De tots colors/Lo drama de Vallestret
Los Roures estavan que no hi veyan. Eran prop las dèu y la Layeta no tornava. ¿Y còm rediantre, de las sis ensá, no havía tingut temps pera cullir un cistellet de figas y tornar del tros? En sustancia, pera anar y venir bastava una horeta. Altres diumenges, á las vuyt ja era á casa. ¿Duas horas més?... Entretenirla algú tant de temps, ja passaría de mida. ¿En Pere, 'l promès? ¡Què es cas! Tot Vallestret l' havía vist eixir d' hora, lo jèch al coll, lo bastó á la má, camí de Rosans, á mercat. Y demés, que la noya... ¡pse!... no era pas de las que 's maman lo dit, ni tampoch havía dat un què dir en sa vida, ¡pobra Layeta!... Ni 'l Pere, vaja, ni 'l Pere ¿per què fer mals averanys? Bon xicot, treballador, més mústech qu' aixeribit, sempre ab la garlopa als dits, y que, si estava ullprés de la noya, encara no n' havían passat los papers, y, vaja, ni un ni altre n' havían xistat. ¡Promesos! ¡promesos!... La gent aviat enrahona, tot s' ho veu fet desseguida. ¡Uy! sobre tot á Vallestret, ¡Quinas llenguas! «Me dona de parer que 'l Peret y la Layeta ni s' han trobat tants còps á la font com diuhen, ni ell li ha fet tantas paradas comú suposa la Mariona. Tots dos la saben llarga y son molt prudents. ¡Després, ell, l'únich fuster del poble, sempre tan enfeynat! Y la Layeta, pobra Layeta, tan recatada, no s' exposaría aixís á fer parlar las malas llenguas. ¡Ah, no, no! ¡Ay, Verge Santíssima! ¡prou li ha succehit alguna desgracia, prou!»
Ja no s' hi pensaren més. La Tuyas, lo mocador caygut al coll, l' Aleix la vara als dits, baixaren las escalas corrents: l' Aleix, cap al tros, á petitas voladas, pantejant d' angunía, escorcollant ab la vista tots los recons, pujant marjadas pera dominar més horitzó, parant orella cada dos per tres, la Tuyas seguint de porta en porta totas las casas de Vallestret.
—¡Ave María! ¿Qu' heu vist la xica, Antonia?
—¿Quí? ¿la vostra Layeta? De las sis, que 'ns hem tropessat devant l' esglesia, no. Es á dir que...
—¿Quí hi há assi?... Bartomeu: ¿que no heu vist á la Layeta?
—Prou la som vista, quan anava á Rosans.
—¡Ahont l' heu deixada?
—S' es enderrerida un xich. Com jo anava ab lo matxo... ¿Sabeu hont era? Prop de la Creu del Terme. Però que...
—¡Ave María! ¿Me sabríau dir, Parrot, si heu vist la noya?
—¡Prou! Més de vint cops. Y que m' agrada vèurela: ¡es tan primayrosa, tan maqueta!... ¡Quina cara hi poseu! Sembla que 'us sapiga greu. No me la menjaré, dòna, nò.
Però la Tuyas ja havía girat cua. En Parrot, tot rumiant, baixí al carrer.
—¿Què té la Tuyas, Bartomeu?
—Ara 'ns ho deyam ab la Antonia. Va com una desesperada perque ha perdut á la Layeta. Mirèu: ara ix de ca 'n Sansa.
—¡Ay, me catxo! ¿A la Layeta ha perdutè? ¡Ja es prou extrany! ¡Tan rebufona, 'm doldría!
—¿Què us á dit, padrina?
—M' ha preguntat per la noya y ha fugit,—raspongué la jaya Sansa, també ja abaix al carrer.— Jo no l' he vista sinó á missa primera. Potser tornará ab lo nostru, qu' encara es á mercat.
—¡Mirèu qu' us escapa'l gutxo!—cridá la Antonia.
