De tots colors/Lo meu jardí
Darrera de casa, com dins d' un gran caixó rectangular, hi havía un hort, si massa petit pera provisió de la familia, prou capds pera esbarjo meu y dels companyets que hi feya venir á jugar.
¡Què n' hi haviam fet de malesas! Las casas del voltant que hi donavan ab eixidas ò terradets á ran mateix del clos, ja podían dir que tenían un palco ben divertit. Rara era la tarde que totas aquellas parets no 's vegessen fistonejadas de capets rossos, reposant sobre 'ls brassos plegats demunt del empit, seguint ab uns ullets plens de sofre nostres moviments més insignificants. ¡Pobre maynada, si 'n feya de salivera al vèurem ab lo barret de general, las xarreteras de paper d' or, una cinta de quatre dits barrantme de part á part la blusa, una espasa de fusta á las mans, y, darrera meu, tot un exércit de vuyt noys al menos, tots provehits de gorras de quartel y escopetas, no de canya ni de fira, nó, sinó tan altas com ells y, si sense pany, ab canó de llauna y una cassoleta que quan tenfam polvora y mistus hi podiam tirar y tot! Lo mal es que, devegadas, darrera de nostre públich predilecte, destacavan los caps de las mares y criadas ja grandotas, qu' ab la amenassa de qu' anirían á avisar á la meva familia no 'ns deixavan fer fòch. ¡Quínas dònas més porucas! Sempre aquella déria:—¡Mirèu qu' os farèu mal, diables!...;Os esguerraréu! ¡Ho anem á dir!...—
Y això ja no sols arrancant á esgarrapadas de la paret á aquella maynadeta quan més embadalida contemplava la encesa de mistos, si no fins quan, dividit en dos bandos, l' exèrcit s' escometía á la bayoneta furiosament, al compas del titatarita, tita, tita, tita; titatarita, tita, tita, ti, que davam un trompet y jo ab lo puny á mitj cloure tocant las llabis, corrent devant de tots y responent á la burxada contraria á cops de sabre tan fort com podíam. ¡Qué 'n vaig trencar d' espasas... però fins ab lo pom y tot m' hi feya!...—¡Os treurèu un ull, diables!...—¡Os esguerrarèu!—tornavan aquellas veus, dominant fins las nostras trompetas.
¡Ara vès què 'ls hi feya por; veure algun ferit camas en l' ayre, lluytant ab lo vencedor que li tenía 'l peu al ventre y la escopeta al pit! ¿Còm volían que 's rendís, donchs? ¡Què 's creyan qu' es una batalla, aquellas dònas? ¡Potser si que 'ns ha. viam de fer festas y petons!
Es clar, ab lo rebombori de la brega y aquells crits d' esglay, á lo mellor eixía algun parent del general dalt del terradet de casa que com á palco de la presidencia ocupava tot lo cap d' ensá, y un crit de ¡noy, puja! donat per una veu imperativa y dura, desfeya la batalla en sèch. Los ferits s' aixecavan, tothom s' espolsava la terra dels pantalons, s' aixugava ab mocadors suhats la ruhenta cara, y durant la ausencia del general, los combatents platicavan en veu baixa, arraulits per un mateix terror. Un terror desconegut dels exèrcits de debò, lo terror de la pau, del llicenciament en massa.
No anavan errats aquells soldats puntosos. Ben aviat veyan tornar al general, deshonorat, desarmat, restituhit á la trista condició de deixeble de segon any de llatí, la cara neta y encesa com una rosella, las espatllas caygudas, las mans á la butxaca, penjant de las munyecas un bon pany de blusa y, lo qu' es més trist, no un criat, una criada al darrera, á la qui tot l' exèrcit, sens badar boca, ab aquell silenci imponent d' un exèrcit presoner, entregava gorra, fornituras y armament.
Una conferencia diplomática, invisible com totas pe 'ls beligerants, havía disposat de llur sòrt sense consultarlos, havía imposat lo desarmament; y aquella criada, inviolable com un embaixador, nos feya passar l' afront ab mitja rialla als llabis. Fent un feix de tot sota la aixella, se 'n tornava tan tranquila, mal que nostras miradas se li clavessen á la esquena com sagetas, fins que la perdiam de vista. Després nos giravam y ensenyavam los punys closos á las cridaneras del públich, causa de tal afront.
