De tots colors/Lo senyor Benet
L' Andreu ja 's penedeix d' haverli comprat l' establiment. Perque la veritat es que 'l senyor Benet no se n'adona, però encara sembla que 'n sía l' amo. En primer llòch, no voler deixar l'entressol hont viuría bé la familia del Andreu, obligantla aixís á passar frets y humitats quan vol obrir y tancar qu' es sempre á altra hora! Després, aquella intervenció contínua, aquell espionatge etern, aquell aconsellar incessant. ¡Home de Deu! si en quant posan las ventallas, encara ab llum encès, ja 'l senyor Benet es abaix á la xocolatería. ¡Bé podría dormir ben calentó en son llit, ja que té 'ls seus y s' ha retirat del negoci! Donchs no senyor, abaix, ab xancleta, á furonejar per la cuyna y á dir per milèssima vegada que no gastin més llet que la que 'ls porta l' Aleix de Sarriá, ni d' altra xocolata que de casa 'n Capella; qu' ell acreditá l' establiment aixís, venentho tot de contiansa; que 'l sistema, avuy en boga, de falsificarho tot, es, ademés d' inmoral, de pèssims resultats, y després examinar los aparadors pera dir qu' al estiu han d' estar plens de fruyta y al hivern de natas, matonets, merengues, flams, pastelets y demés pastas. Cridar si l' Andreu té massa diaris, Y per fi, assèures á la taula mellor pera llegirlos tots entre sucada y sucada de xocolata y fins bona cosa més tart perque no 'n deixa una ratlla d' un.
—Per la mort de Deu, senyor Benet, vostè 'n fá massa! Deixi en pau al bon Andreu, amo y senyor avuy de la botiga, pera que puga fer y desfer com bé li sembli. ¿No trobava pesat l'ofici, vostè? No vá vèndres l'establiment pera descansar y cuydarse aquest cos de seixanta anys que sas camas arrossegan? Donchs visca molts anys en son piset del pla de la Boquería, contempli desde 'l balconet aqueix rovell del ou que tan emprendat me 'l té, jegui, passegi, fassi lo que la seva santa voluntat li dicti, però no mortifiqui al pobre Andreu. No se 'n cuydi més de la botiga, que ja no es de vostè.—
Tal es lo sermó que fa dos anys té á la punta de la llengua l' Agneta, la dòna de l' Andreu. ¿Però còm dirho, si 's veu que 'l vellet anyora l' ofici, la botiga, las cadiras, las taulas y fins las xocolateras de la cuyna? Sí aquell parell d' horas que passa assegut allí li son la vida. Si fins se veu que está alegre quan la casa despatxa y trist si no hi veu gent.
Y las altras estonas que hi passa 'ls vespres ab aquells companys seus que hi venen á conversar tot jogant al dòmino de lo qu' han mudat hòmens y cosas, de lo gran que fou lo terrabastall de la Jamancia, y de las obras que 's fan ò 's projectan fer á Barcelona. Llavors sí que 'l senyor Benet posa greix. Ja li han tocat lo botet, ja canta com un rossinyol. Sempre lo mateix, ja se sab, però sempre ab igual calor, candor y fè:
—¡Oh! ¿què? ¿ara?... ¡Ara no hi ha valents, perque no hi há amor á la ciutat! ¿Han vingut ab prencipis y drets y quefas y bestiesas y qu' han de fer? De lo que 'ls ulls no veuhen lo cor no 'n dol. ¿Qué vol dir prencipis, prencipis?... L' amor patri, l'amor á la casa, al llòch hont naixem y hont vivim, lo que 'ns aguanta y manté, lo que veyem y palpem; heus aquí l' única política que jo entench y qu' enteníam tots alashoras... ¡Quefas! ¡quefas!... uns quefas que viuhen á Madrid, que no parlan com tu y jo, que ni sabs còm pensan y que no volen sinó viure ab l'esquena dreta á costas de la teva. ¿Y quína obediencia, y quín apreci, ni quína confiansa voleu que hi haja aixís?... Ja l' aguantaríau ara un siti de dos mesos; ja 'n feríau ara de sortidas fòra 'l portal pera sorprendre á las tropas del general y donálshi un fart de llenya. Veyèu per què m' hi vaig ficar jo: bé prou ho sabèu; perque jo sabía qui era en Degollada, qu' era un galant subjecte; perque sabía què volíam y ahont anavam; perque, ab una paraula, jo no podía sentir, sense arborarme, las amenasas del general Sanz, ni veure ab bons ulls la mala acció d' en Prim, ni estarme plegat de brassos quan bombardejavan Barcelona... ¡Però ara! ¡cá! Vès què se li en dona á n' aquell que passa pe'l carrer, del feyo que fassin al alcalde de la ciutat, ni de las bombas que 'ns tiri Montjuhich, si gayre bé á Barcelona muntan més los forasters que 'ls barcelonins. ¡Ara, ara! ¡Sí quan sento certas cosas m' hi faría á bofetadas!—
Lo Sr. Benet se las enrama per aquí qu' es un gust, y entre dòmino y dòmino tot contant tantos, remenant las fitxas ab lo palmell de las mans com si fés pindolas, ò calculant la jugada mentres contempla 'l jòch que li queda, extès d' una sola pessa entre 'ls dits de la má esquerra devant dels ulls, enrahona y s' exalta y deixa brollar de la ánima tot lo doll d' amor que té pera Barcelona y 'ls barcelonins.
