De tots colors/Demanant informes

Sou a «Demanant informes»
De tots colors
Narcís Oller i Moragas
(1888)



DEMANANT INFORMES



Al punt que la Carolina trucava en aquell ters pis, tocava las onze lo rellotje de l' Universitat. La meva amiga arribava afanyosa com dòna elegant á qui treu de casa á tals horas una impertinencia de la vida. Però era á dos passos, y 'l qu' ella anava á dar valía la pena. Sobretot tenint en compte l' esporuguiment que li havía deixat lo veures robada feya tres días per una cuynera passa-volant. Confiada com bona persona qu' ademés s' ha vist rodejada sempre de servey fidel y honrat, jamay s' havía près la molestia de trucar á portas desconegudas pera demanar informes y, per rebre'ls bons de qui no coneixía, ficarse molt tranquila gent nova á casa. Ella pensava que 'ls defectes no comprobats se callan, que 'ls mals instints ja 's portan pintats é la cara y que, per tant, ja 's bastaría sola pera coneixe'ls. ¿Per què, donchs demanar informes? Però després del xasco rebut d' aquella nyau-nyau que se li'n havía dut dos coberts de plata y un anell, ja era altra cosa. Per altra banda, los antichs amos de la solicitant semblavan gent senzilla, que no gastarían grans paraulas. Si tenía encara que pentinarse y escriure una carta, no li faltaría temps. Si 'ls informes resultavan bons, pendría tot seguit á la criada, que prou falta feya. S' engiponá, donchs, un vestit de dematins, s' enrotllá ab gracia al coll una mantallina de casco, y ja hi som.

Obri la la porta un criat que feu passar á la Carolina d' un corredor de parets núas á la sala, un d' aquets estrados que ja sòls se troban á Barcelona á las casas menestralencas ó de propietaris vinguts de fòra, un estrado hont no faltan la consola y un piano desbarnissat y la conechuda sillería de rèps arrenglarada per las parets damunt d' una alfombra ramejada y viroladíssima. Adornavan la consola una copa-centro y uns canalobres de zinch bronsejat, d' estil... dolent, un parell de jerros de vidre pintat, ab clavells de paper, y algunas fotografías, potser de morts, molt dretetas al peu de tota aquella quincalla.

«La veritat es que tot això está renyit ab los medis que suposa tenir criat,» pensava la Carolina, acabantse de cloure un guant.

Un grinyol cautelós de porta li feu girar, sinó 'l cap, la vista, ab dissimulo. Era la porta del costat del sofá, que 's badá dos dits pera tancarse altre cop.—«Ja deuhen mirar qui so.»

Però, en aquell moment, aparegué per un altre cantó la senyora de la casa, una velleta, petitona y magra, ab pentinat de bandós y monyo d' ensiamada, un mocador de seda al coll y una bata de tartans foscos, curta y sense gorniments. Era, malgrat sos anys, trafeguda y lleugera como una dayna.

—Ay, dispensi, dispensi, senyora, que me la tenen á las foscas.—feu, corrent al balcó.—Aquesta moda de viure á las foscas no m' agrada gens. Filla, no hi estich feta! Allá, á Reus, la servidora es de Reus, això no s' estilava.

Y dihent aixó, 's ficá per entre 'l doble jòch de cortinas y la tauleta maquejada, badá 'l balcó y treyent á fòra un bras y forsejant, no pará fins á obrir de bat á bat las persianas. Llavors, venint á saludar, seguí:

—Aixíns, ¿eh? ¡Mare de Deu, aixín! ¿No es veritat, senyora? Aixíns ens veurèm las caras. No hi há més: jo, sense sol, no puch viure. ¡Oh! crèguiho: ni es bò per la salut! Fícxesshi: aquí la gent se cria com los maigs, tothom está desnarit y gròch com vostè mateixa, y dispensi... ¡Ah, no, no, 'l sol es la vida. Nantros som com las plantas, unas plantetas, filla meva. Y aqueix minyó de criat té la manía dels barcelonins: tot m' ho tanca. ¡Y ja 'l pòt predicar, ja! ¡Pobre de mí que 'l deixís arreglar 'l quarto nostro! Ja forèm morts y enterrats. A verá, això ja es com si la enterressen viva... Però, dispensi, jo no li deixo dir qué se li ofereix.

—Ab pocas paraulas quedarèm entesas. ¿Vostès han tingut...