Mes, per sòrt de tots, no eram rencorosos. Convertits en pahisans, arreu tractavam de matar l'aburriment de la pau inventant jòchs, si no menos arriscats, més quiets que la guerra. Al cap del hort hi havía una figuera formidable que jo havía guarnit d' anellas, trapecis y columpis. Apa, á fer gimnasia.
¡Y allí n' haguérau vist de contraccions y dominacions, y planxas y tombarellas y caygudas, y l' arbre assaltat fins á las brancas més altas per un veritable remat de monas!
Altres cops, sortíam ab trajos extrafalaris á fer comedias, es á dir, tragedías (perque casi sempre hi morfam tots) ò bé pantomimas de payassos ab las caras enfarinadas de guix y las mans de mangre pera que las bofetadas deixessen motllo. Devegadas estrafeyam las dansas populars del pahís ò inventavam alguna entremaliadura contra las nostras espías, per exemple: mullarlas ab xeringas de canya ò esquivarlas á cops de cervatana desde algún reco amagat. No cal dir si hi hauríam jugat á cavallfort, a rescat, á lladres y mossos, y á geps, com ne deyam d' escométrens á cops de pilota. La plantada del hort ho declarava prou bé, ab sos bancals durs com un tapassot, las escarxoferas trencadas, las pocas lletugas d' ensiám mústegas, los rechs plens, tot arrasat com un camp de batalla, menos los vorals de la paret hont creixían flors y arbres de jardí.
¿Però y què? Aixís lo tenim segur, deyan los de casa, referintse á mí. Aixís no 'ns amohina. L' hort era com qui diu la meva parcela de Jardí d' aclimatació, lo pati d' una cabreta qu' havía de trescar y fer bojerías.
Arriba á la fí un día, que ja cansat de fer cabriolas y aborrit de vèures lo general tot l' any de quartel y ab l' exèrcit emperesit, tractarem molt sèriament ab lo trompet de trencar aquell ensopiment, convertint l' hort en jardí.
Ni aquell company ni jo estavam flachs de delit, ni eram tampoch dels que rumían gayre las cosas; aixís es que l' endemá ja 'ns hi feyam á cops d' aixada, mellor que cap jornaler. La nostra empresa, per això, no abarca tota la superficie del hort, que tenía ben bé sexanta passas per vint. Una meytat nos bastava y deixárem de banda la formidable figuera ab tot lo tros que son brancám cubría. Ja sabíam que la seva ombra era perniciosa y ademés temíam la voracitat de sas arrels.
¡Però, si haguesseu vist com treballárem en lo tros escullit! A la fondaria de quatre pams tot ho remoguerem, y no contents d' això, purgárem la terra una y duas vegadas, fins á no deixarhi una pedreta del gruix d' una llentía. Després la femárem copiosament, vam formar los nostres quadros y cistellas simètricament compartits, apissonárem los caminals cobrintlos d' una capa de sorra, colocárem al mitj de las cistellas gerros d' argila pera 'ls cactus, aixecarem al mitj de tot una glorieta octavada en qual construcció hi passárem ben bé un mes, tancárem tot lo jardí ab una barana d' estil rústech y, una volta arreplegadas llevors y empèlts, férem la nostra plantació.
De llavoras, cada tarde, rega que regarás, nos posavam los peus com uns xops; tant, que fins jo he vaig agafar enginas. ¡Però cá! Quan baixava cada mati, menjant encara lo darrer bocti del ofersó del xocolata y veya allí rompre la terra per lo brot d' un cascall, ensá badarse un bot, enllá desplegarse duas fulletas de poncella, allò era un gust! Totas las plantas me semblavan fillas mevas y 'm despertavan tal tendresa, qu' en llur desenrotllament hi veya fins com misteriosas traydorías que m' esponjavan lo cor.
—Guáyta, míra aquest gerani quína manera d' esclatar: sembla que tot just bada l' ull, que 'ns fassi l' ullet. ¿Has vist aquell clavell? Ja n' hi podem posar de canyetas; sempre cap per avall, com un beato... Vínam aquí, alsa'l caparró, que bé'l tens prou bonich...—
Y hi dava un copet sota la barba; però ell si 'm concedía una ullada plena de fòch, era tot quan feya. Bellugava 'l cap d' assí d' allá com si s' enfadés y 'l tossut tornava á pendre aquell posat contrit.
