarse ni fer ayre d' abandonar sa tasca, doná per resposta una negació ab veu tremolosa.
—¿Còm que nó?
—No, senyor, com que...—
Aquí un espatèch de carbó, miniatura de ramellet de cohets feta ab guspiras esgranadas pells ayres que petavan com cruixits de canya, 's menjá las demés paraulas, ja ditas á mitja veu. Aquell espatèch de fòch desordenat, semblá comunicar igual desorde y calor á las sanchs d' en Joseph. Plantat encara al peu de la porta, se sentía batre ab forsa ls polsos, una glopada de sanch calenta entre carn y pell li enrogía la cara, li encenía 'ls ulls com altras guspiras, mentres en son esperit lluytavan sentiments y desitjs contraposats. Aquella figura feta á cops d' aixa, toscament vestida, voltada de cassolas suhosas y fumadas, y coronada d' espurnas de fòch com una bruixa, no era certament per agradar al marit de la espiritual Agneta, menos encara pera fer trencar tota una conducta intatxable de fidelitat, de devoció sèria, de conviccions fermas. Y no obstant, en Joseph seguía clavat allí, extranyament remogut d' ira y voluptuositat. L' irritava veure l' irrespectuosa postura d' aquella sirventa seva, que seguía girada d' esquena, mitj cos decantat sobre 'l fogó, lo ventall encara á las mans, omplint l' espay de fum y espurnas ab increible obstinació, y per altra banda sentía com cert plaher bestial en la contemplació d' aquella naturalesa selvatge que semblaia brindarlo á una lluyta fréstega, no exenta d' atractius quan l' esperit está ubriach. Veya un garrot de bras moreno y forsut, una cabellera abundant y cerdosa enrotllada en groixuda trena demunt d' un coll sapat y de vigorós color, y en la cintura fornida y enlos replens costats, trobava incentius inexplicables. Era la dòna de fòch, la que li havía sagellat lo front ab la ruhentor de sos llabis.
—¡Gíris, d' una vegada!—cridá, foragitat, lo pobre Joseph.—Dígui, ¿no m' ha sentit cridar? No era vostè qu' ha entrat á l' alcova?—
Un cop de timbre ála porta del pis ofegá la resposta, Y al ferse enrera fins al corredor, en Joseph vejé á son cosí, seguit de la cambrera, avansant ab los brassos oberts y la rialla de sempre als llabis.
No s' abrassá en Joseph ab son cosí, respongué enbarbossat á son saludo, y desconcertat y tremolós se l' emportá per la má dins de son dormitori. Lo desorde de sas faccions encara trontollants y encesas, la tremolor de sa vèu y 'l desconcert que mal procurava amagar de sos moviments, no podían passar inadvertits á en Renom.
—¿Què tens, que 't veig tan agitat?—
Rès, rès: sèu per aquí que vaig á rentarme.—Y dihent això, s' escabullí dins del recambró, esforsantse, desde l' amagatall, á preguntar:—¿Quán has arribats?
—Ara,—respongué concretament lo cosí, capficat per l' impresió primera.
Hi hagué dos minuts de silenci.
—¿Còm has entrat?—se sentí arreu que preguntava en Joseph.
—Darrera meu pujava la cambrera, al sentirme trucar, ha corregut obrir la porta ab la clau que duya á la butxaca. ¿Y la Agneta?
En Joseph no responía, mes son cosí torná:
—¿Y la Agneta?
—Fòra, á confessar,—digué aquell ab vèu trencada.
Altre silenci més llarch seguí á las derreras paraulas. En Renom rumiava en vá: ni de cent canas donava en lo succehit. Y aquí trencá l' embarassós silenci la repentina aparició de la bona Agneta, que venía sorpresa y malhumorada d' haver trobat á la cuynera escala avall, tota roja y no sé còm y despedintse pera sempre més:
—¡Ay, Deu meu! ab aquest servey no hi há carrera á fer! Ara, figúrat quína mosca l' ha picada. Quan he sortit, l' he deixada tota contenta, la Josefina diu que no s' han barallat...—
Sòrt que 'l recambró era fosch y no podía vèures com mudava de colors en Joseph.
—¡Cá!—salá en Renom, sospitant á la fí més de lo que havía passat,—enredos que 's fan per la plassa.
Y 's mossegá 'l llabi per' ofegar la rialla que li saltava interiorment.
· · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · ·
Y conta en Renom que, son cosí, sòls després de molts anys, gosá y encara tot roig y ple de pena, á contarli lo succehit, sens lograr explicarse ni 'l bestial capritxo d' aquella cuynera á qui may havía dit rès, ni l' incendi brutal de qu' ell fou víctima, afegint però, en honor d' en Joseph, que, de tal día en sé, may més, may més se permeté fer matinada ab la porteta oberta.