—¡Ep! ¡gutx! ¡gutx! ¡gutx!...—feu la vella, apretant á córre, costa amunt, y seguint la conversa ó grans crits:—Baixava tant atribulada, qu he obert la cort ab las faldillas... ¡gutx! ¡gutx!... ¡gutx!... ¡Aaarri á dins, mala bestia!
—Se us fa ben gras.
—¡Y prou! si 'l traydor s' afarta tant com vol.
—Lo de casa s' acaba ara mateix tot lo trunfar, y tinch fé que no passará de vuytanta. Es de mal acomparar, però 'ls porchs son com las personas. Me jugo qualsevol cosa que l' Antonia no menja rès, y mirèu quínas carns gasta... ¡Ja farías pujar lo pes de la romana, ja, bonna pessa!
—¡Ay, Parrot, que 'n sou de xalat!—exclamá l' aludida, fugint d' un pessich. Y, un cop ja segura, afegí:—¿Y ho veyèu? No hi arriba qui vol, putiner.
Perö en Parrot, deixantho córrer, torná tot seguit á exclamar:
—¡Pobra Layeta! ¿Què li haurá succehit? ¿Tan macatona qu' es!
—¡Ja n' hi há pera rumiar, ja!
Y 's quedaren los tres rumiant, fins que aparegué la vella Sansa, y tots quatre tiraren carrer avall, per hont havía trencat la desesperada mare, á veure qué 's deya.
Tots los vehins de la Plasseta ja també formavan rotllet. Ningú sabía dar rahó de la perduda. Qui més hi podía dir, l' havía vista, com en Bartomeu, ans d' arribar á la Creu, camí de Rosans. Las caras s' anavan fent llargas; lo dol de la mare s' ensenyoría dels cors; aquella desgracia era, poch á poch, com desgracia de familia qu' alarmava á tots y á tots posava en moviment, agreujats per sospitas tan confosas y contradictorias com las dels pobres Roures.
—Fugir ab en Peret, lo fuster, ¡qu' es cas! ¿Ni perquè?
—¡Y ca, home! Si en Peret es aquí. Aquest l' ha vist, á las dèu, ronsejar per lo hort de ca séua.
Y 'l rotllo, cada cop més gròs, se anava fraccionant en petitas collas pera seguir lo rastre de la desconortada mare, mentres part del joyent, minyons y minyonas, arrencavan á córrer fòra 'l poble, camí de Rosans.
Desgranats d' un á hu, corrían, se paravan, anavan escalonantse per aquell camí remader, obert en mi¡j de camps y vinyas hont negrejava ja 'l most entre 'l vert clar de las desmayadas serments. D' altres s' escampavan per dresseras que l' entortolligada vinya entorpía á cada pas. Y rès: un cel blau ab alguna bronjada de blanch frèsch, damunt d' una gran pendent fullosa qu' oliveras, figueras y casetas clapavan assí y allá, fins á formar com una calsada de vert fosch que 's retallava sobre 'l fondo terrós de la montanya. Algun aucell passava piulant, enjegat com una sajeta; mils de cigalas xarricavan no se sabía hont. Y 'l camí anava descapdellant sas giragonsas, encesa la pols per un sol abrasador, tranquil y solitari com pas abandonat. Lo jovent, no obstant, avansava corrent, escalonat, sunosos los fronts, fits los ulls en lo darrer punt qu' ovirava de la blanca tira del camí. Ja 's veya la Creu; ja treyan lo cap las nogueras d' en Blay; ja negrejava 'l Ròch Dret; ja passavan per la paret del Més Gran; ja oviravan lo tros dels Roures; ja 's plantavan á llambregar per tots cantons; ja al cor esbategava al descubrir un bulto que 's movía entre la tofuda fullaraca dels sarments; ja, botant á grans camadas, s' hi atansavan noys y noyas, dotze ò tretze al menos, los més lleugers...
—¿Qu' es això? ¡Ep! ¡Aleix! ¿què teniu?