—¡Ay, míris, que mal fardada! Ni 'l mocador duch ben apuntat. la veurá es que, quan vostè ha trucat, acabava de despullarme. Jo, cada matí, me en vaig á missa, al Bon Succés, ¿sab? Ja ho veurá, una s'ha d' encomenar una mica á Deu. Y passant per aquí 'l dret, lo Bon Succés no es lluny. L' iglesia també es fosca, es veritat, un poch massa fosca. Però es recullideta...hi há la meva Mare de Deu, la dels Dolors... y, ademés, es apropet... Però ¡digui, digui!

—Venía á veure si 'm dava informes d' una cuynera, la Caterina, qu' ha servit á vostès fins ahir.

—¡Ah, prou, prou. Però calli, ¡are hi dono jo! Vostè es la senyora d' aquell segon pis que veyèm del darrera. ¿Oy, qu' está aquí, al tombant, á má dreta? ¡Y què me 'n alegro! ¡Quína casulitat! Vegi... si som vehinas fa un grapat d' anys! ¡Ay, verge dels Dolors, y quína casulitat!... Dígui, dígui, ¿quáns anys fa que hi viu en aquell pis?

—Onze.—respongué, breument,—la Carolina, ja frisosa d' enllestir.

—¡Onze! Donchs ja sab lo de l' inglesa.

—¿De l' inglesa?... No hi atino.

—Sí, senyora: lo de l' inglesa. Anèm, anèm, no 'm fassi paperots! Vaya si ho sab.

—Dispensi, però...

—Anèm, santa-cristiana, que vostè gasta cumpliments y no cal que 'ls gasti. No m' ho faré creure que no ho sápiga. Si hi va haver un aldarull que tot lo veynat ne va anar plè.

—¡Ah! sería alló dels tiros...?

—Rès de tiros, senyora rès de tiros. No vam arribar tant amunt. (Prenent tò narratiu:) L' inglesa era la meva nòra, la dòna del meu fill, ¿sab?

—No tinch lo gust de coneixe'ls.

—Y sí, filla sí, no se 'n recorda. Si al estiu, quan vostés, surten per la galería, vosté estava tipa de veurels, qu' ells s' estavan á la nostra, prenent la fresca. ¿No 's recorda d' aquella jove alta, rossa, tota eleganta, aixíns com vosté... que de vegadas duya una bata de batisteta plena de puntas y flòchs?

—Ne tinch aixís, com una especie. Ja sab que jo surto pòch per la galería.

—Y tal, filla, si s' hi havía de ficxar. Com jo m' havía ficxat ab vosté. Ja veurá, las senyoras elegantas sempre llaman.

—Gracias.—

La Carolina, morta de riure, 's mossegava 'ls llabis, però enfeynada y desitjosa de saber ahont la duya ab conversa tan incongruhent aquella vella, estava amohinada per demés. «Válgam Deu, quan acabará aquesta bona senyora y 'm deixará tornar é casa ahont faig falta. ¡Quín carraú! ¡Y jo, que venía per un moment!»

—Vaja ¿no es veritat que s' hi havía ficxat? Si ja ho deya jo! Sino que, vosté dèu ser un xich flaca de memoria. Vèu, aixó sí que jo no ho tinch. Míris, me recordo del temps de la Jura y de quan vá venir María Cristina, com si fos ara. ¡Quína senyora més guapatassa qu' era donya María Cristina! ¡Ab aquells tirabuixons, filla, que li queyan polsos avall!...

—En demés, ¿què deya jo?

—¿Què si ha tingut una criada que 's diu Caterina?

—¡Ah, nó! Ja hi arribarém á aixó de la criada. Deya, parlava de l' inglesa. ¡Quína estrofa, filla, quína pecadora! Afiguris qu' era un estoig, sabía de tot: brodar, cusir, planxar, quatre ò sis llenguas, de comptes, d' escriure com un advocat, de música... Míris aquí encara hi há 'l piano... Com un professor, filla, com una professor!.. Pintava... en fi, tot, tot ho sabía fer. Y vegi, quína desgracia, era un mal cap. Al pobre del meu fill li queya la baba, hauría tret la verge del altar pera posarhi á 'n ella, y ella, filla, ella, tenía un carido; si, senyora, sí, un carido, y 'l feya entrar aquí casa, aquí casa meteix. ¿Ha vist, filla, quínas cosas passan avuy día? Aquí casa. Y ni ell, ni 'l meu marit, ni jo ho vèyam, ¡Vosté se 'n esmira, eh! ¡Donchs, míris, tan cért com que som vius: no ho veyam! Ja ho veu, aquellas batas y aquells flòchs y aquellas sabatetas de seda pera fer lo peu bufó, qu' ella, això es cèrt, no li tenía gens; perque crègui, peu com lo de las espanyolas, ens ne podem ben esvanir, no n'hi ha... Donchs ja ho vèu ahont vá anar á parar tot: á tenir un galant y á portarlo á casa, aquí meteix á pecar y á fernos tornar roigs é tots. Però es clar, vè día que tot se sab, terra-rroja, descoberta, arribá 'l día, s' esbullá tot, va haverhi un rebombori, lo meu fill la va treure de casa y avuy están separats.

