De tots colors/Un cop de sabre
Si algú no vol perdre passos, pera veure á n' en Joseph, té dos medis: buscarlo pe'l café Nou d' una á tres de matinada, ò anarlo á despertar, d' onze á una del mitjdía, á la despesa.
Aquest darrer era 'l medi qu' aprofitava jo abans de mon llarch viatje. L' altre día, pòch després de haver arribat, me n' hi vaig anar á las onze. ¡Es tan simpátich, pobre Joseph, tan bon xicot, tan trempat! Pujant l' escala 'm recava d' anar á trencarli 'l sòn; però, per altra banda, lo cor me saltava no més pensant la sorpresa que li causaría 'l vèurem allí. ¡Ah, quín tip de garlar! Després de tres anys d' ausencia, dos bons amichs, ¡si 'n tenen de cosas per dirse!
Vaig arribar al pis. La porta era oberta. Una minyona escabellada, un escarrás de despesa, me acompanyá fins á l' alcova, arrossegant la xancleta. Ab los finestrons closos encara, lo dormitori estava fosch, plè d' un tuf tebi y agre.
¡Dimoni de xicot, quín bohemi! ¡A trenta cinch anys, viure encara com un estudiant, en sa celda de solter, voltat de mobles coixos, sense familia, sense las comoditats més rudimentarias, dormint en un llitet de ferro més desllorigat y trencadís qu' una ballesta!
Vaig obrir lo finestró. Un doll de sol m' enlluherná; l' amich seguí dormint fins que 'm vaig decidir á sorollarlo. Llavors s' incorporá de sobte, pera deixarse caure altre cop mal ajassat demunt del flonjo coixí, 'ls ulls com unas taronjas, la boca mitj badada y pastosa, lo mostatxo escabellat, l' esperit entumit, ab un cremell no més de consciencia. Mos ulls ho llegían: me mirava, y no 'm veya. Per fi:
—¡Ah... b... bat... tua!...—exclamá, ressuscitant.—¿Quí t' havía de fer per aquí?—
Y tirantse amunt ab un alsaprém d' esperit, redressé 'l cos, m' obrí 'ls brassos, m' oferí 'l balanci y 's recolzá en l' espona. Plens de goig y encenent un cigarret, comensárem á garlar.
—¿Quí havía de pensar en tu, home? ¿Quí hi havía de pensar?... ¡Tres mesos sens escríurem! ¡Y quina casualitat!... Mira, ahir per ahir parlavam de tu ab en Malera.
—A propòsit: ¿què fa en Malera? També 'l vull veure. ¿Còm li va 'l matrimoni?
—¡Ca! ¡una desgracia!
—¡Què dius! ¿Que se li ha mort la dòna?
—¡Pitjor encara, pitjor!
—¡Me deixas parat! Donchs, ¿què li ha succehit?
—S' han tingut de separar, y com ell se l' estima... En fi, una trifulca molt llarga. Ja 'n parlarèm.
—¡Ay caratsu! Y donchs, ¿què 'n diría en Rostow? ¿Te 'n recordas d' aquell rus á qui en Tomich assegurava tan formalment qu' aquí allò del adulteri y 'l llibertinatge son pòch menos que desconeguts? Encara no fa vintiquatre horas que soch aquí y ja m' han contat quatre historias semblants á la del pobre Malera... perquè suposo que la qüestió de aquest dèu ser...
—¡Sí, si!... ¡Ja! ¡ja! ¡ja! ¡Pobre Tomich! ¡Quín modo de beure á galet!... ¡Y lo més bonich es qui ell s' ho crèu de bona fè!
—Y vés, aquí, mica més, mica menos, passa lo que per tot arreu: hi há vicis y virtuts, gent bona y gent dolenta, qui matineja y qui dorm com tu fins á las quinientas. ¡Ja! ¡ja! ¡ja!... ¡Ay carat de xicot! Tu sempre 'l mateix, ¿eh?... ¡Ah! escolta: y ¿sabs que l' he vist á n'en Rostow? L' he vist á París. ¡No varem riure pòch recordant las ignoscentadas d' en Tomich y la serietat ab qu' ell las prenía com artícles de fè al principit! Ja ho diu ell: «Si no m' informo mellor, y 'm poso á escriure sobre las vostras costums, faig un pa com unas hostias. ¡Allò hauría sigut lo descobriment d' un nou paradís!»—
En aquest moment, remors de veus que s' atansavan nos feren callar. Parárem orella. Era un diélech trencat, á mitja veu, ab entonacions d' excusa y prechs.