L' Aleix no havía pogut més. Fins allí havía arribat de tornada, los cabells erissats: los ulls fòra 'l cap, la veu enterbolida pe 'l plor, cridant;—¡Asistencia, senyor Jutge! ¡Lladres, lladres! ¡M' han mort la filla del meu cor!
Mes lo dolor lo cornuá, las camas se li segaren, y allí caygué en basca, mentres lo cadavre de sa filla restava extés, cusit á punyaladas, sota la figuera de l' esquerra á doscents passos.
Vallestret en massa era é la plassa Major, al peu de Casa la Vila. Criaturas y jovent, en munt atapahit, empenyían la porta, que 'l mosso dels Regidors badava no més tres dits, de quan en quan, pera cridar un nom. Lo trastorn més gran contreya totas las caras. Eran las quatre y gayre bé ningú havía dinat. ¡Pobres Roures! ¡Pobra Layeta! ¡Una noya qu' era un sol, vèurela passar com un sach, amortallada ab un llensol plè de sanch! Y ¡ay María Santíssima! ¡sentir á dir com son pare l' havía trobada, erta sobre un toll de sanch, arremangada fins qui sap ahont! ¿Qui sería l'estrofa, 'l murri, capás de semblant acció? Aquells vehins se miravan esparverats los uns als altres, esgarrifats del doble crim comès, recelosos y espahordits de la possible aparició del criminal, d' aquell monstre que s'imaginavan enemich comú.—¡Ay la meva filla! ¡Ay, la pobreta!—exclamavan totas las mares, mentres los hòmens, las mans á la faixa ó á las butxacas, llansavan llambregadas d' ira y parlavan de aixecar lo somatent. Per forsa sería un foraster: al poble no hi havía qui fos caps d' acció tan vil. ¡Y aprofitarse de la soletat del camp, del diumenge, quan tot estava abandonat! Era una trahició digna del llop, qu' obría corrents de fèl, que tothom feya seva. Cassar al criminal, arrossegarlo, ferne bocins: la justicia se la faria 'l poble, ja que tot lo poble havía rebut la bofetada. ¡Aquí, venir á trencar la pau d' un poble tan tranquil com Vallestret! ¡Murris, lladres! Lo senyor Rector meteix, barrejat allí ab una colla de jayos, no sabía sustraures á las corrents de venjansa que s' exhalavan de tots los cors.
—No, sí, però, potser la Justicia...
—¡La justicia! Vegi quín cas ne fa! Densà qu' han enviat lo pròpi al Cap de Partit, vegi si s' ha atansat lo Jutge! Y ¿què farà en Romeu, lo Jutge municipal?... No rès, pendre declaracions á tot lo poble, que rès ha vist. L' Arcalde havía d' aixecar lo sometent y deixarse de camàndulas.
Però en aquell moment hi hagué en la plassa sobtada cridoria. En Jordi, 'l pròpi, arribava del Cap de Partit. Tothom l' enrondà, tothom l'aclapará á preguntas. Tornava sol: lo Jutge li havía entregat un ofici que portava pe'l Romeu. Y ab penas y fatichs, lográ obrirse portell y entrar per l' estret badall de la porta á Casa la Vila, deixant la plassa més plena d' indignació.
Al atravessar lo portal, tingué de fregar, quasi, ab l' espectacle cobejat per la quitxalla de fora, l'amortallat cadavre de la Layeta, extès sobre 'l llit de morts. Ab quatre camadas fou á dalt. La desfregada sala del Capítol estava ocupada per una vintena de personas: l' Alcalde, 'l Jutge municipal y 'l Secretari; l Agutzil y 'ls testimonis que 'l mosso d' abaix havía anat cridant. Lo Secretari portava escritas ja un parell d' raymas de paper d' ofici. Tant ell com las autoritats exhalaren un suspir al veure blanquejar lo plèch que 'l pròpi entregava. Lo Secretari l obrí ab pols tremolós, y, al passarne 'ls ulls, aconsellá en veu baixa que 's despedís á tota aquella gent pera deliberar. Era lo que calía.