—¡Válgam Deu, sempre hi há disgustos per las casas! Ho sento molt, donya...

—No donya, no; no pico tan alt; senyora Ignasia.

Altra vegada la Carolina 's mossegá 'l llabi. Y va rependre:

—Bé, donchs, fassim lo favor de dirme què tal es la minyona de qui li parlava, senyora Ignasia!

—Anèm, filla, no vagi tan precipitada, bè prou que hi arribèm á vells.

—Nó, dispensim, es que vaig un poch deprèssa, perque...

—¡Ah! las jovenetas, elegantoyas aixíns, sempre van com cuhets. Vostès ja semblan d' aquellas terras. ¿No ho sab que jo també hi he estat á Inglaterra?

—¿Ah, sí?

—¡Ay, filla, allò es un altre mont Un tráfech, un córrer d' aquí d' allá, un terrabastall de cotxos y carrils y tramvías y barcos y cavalls y... En fí un altre mon. Però un mon molt amohinós y molt trist. Sí, senyora sí, molt trist, perque sempre... sem...pre está núvol! Però ¿còm núvols? ¿Fòsch, sab? fòsch. Allò, filla, que no s' hi vèus... que fins han d' encendre 'ls fanals:... rès, que... vostè diría que sempre es nits. Ay, nó, nó, si 'm perdó que no m' hi busquin pas. Deu nos dó aquesta hermosura de sol ¿no es veritat?

—Ah, sí senyora, sí. En demés, ha comparegut aquella minyona, la Caterina...

—Ah, ja ho veurá per què li he esplicat allò de la inglesa. Vèu, 'l xasco que ella 'ns vá dar, ha fet pendre als hòmens de casa, qu' es dir al meu senyor y al meu fill (que, no 's pensi, ell viu ab nosaltres) los hi ha fet agafar, y á mí també, verdadera feredat per las dònas. Cregui, filla meva, que més val tindre hòmens. Y per això tenim criat, vès, un xich de bé que 'ns fá las feynas. Ay sí, sí, Deu me dó hòmens! Tal com está 'l mon, las dònas fan por.

—De modo que no es veritat qu' aquella minyona servís á vostés.

—Ah! sí senyora, sí; fins ahir va fer la compra, fins ahir va dormir aquí casa. Ja veurá, fins á tindre cuyner no 'ns hi arrihan las forsas. Aixíns es qu' una minyona, bona ó dolenta, no hi há més remey, l' hem de tindre. Si no que, vèu, ab la Caterina ha passat vice-versa: ella ha agafat por del criat. Y per això se 'ns en vá, per rès més. ¡Y cá! cregui que 'l xich es de totas prendas. Però què li faré si á la xica no li fa goig. la ho veurá, com diu lo ditxo: tal pera qual. A nantros ens fan por las dònas, ella li fan por los hòmens. Fins aquí no hi há rès que dir. Míra, qui le fácit fe desfècit! No, noya, nó. ¿Téns por? Ets mestressa dels teus actes: ja te 'n pòts anar. Miris, ¡quan su pan se la coma!

—De modo que vostés no 'n tenen rès que dir de la...

—¡Ca, santa cristiana, ca! Ya la pòt pendre, filla, ja la pòt pendre, ab tot descans, ab tot descans. Es bona xica, es llímpia, treballadora, fiada...

—¿Y, gastadora, ho es?

—No... Tampoch. Però estalviadora ¿sab? ho es no més fins aquell punt que vosté pòt demanar avuy... Però es puntual, sí, sí; temerosa de Deu; no vá pe'ls ballots ¿sab? Tampoch torna malas respostas, ni es cedassera... No, no, no.

—¿Y cuyna bé?

—Ah! això sí: fá bons guisots.