—Senyoret,—feu, per fi, la criada, badant dos dits la porta;—hi há una senyora que 'l demana. Diu que li convé tant vèurel.
—¡Una senyora!—exclamá en Joseph, que per la despesa no 'n sol veure cap.—Dígali que tinga la bondat d' esperarme á la saleta. Ja surto.
—¡Alsa! ¡alsa! ¡Senyoras!... ¿Què es això?... Algun romanset, ¿eh?—vaig dir jo en veu baixa.
Lo meu amich no 'm respongué, allargá 'l morret ajupint lo cap en senyal dubitatiu, se ficá correcuyta pantalon y americana, y, sense més perfils y á mitj botonar, eixí á la saleta.
Ho confesso: no podent resistir la tentació, vaig fer la malacriansa de mirar pe 'l forat del pany. En Joseph estava dret, llegint, per lo vist, una carta que la senyora acabava d' entregarli. Era, aquesta, una jove alta, primeta, però de bonas carns, cabell negre, ulls grossos, nasset prim y arremengat, llabis descolorits, cara ovalada. Un gran sombrero rodó llensava sobre son rostre un esbatiment suau que velava ab encisador misteri front y ulls. Duya llarchs guants de Suecia, y lo demés de son vestit, sens ésser rich, era tallat ab elegancia y portat ab desenfado escayent. Quan jo la veya, ella seya en lo sofá, jugava ab la sombrilla dantse copets als peus, que duya ben calsats, se mossegava 'l llabi, potser pera acarminarlo, y una reconcentració evident contreya tota sa fesomía, trahint sa fingida distracció.
En quant acabá la lectura, ho confesso també, vaig retirarme al balancí. Un cigarret als dits que no lograva caragolar bé, los ulls en l' ayre, y gronxantme tot talarejant no sé què, vaig anar fent temps, fins qu' en Joseph torná á entrar. La veritat es que, per la meva sòrt no trigá gayre.
—¿May dirías qu' era això?—va dirme, obrint un pam d' ulls.—No ho endevinarías may. Un timo; lo que se 'n diu ara un cop de sabre en tota forma; un parany com no te 'l pararán mellor á París, á Viena, al punt més corromput de la terra... ¿Te recordas d' en Pere Bosch, d' aquell antich company de despesa?
—Prou.
—Donchs, en Pere Bosch, fa temps que va perdut per aquest món de Deu, entre dònas alegres y jugadors.
—Ja ho veya venir.——
—¿Sí? Espera, espera. Aqueixa fulaneta es lo seu enredo d' avuy, y en Bosch me l'enviava ab una carta, demanant per Deu y pe 'ls sants que li deixi vint duros pera trèurel d' un apuro molt gran. M' he excusat, com pots compendre...
—Y ben fet.
—Llavors, ella, aixecantse, ha tornat ab que li faría una gran obra. M' he excusat més y més, quan veig qu' ella 'm pren la má entre las sevas y comensa á dirme ab veu melosa: que sent tant, tantíssim, haver sigut intempestiva, ò per lo menos, importuna ab mí, una persona tan simpática... Y acaronantme la má y llensant un suspir, me fa saber qu' encara que no ve sola, qu' en Bosch l' espera abaix, no hi vol dir res. Sos ulls han arrodonit la proposició ab tota la eloqüencia desitjable.
—¡Oh! ¡oh! ¡oh!... ¿Y què li has respost tu?
—Jo li he pastat també las mans, y, fixantli una mirada irònica y riallera, li he encarregat que digués de part meva al amich qu' en quant á servirlo, ja ho veya, m' era impossible... y que... lo demés no ho volía.—
Abdós esclafirem á riure y tornárem á recordar, sens voler, á n' en Tomich y en Rostov.