Lo Tribunal feya estona que veya ab esgarrifansas aparèixer lo delinqüent entre las ratllas del sumari, mal que ni un sol testimoni li imputés lo crim. Tota aquella gent havía anat á Rosans; la major part havía vist á la Layeta ans de arribar á la Creu; cinch testimonis havían deixat al Pere fuster parlant ab ella un xich més amunt, molt trempats y acostadets. Una dòna maliciosa, una sola, afegía que, si bé 'l Pere havía dit qu' anava á Rosans, ella no s' hi havía pas topat. Lo Jutge 's veya, donchs, obligat á agafar aquest cap de fil, á ampliar las declaracions sobre aquest punt y á fer un registre á casa en Pere. Per monstruosa que semblés la sospita recayent sobre un bon minyó com lo fuster, lo cas es que cada declaració la feya més verossímil. Y, com més creixía la verossimilitut, més creixía també la repugnancia d' aquell Jutge instructor á veure com una realitat espantosa destruhía las ilusions formadas d' un vehí ben mirat de tothom, per tothom considerat com home de bé. Si, per altra banda, 'l registre no dava resultats, tot Vallestret malparlaría. ¡Calumniar aixís á un bon minyó! Lo Tribunal ronsejava, esperant qu' arribés lo Jutge del Partit, però aquell plèch era un ultimatum imperiós, Lo Secretari, al acabarlo de llegir, quedà més gròch qu' una cera. Lo consell de deliberar á solas era, donchs, prudentíssim.
Despatxaren als testimonis y mossos; l' ofici del Jutge fou llegit y comentat en veu baixa. Aquell superior excusava sa ausencia en la confiansa que li mereixían lo zel, activitat y mellors coneixements locals de son inferior, afegint, á títol de consell, que, si las primeras investigacions no davan prou llum y la interfecta havía tingut amors, s' endressés la mirada sobre l' estimat.
¡Adeu, esperansas! Lo compromís era ineludible. Ja no hi havía remey: ja no vindrían de fòra á salvarlos. Lo sumari cantava. Per las escletxas de las ratllas estava cridant: ¡Justicia! ¡Anèuhi! ¡Es en Peret! Y en Peret ¡oh! ¡no més de pensarhi esgarrifava! Estava en aquells moments fent la caixa de la víctima. Quan s' havía presentat á pendre la mida, tothom havía contemplat ab llàstima com plorava, tot gròch y tremolant. ¡Pobre xicot! ¡Era sa promesa! Fins l' Aleix, lo desventurat pare, esclafi á plorar de nou; y passantli un bras pe'l coll, com si volgués besarlo, va dirli entre singlots que partían lo cor:
—¡Ja ho veus com nos l' han robada!—
Lo fuster no havía tingut cor pera respondre. Se n' havía entornat ab la canya assenyalada sense dir un mot.
Una hora després, son nom apareixía per primera volta en lo sumari, y anava repetintse y repetintse al costat del de la Layeta, sempre prop de la Creu, may figurant entre 'ls que 's trobavan pe'l mercat de Rosans. Garbellant tot lo dit per aquells testimonis sens fèl, lo nom del fuster saltava á la vista com espurna de veritat aterradora.
Lo tribunal, donchs, trobantse entre l'espasa y la paret, no tingué més remey qu' obrar en pró dels furs de la justicia. Però en Romeu, dubtós encara, volía anar ab peus de plom: no calía fer babarotas, ni arriscar lo nom de ningú per mers indicis.
Ell y 'l Secretari eixiren per la porta falsa y 's plantaren á la callada á casa 'l fuster, entranthi per darrera, per la porteta del hort que dava al corriol dels Olms. A terra, aguantadas per pedras, hi havía unas calsas al sol ¡Hum!... Ni las volgueren mirar. Penetraren furtivament fins á la cuyna, y 'l Secretari avansá ab cautela fins á ferse sentir també cautelosament del fuster. Del sust, li caygué 'l martell.