No cal dir que la feynada que 'ns emprenguérem escampa tot seguit als nostres companys y fins al públich dels terradets. Los primers la trobaren massa pesada pera ajudarnos, lo públich poch divertida, Després de tant rebombori l' hort respira, donchs, extrany reculliment. Nosaltres podfam contar los cops d' aixada que trencavan la quietut d' aquells espays ab la sequedat d' una petjada metalica que avansa cautelosament. Sentíam piular los pardals de las barbacanas, cantar de quan en quan cansons de bressol á nostras antigas espías que ja sols per casualitat treyan lo cap als palcos. Però 'l meu amich y jo, res, com frares de la Trapa fentse 'l clot.
No obstant, alla á las cinch de la tarde, aquell vehinat s' animava una mica. Era l' hora de brenar y sempre hi havía part del antich públich que venía á contemplar los avensos de la nostra obra, tot caixalant alguna poma ò xarrupant ab golafrería 'l such d' algun préssech rosset com lo cap de qui 'l menjava. A més dels nens, haviam guanyat llavors unas miradoras que 'ns agradavan molt més: una colla de modistetas que tenían lo taller en la casa de la dreta, devant per devant del jardí. Es clar, entre onze ò dotze qu' eran, n' hi havía pera tots los gustos: de blancas, de morenas, altas, petitonas, grassetas, magras, d' aixeridas, de tristas, de sèrias que may deyan res, de xarrayras que no callavan may; però plegadas, feyan á la vista com un pom de flors y á l' orella com agradosa piuladissa d' aucells que, passada l' hora, trobavam á faltar.
A casa, que coneixían lo meu geni de tornet, no sabían avenirse de que la fal·lera del jardí 'm durés tant; y es que, quan comensava á cansarme, mos ulls se fixáren en una d' aquellas modistetas, y 'm passava 'l día atalayantla.
¿Còm se deya? Jo'm guardaré prou de profanar son nom. ¿Còm era? No ho sé, y com jo la veya llavors ma ploma no podría pintarla. No més puch dir que, pera mí, era com lo sol deu ésser pera 'l cego de naixensa que cobra la vista. La matería de qu' era formada 's confonía en una idealitat brillantíssima, fruyt indubtable del meu esperit candoròs. Jo sé que no duya gloria á son voltant, però mos ulls la veyan radiar tot aquell encís que degué dur la Verge en sas aparicions. Jo sé que no 'n podía apartar la vista, que m' hauría agenollat á sos peus, y que tan comunicatiu com era ab tothom, devant d' ella no sabía badar boca. ¿Ni per qué? Prou me entenía ella.
¡Ditxés terradet, si me 'n tens de miradas! ¡Y què desert y fosch quan ella no hi era! ¡Tant com l' omplenava de llum y vida ella sola! ¡Si, ella sola; beneytas sían aquellas escapadetas que hi feya ab lo més fútil pretext! No més al aparèixer, ja sos ulls topavan ab los meus, un mateix raig de sol fonía nostras miradas, los cors batían al mateix compás, y res, ni un mot; lo carmí á las galtas, un somrís de Angel lluminant los rostres!
Per aquells temps, deixeble de retòrica y poètica, anava tot lo día recitant los fragments de poesía que 'ns dava 'l professor com trossos selectes. De cop, m' havían agradat taut las odas heròicas y 'ls romansos històrichs que m' ensajava á compondren constantment; mes en havent conegut la modisteta, no atinava á fer sino elegias, églogas y madrigals. Tan hermés com havía d' ésser pera mi 'l món y tan trist com lo trobava al agafar la ploma! Encara recordo qu' un día, pressentint l' amor qu' avuy porto á la nostra llengua, un día que jo devía estar molt trist, vaig escriurer uns versos que comensavan:
Horas d' amor, suprém deliqui
que daureu la vida,
del feble cor del home:
totas passareu com al cel s' envola
l' ánima pura del fillet volgut...