Si 's parla de las èpocas de política romántica qu' en sa joventut conseguí, lo cor se li esbotza al considerar las bravesas de sos conciutadans del 42, del 43 y del 56. Tot lo de més ensá ja no ho veu ab los mateixos ulls. ¡Però lo altre y sobre tot lo de la Junta Central, ¡ah! ¡còm amagarho! L' admira més la valentía d' aquells gats qu' intentaren escalar la Ciutadela, que no pas la de Leònidas y 'ls trescents espartans fent cara als Persas. Aquells espartans eran d' un altra fusta, y soldats, y ja hi estavan fets. La questió es que'ls d' aquí, eran d' aquí, del vehinat, gent de sa casa, y se las havían ab tropa, y contra un fort formidable, contra la Ciutadela, ¡que no eran joginas, nó!
Repassa tota l' historia de Barcelona que per relats ò experiencia personal dú enmagatzemada á la memoria y acaba per no trobarli pariona, ni per poder reconèixer ningú capás de competir ab sos conciutadans. No n' hi há en llòch de tan valents, de tan bona lley, ni tan simpátichs. En la mateixa xocolatería ha vist gent de las cinchs parts del món, tot ho ha sentit; tot ho ha experimentat y desengányat: roda 'l Món y torna al Born.
¿Què vol dir això de París, de Londres, de Nova York? Son Barcelonas més grans, rés més. (Llavors toca á la ciutat). De Madrid no 'n parla, perque ja ho sab: posada al mitj d'un desert, habitada per una aristocracia estèril com aquells camps y per aixáms de sangoneras grassas y sucosas mentres xuclan d' aquest gran tumor que se 'n diu Estat, y magras y despelladas, en quan se las arrenca d' allí pera llensarlas en lo plat de sal de la cessantía, no pot esser res de sá, robust y que tinga vida. Si compareguéssim allí ab unas quantas feixinas pera colocar als quatre cantons y calarhi fòch, tot cremaría com una barraca de canyas. Allò tot está corcat, desballestat, insostenible. ¡Ay si 'n traguessen lo gobern!
—¡Però en cambi, vingan aquí, mírin quín port, mírin quina Rambla, mírin quín Enxanxe, mírin quins voltants! Anèm... anèm... ¿hont ho trobarán això?—
Y 'l Sr. Benet s' extassía fent desfilar pe'ls ulls de la memoria tota aquella ciutat estimada de son cor, que per' ell no té rival.
¿D' hont naix aqueix fòch d' amor? ¿Què 'l manté?
Ni ell ho sab.
A Madrid, á París, á Londres, á Pekin, hi trobaríam també molts senyors Benets que, per no haver traspassat la pollera, servan mellor que ningú l' amor á la llòca. Tipo ridícul pe'l frivol, sempre curt de vista ab pretensions, es, lo senyor Benet la més ingènua encarnació del patriota, sagrat exemplar dels que tot ho afrontavan pel bon nòm de la terra sens miras interessadas, precursor inconscient de l' ardida jovenalla qu' avuy candorosa com ell, però forta demá, reconstruhirá la patria natural demunt las runas de la ideal que ja cruix.