Blanch com la paret arribá, lluny de las miradas del carrer, á la cuyna, hont l'esperavan aquells funcionaris.
—No t' espantis—feu lo Jutge.—Ja veus per 'hont entrem, no més per no donar què dir contra tu. Te creyem home de bé y no 't volem cap mal. Prou pena tens: ¡era la teva promesa!... Però, á la causa, diuhen los testimonis (rès de mal; ¿sab?)—però diuhen, que tu anavas fent vía, com ells, cap á Rosans...
—Certament.
—Y qu' has topat ab la Layeta...
—Es veritat.
—Y que vos heu anat endarrerint al ésser prop de la Creu... —Tal com es.
—Y sembla que no has atrapat més als altres...—
Lo fuster comensá á pantejar de fort y de valent.
—Y voldríam saber no més una cosa: si has arribat á Rosans.—
En Pere abaixá 'l cap estúpidament, vessá una llágrima, y arronsá las espatllas sens badar boca. Després d' una pausa horriblement solemne, lo bon Romeu continuá:
—Sí que hi has arribat á Rosans ¿eh?
—¿Ahont tenía d'anar?—gosá á empatollarse l'acusat, sumicant.
Lo Secretari, que vegé prou turbat al mateix jutge, afegí:
—¿Y ja podreu citar á quí us hi ha vist?—
En Pere feu un esfors, tirantse enrera, y, deslligantse ab un suspir rogallós, deixant caure 'ls brassos tal com si s' entregués, desitjós de justicia, esclafí á plorar y ho confessá tot, tot. Ella l'havía convidat á menjar figas, s' havía enfilat á la figuera, d' hont rihent n' hi tirava; ell las tomava, las menjava com pa beneyt, sobre tot las qu' ella havía caixalat una mica; d' abaix ensá, li veya la pantorrilla; ella trigava á baixar, y allò durava... Ella havía fet ayre d' anársen dos ò tres cops; lo cap li rodava; veya llumenetas; però ella 'l cridava, mostrantli 'l cistellet, ja quasi plè, apedregantlo ab figas caixaladetas per ella, y ell no sabía anársen; volía tomarlas y glopejarlas com bresca. Li demanava comiat, y ella reya, tenint encara entre sas dents blancas una sajola que després li tirava amorosament. Ell prou dava excusas y més excusas; que volía anar á Rosans á comprar llatas, que no 's trobava bé, que lo sol li abrusava 'l cap.—La xardor que queya 'm feya suhar lo front; fins m' he posat un pámpol dins de la gorra; la terra 'm rodava sota ls peus; però ella tornava á ensenyarme 'l paneret boy plè, y se enfilava brancas amunt; y com més s' enfilava, més tros de cama li veya, per pòch qu' ella se descuydés á deixarme arrambar á sota. Al últim ha baixat, y, reparant qu' anava á caure pera no ensenyar res al moment d' esmunyirse sòca avall, m' he llensat á ajudaría, l' he abrassada pe'l còs, y, al sentírmela á frèch de llabi, li he fet un petó que m' ha costat una bofetada. Las sanchs se m' han encès no sé per què, m' he aferrat ab ella pera besarla més y més, hem anat de rodolons per terra, y ¡ay Deu, quína hora més terrible! ¡Ja no sé lo que he fet! ¡Jo l'estimava! ¡Jo m'hi vola casar! He perdut lo món de vista, dèch haver intentat algun afront, y no recordo sinó que m' he sentit mossegadas al coll, al muscle, als brassos, qu' encara 'm couhen; y 'm sembla qu' al mitj d' aquell somni horrorós, he sentit també sa veu amenassantme de descobrir mos intents á la mare, de posar lo meu nom á la vergonya del poble. ¡Allavors jo burxava á tòrt y á dret! Y quan ja no sentía estretas, ni mossegadas, ni cops de punys... m' he despertat, y ¡mal llamp! ¡era morta! ¡era morta!... Llavors, com un malvat, he tingut encara esma pera enveynar la faca y fugir. ¡Mátim, senyor jutge! ¡Mátim, però perdónim! ¡Qué 'm perdónin la mare, 'ls pares de ella! ¡Que 'm perdóni tothom! Jo l' estimava; jo no ho volía fer; jo no era jo; lo dimoni m' haurá tentat, ò jo no ho sé...—
Y caygué aplomat al escó, en que ja s' apuntalava, plorant com una dòna, repetint sos crits de mort y perdó, mentres sos oyents, cabellerissats, lo nus á la gola, s' escampavan també á seure, y's mocavan fluixa y tossudament.