¡Y jo ni sabía què era l' amor, ni la vida, ni 'l cor del home, ni 'l fillet volgut! Però sentía quelcom que m' entendría fondament, quelcom que m' anticipava per misteriosa refracció dolors futurs que avuy conto per passats, cada cop que 'l present me permet trencarlos. Era com una anyoransa misteriosa que 'm minava 'l cor.
Després d' aquests, jo no sé quants centenars de versos vaig escriure en castellá, inspirat per aquella criatura. Però lo més bo es qu ella no n' havía esment. Alguns ne vaig portar al áula com exemple de mos avensos, mereixent l' aprobació del professor que no tenía res de poeta, potser perqu' era molt bon retòrich, y ella, ma Filis adorada, no 'n sabía ni un mot.
Per fi, un día vaig rompre 'l glas: la veig al terradet tota sola, tallo una rosa, embolico 'l branquillo ab un paper que duya molt plegadet á la butxaca, demano l' aceptació ab un signe expressiu, ella la otorga baixant lo cap tota ruborosa, m' atanso á la paret, tiro 'l paquetet en l' ayre, unas mans rosadas lo toman, envio un petá ab lo cap dels dits, y sens havernos dit una paraula, ella desapareix y jo me'n entro á la glorieta tremolós, glatint, fora de mí. Aquell paper contenía son nom, una declaració en vers, ideal, sentida, escrita ab llágrimas, y al peu la meva firma, bregant pera escapar de l' embullada troca ab que l' entreteixí ma ploma nerviosa.
Però ni això basta á rompre aquella timidesa que 'ns lligava. Ni jo vaig dirli res, ni ella tampoch y tots dos varem compèndrens. Aquell silenci duya un deleyt inmensurable, tot espiritual, que 'ns arrancava de la terra pera gronxarnos jo no sé en quins espays hont la paraula 's gelava poruca al mateix abím del llabi.
Mentrestant l' esplet del meu jardí esclatava en flors de colors encesos com los d' eixos hermosos cuhets que poblan los ayres de rams enlluhernadors. Lo maig s' acostava y en la parroquia del poble tractavan de celebrar ab extraordinaria pompa lo Mes de María. Jo no sabía per què feya quaranta vuyt horas que ma estimada no 's deixava veure en aquell terradet, hont mos ulls morían d' anyoransa. A la nit del vintinou d' abril no vaig dormir d' angoixa. Mes, l' endemá, ¡quína sorpresa, quan desde la glorieta veig lo capet ros de ma estimada enquadrat per la porta del meu hort! Lo roig tendre de la rosa tenyía sas galtas, caminava ab l' esguart á terra y quatre noyetas més ab grans cistells la segufan somrihent.
—Las fillas de María,—me digué ella, sens aixecar los ulls y deixant per primera volta entrar sa veu melosa fins al meu cor.
No sé què vaig respondre, ni lo que pera mí passa en la mitj' hora que durá aquella aparició; sols recordo que 'l jardí quedá devastat, que las flors vessavan dels cistells y jo compareixía encara ab novas garbas olorosas, delitós d' omplenarlas més y més.
—Son pera la Verge,—deya.
Y quan ja las noyas fugian ab los curullats cistells, rihent, rihent sens dubte de mon poch dissimulat afany, tan alterat estava, que, per forsa, vaig obligar á l' amor á parar son devantal pera cubrirlo d' un devassall de flors.
—Son pera la Verge,—repetiren mos llabis.
Y ella recullí la pueril blasfemia ab un somrís compassiu, los ulls mitj closos, lo rostre ja flamejant de rubor.
Ella y jo 'ns creyam durho molt confitat, com sempre s' ho crèuhen fins los estimats més experts, y ja tot lo poble 'n parlava. Aixís, un día, la meva mare 'm cridá pera preguntarme, mitj rihent, si era cert aquell rum-rum. Tractí de negarlo, però tota la sanch m' exí á las galtas á trahirme. Mas tías eran presents, y aquella delació arranca á totas tal esclat de riallas que 'm foragitá fins al punt de que, perdent tot respecte, vaig cridar com hauría pogut ferho un home contradit:
—Donchs, sí, es veritat, l' estimo y sera ella; ella y ningu més.—
No cal dir com sería acullida semblant afirmació en boca d' un noy de setze anys. La passió de riure 's convertí en deliri, y jo, no podent sufrir tant d' afront, vaig eixir furiós, sens trobar més consol que 'l de repetirme tossudament: «sera ella, sí, sera ella y ningú més.» Y com la mare vessa tot lo tresor d' amor damunt del fill que va á morir, jo vaig estimarla á 'n ella tot aquell día.