—Vaya, donchs, moltas gracias y estiga bon...

—¡Calli! Míri que 'l meu senyor la crida.

Aquella porta del costat del sofá s'havía tornat á obrir y, desde'l llindar, cridava é la Carolina abla má y ab molt recel, un home, alt, primíssim, que vestia bata grisa y casquet negre, cenyint lo tal casquet un front petit de quals costats queyan unas patillas de blanch dubtós, totas arnadas pe'ls anys. Aquestas patillas xuclavan una cara clotuda de la que ressortían ab desmesura un nás cantallut y corvo y 'l llabi inferior molt gros, però flonjo y caygut.

La Carolina no tingué més remey qu' atansarse fins é aquella figura patibularia, que, més qu' home, semblava pahorosa visió d' un delirant. A mesura que las senyoras avansavan, l' home anava reculant, fins que s' arrambá á la taula escriptori que tenía al mitj del quarto, plena d' hormeigs de fumador. L' atmòsfera estava saturada d' un fum basquejador, y mentres l' escupidora semblava neta, tot son voltant estava coronat de puntas rostidas, com los dits de la má esquerra de son amo. La Carolina estava á punt de caure en basca. De modo que ni vejé com lo marit de la senyora Ignasia la saludava aixecantse un dit aquell casquet d' ajusticiat. Però l' home, ab veu molt baixa, y aixecant las blavas y divergents ninas de sos ulls, acorassats per vidres d' un gruix de duro, comensá:

—Escolti, escolti, senyora. Ho he sentit tot. Ja la pòt pendre, ja la pòt pendre: es fiada, bona xica, neta, treballadora...

—Sí, ja m' ho ha dit la senyora—s' atreví á oposar la Carolina, afanyosa d' acabar ab tants discursos y de fugir d' aquella atmòsfera.

—Míris—prosseguí impertèrrit, adressant lo còs y pipant una punta que se li perdía per las unglas.—A nosaltres nos agrada tot molt clar...

Menos l' atmòsfera—pensá la Carolina.

—Molt clar. Are, per casualitat, la Caterina 's troba aquí.

—¡Ah! ¿es aquí casa?—exclamá la Sra. Ignasia, frisosa de parlar.

—Si, es aquí casa... Si vosté vol, senyora, la cridaré y devant de vosté daré 'l meteixos informes.

—Ca, no senyor, no. Estich completament satisfeta, los hi agraheixo molt tot y ja m' entendré ab ella. Que ho passin bé y moltas gracias, moltas gracias.

La Carolina estava que ni bastonejada y volía fugir. «¡Tanta falta que faig á casa y aquesta bona gent tan feixuga!», Havía ja saludat y emprès la porta de la sala, quan encara 'l fantasma la tocá per l' espatlla:

—Senyora, jo li repeteixo, la pòt pendre ben descansada.

Lo que hi há es qu' ara com ara, la xicota encara no enten prou això dels céntims y, al comptar, s' embolica una mica; però ab l' altra moneda jo li havía près los comptes y me 'ls dava bé. Vull dir que 'ls embolichs d' ara tenen una explicació.

—Esté mol bé. Vaya estigan bons.

—Ay!—exclamá la senyora Ignasia derrera la Carolina que materialment fugía pe 'l corredor—¡y quan sento que 'ns haja fet una visiteta tan curta! Míris, ja ho sab: aquesta casa es molt seva. Si 'ns vé á veure no fará més qu' honrarnos. Per que, jo no li havía dit, perque no tenía 'l gust de parlarli, però .. ja fa anys, m' es molt simpática, molt simpática... ¿Gracias?... ¿gracias... me dona? No hi há de què. Míris, jo so molt franca, no miro cumpliments...

—Repeteixo, tantas y tantas gracias. Pásshiho bé.

Y emprengué la Carolina l' escala com si escapés de la presó.

—¿Tingui conte á caure, ho sent? Y á veure, á veure si torna, que parlarèm una mica. Jo ja aniré á vèurela á vostè...

—¡Ca, nos' incomodi!...

—Rès d' incomodarme, rès—anava la bella cridant,—mentres la jove se li escorría escala avall qu' era un gust.—Algun cap-al-tart, ab lo mocadoret al cap, com visita de veynat, sense cumpliments...

Y encara parlava, que la Carolina dava ja un gran suspir al mitj de l' acera, quan, de sobte, va glassarli 'l goig de sa liberació, l' agulla del sèu rellotje marcantli la una!