Més de cinch minuts continuaren aixís, desfentse en plors lo desventurat Pere, avassallant á sos oyents ab lo pès de son dolor, la justicia del cel desarmant á la de la terra, aquest cop que hi veya clar. Lo pes inmens d' un fatalisme espantós aixafava aquells cervells.
Per fi, en Pere s' aixecá y, á passos condolits, eixí un moment pera tornar y llensar demunt la téula l'arma homicida.
—¡Teniu!
—Y ¿per què 'n duyas, home? ¿per què 'n duyas?—feu, ab veu piadosa, 'l Jutge.
—Tothom ne du. ¡Malehida costum!—exclamá 'l fuster, lansantse altre cop al escó.
Hi hagué encara un altre silenci. En Romeu lluytava entre la pietat y 'l deber de son cárrech. Y, com la pietat lo guanyés, aquell homenás més alt y fornit qu' una pilastra, però que no podía veure matar una mosca, s' aixecá per fi, exclamant:
—Noy, que t' agafi qui puga: jo no 't sé agafar. Si ho faig malament que n' hi posin un altre. Això ha sigut un cop de sanchs. Si tinguesses mala ánima, fora una altra cosa. Acaba la caixa y dassimula: jo no he sentit rès. Hem trobat aquesta faca: demá l' enviarèm, ab la causa, al Jutge. Ja 'n té prou pera agafarte, si ell y tu voleu. ¡Plora, plora! ¡Ja ets prou desgraciat! ¡Ja 't compadeixo! Adeu.—
Y, al moment d' atravessar la porta del hort, lo Secretari torná enrera fins al escó, donant un altre sust al afligit delinqüent:
—¡Ep!—feu, tocantli l'espatlla—recordèuvos d' amagar las calsas que teniu á aixugar. Per més rentadas que siguin, vos poden comprometre.—
En Pere torná á sacudir l'espatlla y arrencar lo plor, però pochs moments després, los passos de sa mare 'l feren aixecar de sobte y aixugarse 'ls ulls.
—¡Sembla mentida, noy!—exclamava la pobra dòna, ab la més trista convicció.—Encara no han trobat aquell dimoni. A la plassa hi há un rum-rum que no te 'n dich res. De segur que si l' aixarpan l' estripan. ¡Y ben fet que farían! ¡Estrafulari! ¡Si vegesses la pobra Tuyas! ¡Trenca 'l cor!... ¡Quanta maldat, Deu meu, quanta maldat!—
Però en Pere, que s' havía anat escorrent fins á la botiga, tombant la cara, reprenía ja 'l treball, plorant llágrima viva. ¡Fins sa mare, la que l' havía dut á las entranyas, cridava venjansa! ¿Per què 'l Jutge no l' havía volgut agafar? ¡Y ell, miserable, no sabía matarse, entregarse al poble irritat, que l' estriparía en un moment! Però aquesta idea li produhí una esgarrifansa de cap á peus. Li semblá sentir los espantosos udols de la turba, las cohents escorxadas de sos membres, y espahordit exclamá:
—¡No, nó! ¡això fora injust! ¡Jo no só un malvat!—
Y repicá ab frenesí 'ls claus de la caixa, pera sofocar ab lo soroll las veus de sa conciencia sublevada.