¡Ah, quan va eixir tota sola al terradet! ¡Aquell día sí que vaig parlar!
—T' estimo, t' estimo, t' estimo ¿ho sents?—diguéren mos llabis, pressuts com si corressen naufragi, los ulls fora del cap, la ma clavada al cor. Y, ara torneu á riure, vaig pensar interiorment, com si hagués assegurat ja per sempre més la nostra boda.
Ab tot això s' acabá 'l curs y pe 'l Setembre tinguí de marxar á Barcelona á fer lo darrer any de batxillerat. ¡Quín dol, Senyor, quín dol! Abandonar per primera volta la meva mare, la casa payral, lo teatre de tots los goigs de la meva infantesa, lo meu bressol, lo meu llitet, lo meu jardí, aquellas flors regadas ab la suhor del meu front, perdre de vista aquell terradet, allunyarme de la meva amor, d' aquella qu' havía d' ésser meva y de ningú més! La ciutat de Barcelona, pera mi desconeguda encara, ¡què negra, què trista se m'ofería en cambi dels esplendors presents y de l' aureola qu' irradiavan mos recorts! A ella li vaig dir:
—Me 'n vaig per forsa, me 'n vaig com un desterrat, lo meu esperit queda aquí, entre aquestas flors, lo teu recort no m' abandonara un moment; però escriume; si no m' escrius, la anyoransa 'm matará.—Y duas llágrimas ruhentas se m' escolaren cara avall.
—Si, t' escriuré;—respongué ella, tota commosa; mes no sé si per pressentiment profétich de dona á pe'l temor natural de perdre allò que un més s' estima, afegí:—Però, ay, prou te cansarás tu ben aviat de respòndrem. Tant lluny, tant temps, tantas distraccions, tantas noyas més macas que jo...—
Y al arribar aquí, se li una la gola, fugí ab los ulls entelats, y jo tinguí de correr á amagarme pera plorar á raig fet.
—¡Ella, ella y ningú més!—vaig repetir encara cent voltas entre 'l singlot del plor.
Y 'l meu jardí, abandonat á la bona ventura, sens una má piadosa que 'l regués, que 'l cavés, que 'l replantés, sostingué encara tot l' esclat enlluhernador d' un copids esplet, pera rébrem quan las vagas del estiu.
Mogut com per un cop d' agrahiment, lo vaig cuydar alguns días; però ben prompte sembla que 'm queya damunt una fredor espantosa. Un silenci ensopidor havía corprès á tot aquell vehinat; las casas me sembláren com may pobres y lletjas, lo clos descrostonat descobria trossos de mahó que rajavan sanch viva, lo sol donava claror groga, los nens, que compareixían allò á las cinch, m' apareixían figuras de cera dotadas de moviment feixuch, las modistetas, malfardats maniquíns de modas passadas, y ella... ella una flor esfullada, digna no més de guardarse en las planas d' un llibre de memorias.
¡Pobra noya! ho havía endevinat: ¡tant lluny, tant temps...! Los primers frets d' un hivern de ciutat bastaren á congelar tota la tendra llusió d' aquell ignoscent idili. Ressuscitarlo era tan temerari com esperar qu' en lo meu jardí tornessen á esclatar las flors passadas.., ¿què dich?... voler que las novas tinguessen iguals flayres, iguals colors, igual encís.
Ella va trobar la mitja taronja que li guardava 'l destí, com jo més tart la meva, y si algun día ha tornat al terradet y ha vist aquell jardí ab la glorieta enderrocada per las enredaderas que s' apilan escabelladas demunt del trinxat fustám, la rústega barana assí y allá desfeta, l' agrám ensenyorintse de caminals y quadros; jo crech qu' eix fossar de nostras ilusions ha d' entendrirla com á mi mateix; jo crech que, sens escrtipuls de fidelitat, m' acceptaría agradosa una de las floretas que, com nostres bells recorts, pugnan allí encara per aixecar lo cap entre 'l brossám que las ofega.