Acabaría aquella caixa, aquella obra d' expiació, aceptada ab gust secret pera tornar bé per mal, pera mullaría ab sas llágrimas, pera allargar son torment, Després s' entregaría, s' entregaría nó á la plassa, á la justicia.
La causa d'en Pere no arribá á dos dits de gruix, quan aquell se vegé devant del Jutge de Partit, un senyor venerable per sos cabells blanchs y ulls bondadosos, caygué de genolls á terra pera confessarho tot com devant d' un sacerdot. Y aquesta confessió, enrobustida pe'l reconeixement de las pessas de convicció, y pe'ls indicis resultants del sumari, tancava de cop. ¿A què escriure y més escriure si tot quedava sobradament probat? No obstant, en la causa hi havía duas pessas excepcionalment llargas: l' acusació fiscal, una acusació defensa, hont dit funcionari s' esforsava pera convertir en atenuants las agravants del delicte; y la sentencia, altre treball conciensut pera arrancar al delinqüent de las urpas del butxí.
En Pere, dins la presó, havía arribat á tocar los cors més empedernits. Sa conducta, verament escepcional, interessava á tothom. Entendrit per fondíssima contrició, plorava y orava tot lo día com un místich del sigle x. En Pere no era un près, sinó un penitent. La marxa de la causa 'l tenía indiferent; l' obra del hòmens no arribava á moure una fibra del asceta. En Pere vivía esferehit de sí mateix, presa d' horribles confusions cada cop que volía explicarse còm, estimant aquella dòna, l' havía assessinada vilment; còm, després d' una tan gran vilesa, tornava á sentirse honrat y bo pera plorarla nit y día. Sens dubte duya en sí duas naturalesas de contraposats destins, d' orígen diferent; sanch de bestia fera adormida en sas venas, qu' en aquell moment fatal despertá pera obrirli extranys instints de ferocitat, ofegantli, totduna, rahó y sentiments, aquella rahó y sentiments, qu' ara s' expremían en plor abundant. Y quan això pensava, s' espahordía, tement un nou desvetllament d' aquella fera abominable que, amagada en son cos, l' havía fet instrument de sa inmensa desventura. Y aborría son cos, pera deslliurarse del espantós enemich, y cridava la mort, ¡la mort, suprema y única salvació de son esperit honrat!
Cada dissabte, á la visita, 's presentava com un anyell, sens badar boca, llevat de quan li preguntavan si tenía alguna queixa de la presó ò algun desitj que formular, á lo que responía sempre negativament. Y cada dissabte estava més demacrat, més gròch, més fondament compungit, sempre perlejantli una llágrima al ull. A sa vista, l' tribunal en pes se posava de mal humor, pera eixir murmurant de las imperfeccions del Còdich, planyent la finitat de la rahó humana, incapassa de ponderar y medir la responsabilitat de nostres actes, regoneixent ab tristesa 'ls defectes de nostre organisme social, ajupint ab dolor l' espatlla devant de las crudeltats insuperables á nostra justicia.
Quan se li llegí la sentencia, en Pere l' ohí indiferent fins arribar al fallo, qu' escoltá ab tots cinch sentits. Al acabar, rompé l' plor, un plor inconsolable, que sorprengué al actuari. Y com aquest, pera consolarlo, li fés remarcar que no era condempnat á mort:
—¡Per això ploro!—exclamá 'l près, ab veu enrogallada. Y arreu afegí:—¡No m' en alegro sinó per la pobre mare!—
Un sentiment d' admiració feu retirar á tothom de reculas, pera deixar al infelís ab sos honrats pensaments.
· · · · · · · · · · · · · · ·
Mes, en Pere, al mitj de sas desgracias, tingué una gran sòrt: la mort, aquella mort tan desitjada, tingué la pietat d' acullirlo abans de que poguessen enmenarlo á presidi á extingir la pena imposada pe'ls hòmens.